El model Gironí i la paradoxa Lleidatana

Girona és el dia 

Lleida és la nit

Roses

Ja fa un grapat d'anys, quan els Caps de Regió es deien Cap de Brigada, que no sols és un canvi de nom sinó que era gent que decidia coses, ara sols son simples transcriptors d'ordres, aquests tenien el "poder" de decidir quants bombers anaven a un parc i fins i tot de posicionar els parcs allí a on ells els semblava. Els que havíem anat a apagar foc a les terres gironines ens havíem trobat bombers "penjats" dalt una antiga torre elèctrica (pujats sobre una estructura metàl·lica re-aprofitada) que amb sort estava al recinte del parc de bombers. Això formava part d'un model que un tal "Güell" havia dissenyat.

Jo el vaig conèixer, be conèixer és un dir, el vaig patir. Me va donar una classe a l'Escola la primera setmana de curs. Ens va posar un 1 i un grapat de zeros a la pissarra i ens va explicar que això era el que costàvem els bombers a l'Administració. I va acabar dient que nosaltres sols havíem d'obeir les ordres dels comandaments, que la nostra feina no era pensar.

Pera

Doncs be, com deia, a Girona hi havia una estratègia, que sobre el paper no estava malament, que consistia a tenir molts parcs, amb poca gent (la cosa no donava per més) i fer tota una teranyina per a cobrir el territori i tenir molt poc temps de resposta. Els bombers però estaven "putejats", evidentment les paraules que havia sentit a l'Escola no diferien gaire de la realitat. Bombers i "forestalillos" dalt d'una torre per vigilar, torns de dos bombers, desplaçaments continus cap a llocs estratègics per a cobrir zones descobertes per la sortida d'un parc proper... vaja, un model que possiblement amb gent i millors condicions en PRL haguessin entrat amb millors ulls.

Tremp

Per altra banda a Lleida es va optar per un model diferent. Els parcs de professionals es van situar a la zona del pla, seguint l'antiga NII, alguns al Pre-Pirineu (Tremp i Pobla de Segur) i La Seu d'Urgell com únic parc professional de muntanya.  Aquests pocs parcs podien permetre's el luxe de ser 3 ò 4 per torn. Tot això anava acompanyat de parcs de voluntaris per millorar la cobertura territorial. Finalment la teranyina quedava similar a la gironina, però amb uns parcs dotats amb força gent i d'altres que eren localitzables (voluntaris).

Sort

20 anys més tard els models no han canviat. A Lleida tant sols s'han reubicat alguns parc (Borges Blanques és de les poques capitals de comarca sense bombers professionals i això que hi ha un grapat de serveis, ni l'Alta Ribagorça), Pobla de Segur es va deixar sense professionals després de la desastrosa relació entre aquests (molts venien de l'entorn de Lleida) i els voluntaris (evidentment de la zona) i amb un Grup de Rescat de Muntanya integrat per Bombers Voluntaris (recordeu quan la Creu Roja anava molt voluntariosament als accidents?), l'obertura del parc de Sort i de nous parcs voluntaris al mig de les muntanyes. A Girona però la "jugada" els ha sortit millor. Segueixen tenint un grapat de parcs, evidentment s'han reforçat els torns com a mínim hi ha sempre 3 bombers i les "torres" s'han tret.

Els nous bombers de Girona es troben que fàcilment poden obtenir una plaça a un parc relativament proper i en poc temps concursar per una "bona plaça" ja sigui prop de casa o un parc gran de l'entorn del nord de Barcelona.

Els de Lleida en canvi troben que passen un grapat d'anys perdent el temps a parcs com Ascó o Montblanc (si tenen sort) o trobar alguna plaça perduda a més de 150km de casa. A més queda més lluny una plaça a Sort o la Seu que una a Martorell, Rubí o Cerdanyola.

El resultat final no te desperdici.

• Girona amb 5.910m2 té: 28 parcs amb 19 de professionals i 9 de voluntaris
• Lleida amb 12.173m2 té: 31 parcs amb 8 de professionals i 23 de voluntaris. He descomptat els 3 del Consell d'Aran que pengen de Direcció Operativa i son en règim voluntari, per dir-ho d'alguna manera.