Sembla que quan acaba l'estiu posem el comptador a zero i esperem que la nova temporada d'incendis torni aviat. Mentrestant alguns reprendran els estudis universitaris, altres els concursos d'excarceració, altres les classes a l'Escola de bombers, les accions sindicals... i un grapat de coses més que fem els bombers i els forestalillos entre campanya forestal i campanya forestal. Perquè llegint alguns foros, whats i grups de Telegram sembla que no hi hagi res més.
Però això no és algo que passi des d'ara. Passa des de sempre, si em permeteu que el "meu ús de raó" bomberil sigui un punt de vista vàlid. Vaig començar a fer de forestalillo el 1991, i el 1990 vaig fer les proves de bomber voluntari i més o menys el meu inici va coincidir en les dues accions. I aquí és d'on jo sempre explico, on s'inicia el meu coneixement de bombers. Tot l'anterior ho conec per l'anecdotari popular dels companys més antics i les històries que ens expliquen. De tota manera, en part ho hem viscut, ja que cartons de tabac, fum, i ampolles d'alcohol se n'han vist moltes a la majoria de parcs. Per tant, molts sabem què és conviure en temps difícils als parcs de bombers, on la gent no era precisament un exemple de salut. De tota manera hi havia un esperit increïble per fer la feina, les sortides, apagar els incendis i allò que per molts és encara inexplicable, demostrar qui és més "macho" i per tant alguns equips d'aire semblava que no existissin.
Però bé, això només és per il·lustrar el que us vull explicar ara, i que és molt seriós. És la reflexió respecte tota la gent que ha mort fins ara al Cos de Bombers. Tots, pràcticament tots, han caigut en l'oblit. Només la tragèdia d'Horta de Sant Joan ha sobreviscut en el temps, i potser d'aquí a 20 anys, quan els amics i companys ja no hi estiguem a sobre, cauen en l'oblit.
Ahir dissabte 14 de setembre es feia el recordatori als companys morts a l'incendi de Nonasp. Aquest incendi, de 1994 molts el teniem en l'oblit. Jo el vaig viure com a forestalillo (l'any anterior, per uns mesos, havia estat bomber a Reus) i tot i això no em va causar cap trauma, ni recordo que hagués gaire rebombori al parc ni a la resta de parcs del meu voltant. En aquella època, a més jo era cap de bombers voluntaris del meu parc, més raó encara per tenir consciència d'allò, i en canvi no va ser així.
Quan vaig entrar a l'escola, a maig de 1995 hi havia algunes fotografies al saló d'actes de Bellaterra, més tard se n'hi va afegir alguna més. En aquest moment aquelles fotografies no sé on son, ni tampoc en sé la trista història que acompanya la mort de companys bombers. És curiós com també per les parets de l'escola de bombers hi pots trobar fotografies d'algun helicòpter estimbat, i d'altres de bombers fent pràctiques els quals ja no hi son entre nosaltres. Ningú ha parat compte de què hi fa la fotografia d'un accident aeri, de si la gent que apareix a les fotografies han sofert alguna mena de desgràcia.
Amb això només vull fer reflexionar de la poca cultura de la mort que hem tingut fins ara al Cos de Bombers de la Generalitat. Per una banda hem trigat 5 anys a fer un reconeixement oficial a la mort dels companys d'Horta, tot i que es va fer un petit recordatori a la RELL i a la zona 0, però sempre es va fer de forma molt íntima i austera. Poc a poc les coses han anat canviant. Aquest any amb el desè aniversari d'Horta els actes han estat molt més evidents, enunciats i menys dependents de l'organització d'antics companys que ho feien amb tota la bona voluntat i estimació.
Com he dit, ahir 14 de setembre es va fer un nou homenatge a companys morts, i aquest era el PRIMER homenatge que se'ls hi feia de forma oficial després de 25 anys en servei. He dit morts, perquè la paraula és aquesta.
Podeu llegir més sobre els bombers morts a: http://historiesdebombers.blogspot.com/2019/06/des-de-1980-ens-consta-41-bombers-de-la.html
Encara hem de fer més recordatoris com els bombers voluntaris i forestals morts dins un "EGIPCI" ja al segle XXI, mentre anaven a diferents incendis forestals (12/08/2003 i 27/08/2003). A l'agost de 1994 hi va haver la mort d'un cap de Brigada en un accident a terra amb un helicòpter i al menys una vintena més de persones. Ara fa unes poques setmanes va fer 25 anys d'aquell dia, i ningú hem tingut un trist record per aquell succés. Per cert, espero poder trobar algun dia les fotos que tinc d'aquell accident. Les fotos hi són, mai ningú les ha tret a la llum.
Espero que poc a poc anem fent més visibles les desgràcies que passen a Bombers, i puguem tenir un homenatge real a tots els companys morts. La mort és segurament el que pitjor ens pot passar, però el que no hem de permetre mai és que els que no han tornat ni tornaran caiguin en l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada