dilluns, 30 de juliol de 2018

Unpobrebomber cavalca de nou

Avui no seré llarg. Toca fer-vos sentir el mateix que sento jo quan em vesteixo de blau. Tants mesos sense poder fer allò que realment t'agrada es van apoderant de tu i quan tornes tens inseguretat, en el meu cas no per saber o no saber fer la feina, sinó perquè acabes perdent el ritme de treball, de decisió, d'agafar una eina o un estri abans de que algú te'l demani.

El que passa però és que si realment t'estimes allò que fas en unes poques guàrdies mogudes et poses al dia de tot. I tornes a ser el mateix. A més però les ganes i l'empenta ha tornat de forma renovada i em sento (potser només és un sentiment meu, els altres ja jutjareu) com un xaval dels que acaben d'aterrar al Cos amb la "opo" acabada d'aprovar.

Tot se't fa més bo encara quan en un servei qualsevol, sense ser res de l'altra món, al bell mig d'un carrer transitat de Lleida, et comença a saludar la gent, uns et criden des del cotxe, altres quan puges al camió, o simplement t'envien un whats simpàtic dient-te que t'han vist i que el ha fet molta il·lusió.

El que passa però és que no hi ha res comparable a quan estàs per aquests mons de déu, sol, amb els amics o en un servei allunyat del teu entorn, i en un indret qualsevol veus arribar a un jove corrent que et diu que ha escoltat per l'emissora que el vehicle de Lleida anava a l'hidrant del poble a repostar. I tot d'una et pregunta si realment ets tu. O quan vas a una reunió i la majoria et reconeixen que t'han llegit algun que altra cop. Si heu llegit l'últim ja és un subidón.

Recordo a la cursa de bombers, aquest passat abril, que just acabava d'aparcar el cotxe i a pocs metres un altra corredor em reconeix, i diu que és bomber de no recordo quin parc. O en una pràctica al nou camp d'Amoniac de BASF Tarragona un tècnic de Bombers Barcelona et confessa que és un fidel seguidor.

La penúltima és el Director General, que també m'ha reconegut haver-me llegit més d'un cop. Però la millor sempre és la última. En aquest cas l'Ernest d'Igualada, que feia molts anys amb qui no hi coincidia, i que la casualitat ens va portar a fer un mos al mateix indret. Ell em va reconèixer i es va acostar a saludar-me.

La veritat és que us he de donar les gràcies, per moltes coses. Una per fer-me sentir un bomber més (després del maleït kit-kat) i l'altra per a llegir-me, seguir-me i estar aquí. Sou la meva energia. Avui són 402 posts els publicats i els que queden...

Perdoneu-me aquest moment de debilitat, però dilluns que ve el pobrebomber seguirà picant pedra.

1 comentari:

Joan Ruiz ha dit...

Es bonic quan algú et diu que espera el següent post. Em va pasar en el meu noentiendoalospoliticos.blogspot.com quan estava fent el serial de com va anar el ser voluntari dels Jocs del Mediterrani. De fet es un serial innacabat ;-P


Segueix aixi nen, però no piquis pedra, apaga focs!


Joan Ruiz

Vols rebre els articles per correu? apunta't!