l'extinció per defecte

Ja fa mesos que em ronda pel cap que això d'apagar incendis és una mala costum que tenim els bombers...

Doncs si, encara que sembli paradoxal estic cada cop més convençut que la feina d'un bon bomber no és la d'arribar i apagar foc, que és el que qualsevol mindundi esperaria que féssim els bombers. La realitat però és molt més complexa.

La experiència acumulada en el temps que porto en aquesta casa de bojos em permet veure les coses amb perspectiva i fins i tot (encara que quedi malament dir-ho) a posar en dubte algunes de les actuacions que fem.

Des de fora, qualsevol que veu un incendi veuria que cal posar bombers amb mànegues, helicòpters, hidroavions i també avions com aquell que al 1994 volava per sobre dels nostres caps arrasant tot el que l'aigua trobava al seu abast.

Però un incendi és molt més complex que això. Necessita d'uns bombers i uns vehicles específics (no tots els camions de bombers son iguals), que estan situats en parcs que algú va situar al seu dia per estratègia i distribució de mitjans (i per política també). A més que cal mantenir-los (sous, roba i equipaments, gasoil, recanvis, material...). També necessita d'una estructura organitzativa que està format per caporals (organitzant la seva línia), els sergents i Ecos com a responsables d'un sector, els tècnics de regió (els delta) que segons la llei de bombers tenen la responsabilitat de tot el que passa dins l'estructura d'extinció. Be, això últim és algo que els que estem a bombers tenim clar, però per les últimes sentències i decisions judicials sembla que sol estan com a observadors...

En paral·lel i/o per sota quedarien els responsables de coordinació dels mitjans aeris (que es sol fer des d'un dels helicòpters i que ho fa un altre tècnic) i altres com el de seguretat, logística, etc... a més dels centres de Comandament de Bombers i Comandament Avançat que també es munten a la zona. També tenim l'estructura del GRAF que a nivell molt tècnic (o científic) donen suport al cap de guàrdia i al seu propi equip (unitats GRAFs de cada regió). La sala de Control de regió, la Sala central, els magatzems, tallers ràdio, el sistema de comunicacions, ... I fora del treball operatiu hi ha una estructura amb els administratius, tècnics de prevenció, l'Escola de bombers, i moltes altres funcions...

Uff, quin rollo que us estic fotent, simplement per dir que massa sovint la nostra feina acaba sent la d'anat muntanya amunt (o avall després de pujar-la per un camí) per trobar la línia de foc i apagar-la. Però això que sembla tant fàcil en realitat no ho és. Habitualment el foc puja fent carreres, avança empès pel vent o conduït per corrents propis de les valls o les vessants pre-escalfades pel sol del migdia. Però habitualment estem envoltats per camps de conreu, camins, o simplement la situació és tant fotuda que si féssim anar la lògica no tiraríem ni una sola mànega.

Independentment del problema mediàtic, social i polític que fa que per qualsevol columna de fum una mica important, si està prop d'una zona habitada o un lloc de cert interès "diguem que" natural, fa que es mobilitzi una quantitat inhumana de recursos... (llegiu eficàcia o eficiència de setembre de 2011).
Un exemple molt recent el tenim el passat 24 de juliol on es podia llegir als mitjans digitals que hi havia 44 mitjans terrestres en un incendi de poc més d'11ha. L'endemà es va donar per controlat amb un total de 22ha.

Clic AQUÍ per veure el vídeo de l'incendi forestal a Salo - 24 de juliol de 2013

El problema és que portem molts anys amb la creença que hem anar a buscar el foc per fer-li ni que sigui unes poques pessigolles. En realitat hi ha un grapat d'incendis que el que hauriem de fer es esperar, fer anar la torxa (com els GRAFs) per fer una línia de perímetre més lògica, esperar mitja hora a que comenci a ploure i comprovar que és suficient, conèixer l'estat real del combustible per saber si realment cremarà en intensitat o no, o esperar un canvi de vent (per exemple l'entrada de la marinada)... o un grapat de casos més per evitar riscos INNECESSARIS com poden ser pujar una muntanya en plena tempesta de llamps, entrar a una vall abans d'un canvi de vent, o qualsevol de les situacions que molts de nosaltres hem viscut en els darrers anys.

Sempre recordaré´, l'ara fa 19 anys, un Eco i un Delta que ens van enviar camí amunt, pel mig d'una vall a avançar el foc per anar-lo a trobar després, de dalt a baix i fent línia per el verd. Evidentment (encara no sabia que era una carrera, ni un flanc, ni una vessant...) vàrem fugir a temps. Ara amb els coneixements dels tècnics, gràcies a l'ajuda i formació que els han donat la unitat tècnica del GRAF, això avui és molt improbable que passi, però seguim muntant línies inacabables, desfent línies, apagant fumeroles abans de canvis de vent, treballant sota els llamps o simplement fent una feina feixuga d'anar resseguint un perímetre serpentejat quan en realitat amb una mica d'observació, espera i coneixement de les condicions de l'entorn farien que sovint amb menys mitjans i menys esforç acabéssim amb un resultat pràcticament semblant i sense posar en risc al personal.