dilluns, 9 de setembre de 2019

Seguir amb l'esperit combatiu

No sempre és fàcil escriure un post, i avui és un dia d'aquells. Fa pocs dies vàrem perdre un company i això sempre és dur, i com més hi has tractat i treballat més difícil se'n fa. Però no vull dedicar aquest post a parlar exclusivament d'ell, sinó hauria d'acabar parlant de cadascun dels bombers que anirem perdent per causa externa durant els propers anys, perquè malauradament ni és el primer ni serà l'últim.

Amb en Jose no hi havia arribat a fer guàrdies, però era un company de Regió, i també havia estat membre i president de l'Agrupació de Bombers de Lleida. Tothom en parlava bé i això en un món com el d'avui és difícil d'escoltar. I així és com hauríem de ser recordats tots. Per les coses bones, la feina feta i l'empremta deixada tots els anys en que hem fet de bombers (actius i/o de suport). Però per desgràcia no tothom serà recordat així.
En dies com aquests, als parcs es parla de que realment hem de viure en present, per una banda perquè la vida et dóna sorpreses i et posa en dificultats quan menys t'ho esperes, però també perquè tenim la feina que tenim. Per sort, tots som conscients dels perills i complicacions de fer de bomber. Entres per una porta però al darrera no saps què hi trobaràs. El fum ens ho tapa tot, el perill també.
El "maligne" pot sortir en qualsevol moment, ja sigui en forma de malaltia o en forma d'accident. I aquí la reflexió d'avui. Hem de viure, hem de fer allò que ens diu el cor i el cervell. Hem d'aprendre a conviure amb el risc, però sense posar-nos en perill. Hem de fer allò que més ens ompli. Promocionar-nos, donar formació, aprendre, ser fidel a aquelles creences que tenim tant dins com fora de bombers o la que cadascú de nosaltres senti.

Quan se'ns mor un company fem, i hauríem de fer, reflexió de tot allò que hem fet fins ara. Mirar enrere. Veure tot allò que hem deixat de fer per desídia, per peresa, per mandra... Hi ha una dita que diu, fes demà el que no vulguis fer avui. Doncs no. Fes avui tot allò que vulguis fer, amb totes les ganes del món mundial. Lluita i viu allò que el cos i la ment et diu.
Però no caiguem en l'error. Som bombers, som equip. No treballem només per nosaltres mateixos. Treballem per fer allò que volem, sumant, sense posar travetes ni empenyent fora a ningú. Som un equip i això és molt important en la nostra feina. La seguretat de tots depèn de les meves accions i també de la dels altres.

No serveix allò de que com la casa no posa els mitjans, no em cuida, no m'escolta... doncs jo no faig més del que he de fer i si puc una mica menys. Els moments de crisi també serveixen per veure a tots aquells que amb més o menys motivació treballen pel col·lectiu. Uns intenten revertir la situació, altres utilitzen els mitjans precaris dels que es disposa per donar el màxim rendiment, altres busquen d'aprendre i formar-se per a seguir aportant i per millorar la nostra seguretat i de rebot millorar la prestació del nostre servei.
Dins i fora de bombers hem de donar el que nosaltres tenim a dins i buscar d'omplir-nos amb tot allò que la vida ens ofereix. Seguirem l'exemple del Jose, feia anys que no podia fer de bomber operatiu, però estava al cas dels vehicles i també de la gent. En Jose estava com a delegat sindical donant part del seu temps als companys, per a que fer de bomber fos una mica menys difícil. Seguim.

1 comentari:

Jaume cosra ha dit...

Un post per reflexionar
Jaume

Vols rebre els articles per correu? apunta't!