records i homenatges pòstums

La preciosa imatge del campanar de Reus en l'inici del solstici d'hivern

Segurament aquest post l'hauria d'haver penjat la setmana passada, però el cap de setmana m'és difícil escriure, i vaig preferir buscar uns dies més relaxats per escriure i acabar de lligar el que us volia explicar avui.

Aquest és un d'aquells posts que els escric amb el cor. Vull fer un petit homenatge a totes aquelles persones que dins els món de bombers ja no hi son i que han deixat empremta en la meva forma d'entendre bombers.

Podríem dir que en la meva carrera bomberil hi ha diferents puntals, algun d'ells encara hi és, i son tots aquells que d'una manera o una altra m'han ajudat a curtir-me tant amb les bones experiències com en les dolentes. Però com amb tothom que et trobes durant la vida hi ha moments en que t'has de despedir d'ells.

En Lluís Sotoca, junt al Hispano Suiza del parc de bombers de Reus

Fa tot just una setmana acomiadàvem a un gran bomber, en Lluís Sotoca Novell. La majoria dels que llegiu aquest post no l'heu conegut, però a Reus ha estat una persona molt popular. En el món de bombers va ser un d'aquells homes forts que tot ho resistia i que mirava el perill de cara. El recordo com un home fort, alegre i que parlava amb nosaltres, els "novatos", com si fos aquell pare que bombers no ens ha donat mai. Recordo especialment quan li van detectar que havia patit un bon grapat d'angines de pit, i ell seguia fort com un roure i no se n'havia adonat. I així portava treballant des de feia alguns anys... el que dic, fort com un roure. De fet fins als 83 no ens ha deixat. Seguirà als nostres cors durant molts anys: I els reusencs l'hem conegut a més com a pintor. Qui no ha vist un quadre a l'oli o en aquarel·la del campanar de Reus? Sovint els pintava al parc de bombers. Com deia l'Agustí Gatell "els pinta de memòria", li deixaves una estona i et feia un campanar entre servei i servei. Sempre que passo pel costat de la Prioral miro la casa-taller del Lluís. Ho seguiré fent.

El barranc del Llec també el vaig amb en Xavier

També vull aprofitar aquest post per rendir l'homenatge que no vaig donar al seu moment al Javier Rovira i Gols, ningú em va avisar. Segurament va ser la primera persona que em va donar l'esperit de que si vols es pot. I recordo un matí, que arribant aviat a la guàrdia de forestalillo em va dir que tothom al parc estava a un incendi d'habitatge al barri Gaudí... tot seguit em diu, canvia't ràpid i hi anem. I així va ser. Amb l'antic T103 varem travessar Reus com varem poder, rascant totes les marxes (era un canvi dels antics, amb doble embrague i d'oïda...) ell, que ja era sergent portava molt temps sense conduir-lo, però va fer l'esforç i vàrem arribar. El recordo com dels primers en confiar en un noi jove com era jo, també d'alguns serveis d'aquelles tardes tontes i ventoses de Reus i sobretot per la seva postura com de persona que passa de tot, però que en realitat estava atenta a tot el que passava al seu voltant. Amb ell vaig escoltar per radio la inauguració de l'olimpiada de Barcelona, tornant d'Horta de Sant Joan, després de fer per primer cop el barranc de Canaletes.

L'altre homenatge, i sense desmerèixer a ningú el vull deixar pel Ramon Espinet, pel seu esperit lliure i de servei. Sempre explicava i et feia viure amb ell multitud d'aventures i d'una forma tant humana com a ningú les hi he escoltat. Ell em va ensenyar el significat d'una abraçada. He escrit molts cops recordant a tots els companys del GRAF que vàrem perdre a Horta, tots ells d'una manera o una altra ens han deixat petjada, però a nivell personal en Ramon també ens la va deixar a tots aquells amb qui havia compartit part de la seva saviduria.

Tots ells es troben en algú racó de l'Univers donant-nos ànim i segur que gaudint de tota l'empremta que ens han impregnat.