Tornant a la normalitat bomberil

Després d'uns dies molt intensos, no només a nivell bomberil sinó també socialment, hauríem de començar a posar entre tots una mica de seny.

Queda clar que una bona part de la societat catalana volia i segueix volent votar i decidir quin és el seu futur. I aquí és on els bombers, a nivell individual, hi hem acabat entrant. Molts de nosaltres ens hem posicionat i agafant el nostre casc i jaqueta vermella hem acompanyat a la gent (les persones) per tal d'evitar grans incidents. EL problema ha estat quan els incidents (per dir-ho d'alguna manera) han vingut de fora.

Hem fet molt bé posant-nos al costat de la gent que volia votar (ara no parlo de si aquesta votació era més o menys legítima) però si que la pancarta penjada al museu d'Història de Catalunya de fa uns dies, només hi posava "democràcia", paraula que ens hauria d'unir amb la resta dels habitants de l'estat espanyol.

La imatge de bombers davant la policia estatal fa mal als ulls. SI. Però la intenció de la policia era la de pegar, i no només la de recollir unes urnes (que hom podia considerar il·legals), Per això aquesta imatge de bombers entre els ciutadans i la policia a molts ens sembla correcte. Els bombers exercíem (a nivell individual) i perquè és el que ens han ensenyat i és el que considerem correcte, protegir a la població dels perills (en aquest cas cops de porra, empentes, estirades de cabell...).

Ens hem unit bombers de Barcelona i de la Generalitat

Dos dies després, a la manifestació contra la violència, els bombers també hi varem assistir. També a títol individual. EN aquest cas, però, la casa havia emès un comunicat intern on ens permetia "manifestar-nos" vestits de bomber. Crec que el que varem fer no va ser un servei més de bombers. Varem fer com diumenge. Estar propers a la gent. No va fer falta posar-nos en mig de cap enfrontament. Només acompanyàvem a les persones que assistien a una manifestació, que en principi es preveia pacífica, però que ningú les tenia totes per l'estat de crispació que hi havia a l'aire. No va passar res. Els bombers tampoc vàrem fer res. Però ens hauríem de plantejar quin és el nostre paper a les manifestacions i als conflictes. No som els "cascs blaus de la ONU", ni ho hauríem de ser. Quan un ajuntament ens demana per un reten de prevenció a un castell de focs sovint se li denega la petició, excusant que la guàrdia ja ho cobreix... doncs això

A Lleida, i parlo de Lleida perquè jo hi era, els bombers només acompanyaven a la gent, al costat, a davant junt als tractors, cap o gairebé cap estava al mig de la gent. I no recordo a ningú cridant cap de les consignes que allí es deien.

Després de 10 mesos sense posar-me el casc de bomber ni la jaqueta ho vaig fer. Em vaig sentir dalt un núvol. Per una estona em sentia un bomber més. Recordo el caliu de la gent, alguns ens cantaven, altres ens felicitaven, altres simplement ens miraven i somreien. Amics, coneguts i gent desconeguda ens venien a saludar. Per mi va ser com un bany de masses, que ni em mereixo ni crec que hagi de tenir, però que en aquell moment va ser molt important per mi.

L'endemà, a les 8 del matí entrava per la porta de l'hospital i quatre hores més tard ja tenia el meu genoll dret reparat. Avui en dia els mecànics fan meravelles. Per mi son dos dies molt especials, ja que en un em vaig tornar a sentir bomber i en l'altra començava el compte enrere per tornar a vestir de bomber i fer el que m'agrada. Ajudar a les persones que pateixen o acaben de patir un greu incident.

Tinc 6 mesos per endavant per recuperar.me físicament, però també mentalment. Porto molts mesos sense la rutina de la guàrdia, sense llevar-me molt aviat, sense gravar mentalment on tinc els estris del camions, les particularitats (o manies) de cadascun dels meus companys... fa uns dies vaig passar pel parc, mentre feien el dinar, vaig estar temptat de començar a tallar ceba i ajudar a fer el dinar del torn. Son tot de detalls que poc a poc oblides però que quan els recuperes t'omplen d'emoció, perquè és allò que has fet durant molts anys i ho has fet amb tota la il·lusió del món.

Aquests últims mesos el bloc poc ha parlat de serveis, he parlat més de com havíem d'actuar en els incendis forestals, de les dificultats en la prevenció d'incendis forestals, una mica de com ens ha afectat el canvi climàtic, de com ha canviat la organització, de quina és l'espectativa que sembla que ens espera en un futur no massa llunyà... Per mi el 4 d'octubre va acabar el sumar dies i comença anar restant-los. Per això espero sentir-me bombers a mesura que passen les setmanes i avanço en la recuperació.

Tinc alguns temes pendents de publicar, i les properes setmanes ho faré. Seguiré parlant de bombers a la tardor, a l'hivern i espero que per la primavera ja ho visqui en primera persona.

Tinc ganes de tornar a ser jo mateix. I penso dedicar tot aquest temps a que això sigui així.