Portem un grapat d'anys en que el Cos de Bombers s'assembla més a "Mordor" que no a un servei públic essencial. Per molt temps, semblava que els bombers havíem de donar un rendiment econòmic i que com això no era així doncs calia anar retallant. Semblava com si amb poc i cada cop menys s'hagués de donar servei. Semblava com si les persones que formem part d'aquest servei érem els culpables de tot. I tot vol dir despeses, vol dir desgavell, vol dir excessos pressupostaris, deficiències estructurals, deficiències dels vehicles i també dels parcs.
Hem estat 8 anys omplint-nos de paciència. Escoltant com se'ns feia culpables de cobrar incentius (que els mateixos que els criticaven també els cobraven), de retallades de sou perquè els números de Can Bombers no donaven prou de si. Se'ns van treure festes per tal d'augmentar el nombre de bombers (i autoenganyar-se de que aquesta era la solució a la manca de personal), ens han tingut mesos (i algú ha estat més d'un any) esperant per canviar un pantaló esquinçat, envellit o desgastat pel seu ús. Hem tingut avaries en equips que han trigat mesos en reparar-se, hem tingut material retirat, redistribuit, o escàs perquè ningú havia comprat material de reposició. Durant 8 anys hem patit moltes misèries.
També ens han enganyat a nivell de societat. Han volgut fer creure que érem nosaltres els que protestàvem sense raó, que érem uns malcriats, consentits i que només feiem pataletes per tal de recuperar sous i festes. I res de tot això ha estat així.
Però poc a poc estem recuperant el nostre prestigi. Dins i fora. Fora perquè els pobrebombers hem seguit donant el nostre caliu a tot aquell qui ho ha necessitat. A aquella persona gran, amb pocs recursos, que ha caigut a casa, i que l'hem anat a buscar intentant no fer cap trencadissa a la porta o a la finestra. Aturant-nos al mig del carrer o al voral de la carretera sempre que hem vist a algú amb problemes seriosos. Tractant a tothom per igual. Donant sempre els nostre millor treball per a fer disminuir la causa del patiment de les persones en tots els serveis. Explicant les nostres accions, per tal de reduir l'estrés de l'accidentat... sempre hem donat un servei humà. Amb vagues i sense vagues. Els pobrebombers sempre donem el millor de nosaltres a les persones.
I a dins sembla que les coses van canviant. Quan parles amb alguns tècnics poc a poc van deixant anar perles sobre el material, els pocs efectius humans, la distribució de parcs, de material... També sembla que comença a haver l'esperit de voler remuntar la situació. Els mateixos tècnics s'han adonat que per moure un parc cal tenir-ho tot molt ben lligat. Quan els torns estan justos et quedes sense segona sortida i depens de la redistribució de parcs. Si tens parcs llunyans et quedes amb les mans buides. I això ho han pogut veure des de que hi ha la coordinació des de la Sala Central. Que manqués un Cap de Guàrdia que ja està acostumat a jugar amb poques cartes, ha fet que des de les barcelones (i les altres regions) s'adonessin que amb 4 cartes difícilment tindran cartes guanyadores. Així que sembla que des de dalt han obert els ulls de que el que feien des d'un despatx amb una estadística freda de serveis era jugar a fer de trilero i no a fer d'estadista que optimitzava recursos.
Alguns han pogut veure (i patir) que fent sortir per un servei a un parc modest com Sort o La Seu d'Urgell et quedes amb molts i molts kilòmetres sense prestació immediata de bombers. Amb molts minuts (fins i tot més d'una hora) de trajecte fins que tens un vehicle a la zona si necessitessis cobrir una necessitat bàsica (un accident o un incendi d'habitatge)...
Poc a poc alguns tècnics han anat agafant consciència de la precarietat real de Can Bombers. I aquesta conscienciació sembla que ha anat escalant de forma vertical en l'organigrama. Potser per una banda les necessitats urgents de reposició de màscares, flota de vehicles per envelliment continu, reposició necessària de camises i pantalons... també la substitució (i això no és un mèrit, era una necessitat) del vestit d'intervenció, la jaqueta i cascs protectors pel foc forestal (son EPIs, son necessaris)... que moltes millores no ho son, son amortitzacions o simplement compliments legals de la llei de Riscos Laborals (que ens aplica, però no ens aplica i algun dia caldrà aclarir-ho) i algú sembla que ja ha vist que ens venien gat per llebre.
La necessitat de renovar personal, baixar la mitjana d'edat, disposar de més gent, també més parcs professionalitzats (i no estic volent tancar cap parc de voluntaris) en zones on les distàncies son molt importants, també la necessitat d'invertir en la reestructuració d'alguns parcs envellits (els parcs no els destrossem, hi estem 24h/365dies, per tant tenen un desgast continu), renovació de materials de rescat, cordes, arnesos, neoprens per l'aigua,.,, son evidències que clamen al cel. Pel que sembla ja s'han amortitzat els pagaments d'algunes obres i inversions que havien deixat el pressupost sota mínims i ara ja hi ha una mica més de líquid disponible.
Ja veurem. Espero que quan torni a ser operatiu (ja tinc data pel quiròfan) poder explicar que el meu pla de reingrés ha estat una necessitat real, perquè tinc vehicles nous al parc, nova equipació, nous protocols i moltes altres coses més. Espero que en uns mesos (i me'n queden un grapat per davant encara) tot això pugui ser una realitat.
"Que es faci la llum" vol dir tornar i veure tot això fet realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada