dilluns, 2 de desembre de 2013

La mà dels bombers sempre a punt

No tinc per costum explicar públicament la meva vida. Tant sols en alguna xarxa explico coses puntuals, sense entrar-hi massa a fons, no sóc cap persona pública ni m'interessa ser-ho. Però és evident que quan portes escrivint un bloc durant més de tres anys acabes sent reconegut ens petits entorns.

Hi ha hagut més de dos i més de tres companys d'altres parcs tant de bombers professionals com voluntaris, a qui no coneixia prèviament, que durant un incendi m'han preguntat per si era jo l'autor del bloc i han reconegut que més sovint o menys (segons el cas) llegeixen aquest bloc. No sempre coincidim en el pensament però la majoria agraeixen la forma d'escriure, sense massa complexos i el fet de dir les coses pel seu nom, tal com les penso. Això és senyal de que tenim bona salut mental, no per llegir-me! Sinó per ser capaços de parlar les coses, siguin coincidents o no.
Gràcies al bloc he pogut conèixer personalment molta gent interessant. Amb alguns he anat a caçar bolets, amb altres ens seguim mútuament en alguna de les xarxes, altres comparteixen informació sindical, formativa, tècnica... seguim els nostres blocs paral·lels, contraposats o simplement que parlen de temes diferents.
Per altra banda, el que és l'essència del tarannà bomberil, i que forma part de la nostra feina, és que sempre estem al costat de la gent, ajudant-los en els seus problemes. Això també ho aplicant entre nosaltres mateixos. Som gent oberta.

Quan vas pels diferents parcs de bombers, ja sigui perquè vas a cobrir parc, guàrdia d'estiu (quan en fèiem), a portar/recollir algun camió o estri, a visitar a algun company que hi treballa, a donar alguna classe o simplement perquè estàs en aquella població i tens una estona perduda i et passes per aquell parc, sovint (mai hi ha un 100%) et trobes gent afable, que t'obren les portes com si et coneguessin de tota la vida.
He de reconèixer que els bombers som gent d'una altra mena. Evidentment no tenim interessos contraposats (no som enginyers que ens mirem amb recel, ni som tècnics o comercial i per tant no tenim por a donar informació "a la competència" sobre expectatives de negoci). Tots estem del mateix cantó. Som "ajudadors" de les persones per naturalesa.

Aquesta tardor en un incendi un noi, que em va veure passar amb el camió, va recular per comprovar que era jo i saludar-me. Després varem estar petant la xerrada mentre omplia el camió d'aigua al seu parc.
Dissabte però, a diferència del que passa sovint, vaig ser jo el que em vaig trobar apurat. Mira que he anat a esquiar amb mal temps, he posat cadenes un grapat de vegades, però aquest dia m'havia aixecat amb el peu esquerra. Fa un parell d'anys vaig canviar el cotxe, que no de model, i confiat de mi, creia que les cadenes de neu servien les mateixes... A la sortida de l'estació les vaig haver de posar, amb molta feina i l'ajuda del conductor d'un cotxe proper. Les vaig dur fins que al cap d'uns quilòmetres ja no havia neu a la carretera. Arribem a Vielha i dinem passades les 4 de la tarda. Al sortir tornava a nevar i ja pintaven bastos. Havíem d'anar en direcció al túnel i calia tornar-les a posar. Ara va ser impossible, al costat de la carretera posar unes cadenes que van massa justes em va ser impossible. Llavors se'm va acudir demanar ajuda...
Em vaig arribar als Pompiers de Vielha. Gent amable, com la majoria de gent de bombers. Efectivament. Allí hi havia companys a qui algun cop, fa anys, havia donat classe de Risc Químic a Mollerussa. Em vaig donar a conèixer i, tot i no recordar-se massa de mi, ens van obrir les portes del parc i ens van ajudar. Durant aquella estona vaig tenir l'oportunitat de conèixer al responsable del bloc dels pompiers de Les, el David (http://pompiersles.blogspot.com.es/). Ens llegim! Vàrem parlar de la neu, la neteja de les carreteres, serveis, amistats comunes de bombers... Abans de marxar ens convidaven a cafè o a alguna cosa calenta. Ahir no podia ser, un altre cop us passaré a saludar. 

Només van ser unes mans posant unes cadenes al cotxe, però per mi va ser molt més.
Fòrça mercejat a los pompièrs de la Val d'Aran (espero que es digui així, :-))

1 comentari:

David Carrera ha dit...

Be, tot s´a de dir, som aquí per ajudar en alló que es pot, i que millor que ajudar a un company de la casa.
Alfons te de dir que a estat un gust poder conversar encara que sigui poca estona, i també poder ajudar-vos a sortir de la vall, ja que la cosa va anar a pitjor. Prenc la paraula de la visita pendent, aixo si, en dia de sol.
Salutacions des de la vall i espero que la propera visita sigui mes tranquila que aquesta ultima.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!