dilluns, 7 de juliol de 2014

Reflexions en veu alta

Avui us escric un post diferent a la resta. Porto des de fa ja alguns dies que el meu cap dóna voltes, primer a un i després a molts altres temes. He parlat amb un grapat de persones, algunes no les coneixia personalment i altres son companys amb els que hi tinc una especial confiança. Ara toca posar cada cosa al seu lloc.

Primer vull donar dues explicacions molt importants, sense les quals no podria continuar fent aquest bloc.

La primera és referent al Josep Pallàs i al seu documental. És el seu documental. Això és així. No hi ha punt de discussió. I li hem de respectar. Jo l'hagués fet diferent, però no he passat pel que ha passat ell. Darrera el que heu vist hi ha més entrevistes i més paraules, que hores d'ara no han vist la llum. Però sapigueu que tampoc tothom ha volgut sortir. I finalment que hi havia 52 minuts que ho limitaven, potser en una versió més extensa hi cabran. I de la mateixa manera, quan surti el llibre aquest serà el seu llibre.

La segona és demanar disculpes públicament al Marc Castellnou, i per això fa uns dies he esborrat un post d'octubre de 2012 (el vaig trucar per dir-li). El post volia ser una crítica a la divinització i no a ell, però com que un cop revisat i entenent que era més nociu que altra cosa i no vull que les crítiques de "unpobrebomber" siguin (excepte alguna excepció) personalistes ni de crítica directa a les persones, he decidit eliminar-lo.

No sé si tothom ho entendrà o no. Però si vull ser sincer amb mi mateix us ho havia d'explicar. Evidentment seguiré escrivint i mostrant-vos la "meva" realitat. I és meva, per això quan no hi esteu d'acord teniu l'opció de fer el vostre comentari al mateix bloc (rarament els esborro). Per cert, el meu telèfon no és públic però sempre està obert. El mail tampoc, i també és obert. Gràcies per respectar-los.
Els que em coneixeu sabeu que sovint intercanviem opinions, gairebé sempre de forma civilitzada. I m'agrada entrar al joc d'estar una bona estona escoltant-vos i jo donant les meves raons. I no sempre coincidim ni coincidirem. Per això he d'agrair a aquest bloc l'oportunitat de conèixer a un grapat de persones que lluny de buscar l'enfrontament s'han acostat a mi per a buscar les coses que ens uneixen.

Be, la setmana que ve seguiré tocant la moral. Però avui havia de fer aquest exercici de salut mental.

Per cert, aquest és el post publicat número 200. Valia la pena arribar fins aquí.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!