caducitat bomberil

Fa uns dies estava al parc de bombers. Si, ja sé, estic de baixa i en tinc per mesos... però de tant en tant hi vaig, per a fer una mica d'esport al gimnàs mentre tinc als nens fent activitats per Lleida, o per deixar papers, veure companys o simplement perdre el temps i vagar una estona. Doncs això, era al parc parlant amb un company i varem començar a repassar lesions, i companys que tenien històries vàries. I aquí va venir la idea d'escriure alguna reflexió per al post d'avui.

Tots sabem que el perfil de bomber/a de la Gene és diferent al perfil de bomber de Barcelona (ajuntament), o del de Madrid, o de molts dels cossos de bombers d'Europa. Cada perfil té les seves repercussions finals dins la feina. Per exemple, que busquem, bombers que tinguin força? doncs busquem "machomans" capaços d'aixecar molt pes en pres banca, en halterofília i altres disciplines de força física. Aquest model de bomber, vàlid per la majoria de grans ciutats té dos handicaps importants (segurament n'hi ha més), un és la resistència, i si aquest bomber fort, que pesa molt en muscle i necessita talles grans implica que en serveis de llarga durada no tindrà prou resistència (com la que es demana als serveis de incendi forestal), i per la mateixa raó necessita el consum d'aliments energètics tot sovint per mantenir només el seu estat basal. Per tant tenim per una banda que és poc resistent i per altra que necessita alimentació freqüent.

Això és dolent? NO. Simplement és un perfil de bomber molt fort capaç de realitzar moltíssima feina però en un període de temps relativament curt. Això en ciutats com Barcelona o Madrid son perfils perfectament assumibles. Es poden fer molts serveis, sempre i quan puguis parar una estona, menjar, beure i descansar una mica.

En canvi el perfil de bomber de la Generalitat és un altre. Evidentment hi han entrat bombers molt i molt forts, altres molt ràpids, altres més baixets i també de molt alts, però en general el que s'ha buscat és un perfil més dinàmic i polivalent. Les proves de força sempre hi han estat, també les d'agilitat i les de resistència. Això ha fet que el bomber de la Generalitat estigui més adaptat que altres al treball "de les formigues". No parar. Serveis llargs on l'esforç físic és mitjà. Això a nivell d'incendis forestals és perfectament assumible. Personal capaç d'estar moltes hores caminant per la muntanya, transportant motxilles, arrossegant mànega, tirant aigua, vigilar línia amunt i avall, utilitzar eines manuals per anar repicant durant tota la jornada. I això a més amb una reduïda despesa energètica. Per tant les menjades son relativaments normals i el consum d'aigua no s'exagera.

Quan et barreges amb la resta de persones del barri no destaques com a persona excessivament musculada, voluminosa, ni alta. En tot cas és un perfil àgil i actiu. I ho veus perquè quan et poses amb un grup de gent a fer coses aviat te n'adones que molts no salten marges, o els costa pujar  a la caixa d'un camió, etc...

Però aquest perfil de bomber Gene, no tot és flors i violes. Quan necessites molta força física has d'anar a buscar aquell company que realment destaca, perquè la resta som aparentment "normalets".

I aquí és comença la veritable reflexió d'avui.

Detall de la cicatriu del meu genoll esquerra (el bo)

Normalets? Jo tinc 47 any. Porto gairebé 30 anys fent esport més o menys regularment, quan un esportista d'elit s'ha "jubilat" amb 35, quan les lesions el comencen a deixar massa dies sense competir, després d'uns 15 anys a molt alt nivell i anteriorment 5 com a juvenil?.

Quants de nosaltres comencem a tenir lesions per l'acumulació d'hores d'esport? El nostre perfil ens obliga a mantenir la nostra capacitat física i de resistència en bones condicions. I la majoria sortim a córrer regularment, o anem amb bicicleta, o fem treball de gimnàs, parapent, esquí, equitació, esports d'aigua, nàutics o de submarinisme, escalada, treking... i al final el cos comença a donar signes de desgast.

Parlant amb el company del parc, ens varem adonar que les lesions de genoll, caps de fèmur i espatlla no son cap cosa estranya als que tenim més de 40 anys. Desconec l'estadística de lesions. Unes seran laborals, altres seran no laborals, però gairebé totes tenen origen en l'esport. L'esport és bo? Si. L'esport és dolent? També.

Segurament és hora que algú faci una tesi doctoral o estudi específic amb les dades dels bombers de la Gene. Percentatges de lesions d'origen esportiu (laborals o no) del personal de bombers, separat per edat i per antiguitat a la casa. El resultat? segurament és el que molts comencem a intuir.

Fa alguns anys els bombers "molt més antics" no es cuidaven a nivell físic i la majoria varen caure,

Nosaltres som una generació que fem esport i caurem fent esport. El temps i per tant l'acumulació de treball físic ens passarà factura.

De la mateixa manera que el bomber de la Gene és resistent, quan arriba a un nombre d'hores necessita un canvi de peces. Com les peces d'un motor o d'un helicòpter. El "bomber Fontvella" té data de caducitat.