Quan venen els marcians

Aquesta setmana s'ha aprovat al parlament espanyol el RD-ley 15/22, que segons diuen alguns pren les competències d'incendis als catalans i ens unificarà amb desastrós sistema contra incendis de la resta de l'estat. I ho he escrit així com a resum dels múltiples disbarats que s'han escrit, tots ells de forma interessada. Quedi clar que com a exageració dóna el "pegu" i més d'un el compraria.

Per aquells que coneixeu (o no) una mica el sistema d'emergències estatal, la seva gestió sempre ha estat centralitzada pel ministeri d'interior i, ara amb el nou Reial Decret-llei, 15/22, també dóna competències al ministeri de transició energètica (antic Medio Ambiente). Res de nou. Tan sols cal rellegir la normativa de Protección Civil per adonar-se que tots els plans d'emergència acaben amb la gestió des del ministeri madrileny.

I així quin és el problema? En plena pugna política entre els propis partits catalans, qualsevol excusa és bona per criticar al rival. I alhora la poca sensibilitat d'un estat pro-centralista que poc se'n recorda, des de les cadires dels ministeris, que hi ha comunitats com la nostra que som pioners i líders en coses com l'extinció d'incendis, la seva gestió i la previsió del risc d'incendi forestal.

Sóc conscient que durant molts anys he escrit desenes de posts explicant les dificultats del Cos de Bombers de la Generalitat per a mantenir la seva infraestructura amb una mínima base per a que la nostra gestió operativa no desaparegués. Però tot i els molts problemes que hem tingut (un gran nombre d'ells per culpa dels nostres polítics -els d'aquí-) seguim sent un dels referents mundials en anàlisi, gestió i extinció d'incendis. I això és el que molesta a les espanyes. El que siguem molt millors que ells molesta i molt.

Recordo quan vaig estar a la Escuela Nacional de Protección Civil, als afores de Madrid, que molts dels bombers i bomberes d'altres cossos, tenien un gran concepte de nosaltres. També trobàvem curiós que fóssim els únics amb camisa, però ho veien també com un punt de diferenciació respecte a ells, que semblaven tots iguals. Els bombers municipals de les poblacions satèl·lit de la capital elogiaven els diferents convenis que els feien treballar de manera harmoniosa com si fossin un únic cos. Ho equiparaven, salvant les distàncies, a la feina feta als vuitanta amb la creació del Cos de Bombers de la Generalitat i l'absorció dels diferents cossos municipals i de les diputacions. Però també hi havia qui només tenia ulls per la UME. Tenia un company de taula a qui només li valia l'opinió del teniente de la UME. Vaig desistir en fer-li entendre que un químic també entenia de productes químics. És clar, on hi hagi un paio amb gorreta groga i una rojigualda cosida a la màniga té molt més criteri que un químic de formació. (Val a dir que el teniente també era llicenciat i parlàvem el mateix idioma). Això sí, quina vergonya em va fer escoltar el "jefe de bomberos provincial de ####" plantejant-li una pregunta al teniente, que qualsevol estudiant d'ESO hagués pogut respondre fàcilment.

Aquest Reial Decret-llei és de fet una necessitat real, necessària i decidida per a que totes les comunitats autònomes, diputacions, ajuntaments i altres entitats tinguin una millor gestió de tots els seus recursos. Només un exemple. Aquí a Catalunya als assessors en qualsevol actuació bomberil se'ls escolta i se'ls té en compte. Aquí hi ha diferents grups que conformen la "guàrdia" de suport. Són una baula més en el nostre sistema d'extinció, fins al punt que cada guàrdia de suport intervé en el Briefing-Catalunya de cada matí. En canvi a molts dels incendis que hi ha hagut aquest estiu, a llocs no gaire lluny d'aquí, els assessors només tenien veu. Bàsicament qui portava l'incendi no tenia en consideració gaires suggeriments.

El que hem de fer és seguir sent líders, sent els millors i mantenir la nostra col·laboració amb altres cossos internacionals. És l'única manera de mantenir el gran prestigi que tenim. Com el nostre Servei Meteorològic, que porta molts anys lluitant per no ser absorbit ni apartat per la meteo estatal. Tenim un problema polític d'Espanya amb Catalunya però també entre els partits catalans. Aquests últims també han estat a punt de fer col·lapsar els bombers catalans els últims anys. Tinguem-ho present.

analitzant i aprenent dels incendis del nostre entorn

Aquest any hem patit incendis fora de la nostra capacitat d'extinció. De fet, els últims anys ha estat un fet habitual però puntual en alguns incendis, i repetit cada cert temps. Ara que ja portem força nits dormint amb molta calor (o amb l'aire condicionat posat) és aquesta temperatura el que justifica en part aquesta manca de capacitat. Tot i això, si torneu a llegir l'anterior post (l'estadística em diu que la majoria heu estat de vacances) veureu que no és realment una manca sinó el no poder contrarestar l'energia de l'incendi ni/o la seva velocitat. I com menys per sota ens mantinguem millor, perquè així tornar a disposar de força guanyadora és més fàcil. Per això parlava de descans i alimentació del personal i també de mantenir els recursos el màxim d'equipats.

Aquesta setmana podem comparar els incendis de França amb els del País Valencià. Us he de dir que anava amb la idea pre-definida que a França es treballava molt bé als incendis forestals. De fet portem molts anys d'intercanvis, col·laboració i també de treball en coordinació per a la millora de la resposta operativa, també per quan ells venen a ajudar-nos i a l'inrevés, especialment en aquells incendis propers a la Jonquera on els dos cossos sumen esforços. I això és el que inicialment em donava arguments per a fer una "crítica" al que hem viscut els últims dies a Castelló i Alacant.

Com hem pogut veure a les imatges de les diferents televisions, als incendis valencians hi havia diferents cossos de bombers. En aquest cas la suma de 1+1 no dona 2, perquè per a fer-ho cal tenir una comunicació única, un comandament únic i també tot de procediments, tècniques i tàctiques comunes. I com és evident això no és així. Quan es treballa de forma unificada la informació flueix de forma fàcil en tots els sentits, no només de dalt a baix (cosa que amb un centre de coordinació acostuma a exercir aquesta funció) sinó també de baix cap a dalt. Això que hauria de ser molt senzill acaba sent un dels majors problemes. Qui acaba fent arribar la informació al responsable de coordinació/gestió/operatiu (o el nom que sigui) de que l'incendi ha arribat a un punt de perill o que es propaga diferent al que hi havia planificat per un canvi de vent? Per això la informació és tant important, en sentit vertical (en ambdós sentits) i també en horitzontal. Qualsevol que estigui prop teu ha de conèixer que hi fas i com pot afectar el treball de l'un sobre l'altra.

Aquests dies hem pogut veure com un equip feia una crema d'eixamplament i en poca estona venia un avió a tirar-te aigua sobre la teva maniobra. Ep, que aquí també ens ha passat, durant alguna època ja passada, hi havia qui posava foc (sota criteri tècnic) sense assegurar-se que no hi havia més bombers a la zona (o com a mínim sense avisar-los de la maniobra). El cas però més greu és el del tren. No puc arribar a entendre com el foc pot arribar a un eix ferroviari principal i que ningú hagi previst que passaria, ningú hagués avisat a l'operador (RENFE) i que ningú hagués tallat el trànsit de trens amb prou antelació. Això només pot ser conseqüència que la comunicació entre els que estan al peu de l'incendi i els que estan al centre de coordinació no és fluida o simplement, no existeix.

I no només això, hi ha imatges sobre plano on es pot veure que l'incendi va per davant de la representació de l'operatiu sobre el terreny. O realment tot el dispositiu va per darrera (i per tant està totalment sobrepassat) o l'actualització de l'incendi vs operatiu no està actualitzada. Aquesta és segurament una de les fortaleses que té el sistema de coordinació i gestió que tenim a casa nostra. Tenim molts anys d'experiència amb la utilització dels sistemes de localització tant a vehicles com a emissores portàtils. I (amb recursos de personal i ordinadors) és relativament senzill tenir al dia la posició de tot l'operatiu, com avança cada unitat i en conseqüència de l'avanç de l'incendi. Hi ha un vídeo on s'explica l'evolució de l'incendi de la Jonquera de 2012 i allí es parla directament d'aquest fet, no conèixer exactament on és l'incendi.

Però com us deia abans. Comparant amb els bombers francesos i mirant les imatges que surten als mitjans també podem veure que no tot és perfecte. Molts encara van amb cascs grans (més pesats per les hores que cal portar-lo), maniobres que aquí fa temps que hem d'evitar per poc efectives (tirar amb canó des de dalt del camió), personal extern sense cap mena d'equipament ni protecció (ni evidentment cap equip de comunicació ni de localització), vehicles cremats i també de concentració excessiva de vehicles que en cas de canvi de condicions meteo et podem malmetre tot l'equipament.

També com deia a l'anterior post, no ens hem de confiar de la feina feta fins avui. Sempre hi ha dies en que les coses no surten i en lloc de cremar-se 1.200ha set poden cremar 7.000 o 14.000 com als francesos. Així que havent superat l'episodi de simultaneïtat del passat juny, cal seguir assajant i analitzant allò que ens passa, què ens pot passar i també què els passa als bombers del nostre voltant per a preparar-nos per al que pugui venir.

Finalment, un record per l'Albert Vilanova, qui fou l'anterior sots-director General operatiu del Cos de Bombers de la Generalitat. No el vaig arribar a tractar gaire, però és d'aquelles persones que pràcticament tothom en parla bé. I gràcies a ell i el seu equip l'Escola de Bombers va començar a créixer cap on és ara. Llàstima que la Crisi de 2009 i els polítics de torn emmascaressin la seva gestió.

quan veus les barbes del veí cremar

Aquesta última setmana hem pogut veure com a França hi havia un gran incendi a la zona de Bordeus, bastant més gran dels que hem tingut nosaltres aquí els darrers mesos (juny i juliol), i també tenim incendis per les espanyes, la majoria llunyans, però que durant l'últim cap de setmana se'ns han anat apropant. Primer un més enllà de Saragossa, que el fum venia empès cap a nosaltres i que a llocs del Bages també els arribava l'olor i el núvol alt amb el fum marró. I el darrer de Isábena, on des de la Gene s'hi ha enviat personal, algun vehicle i també mitjans aeris.

Podem pensar dues coses, la pitjor seria creure'ns que hem estat de sort i que ja ens tocarà i l'altra seria que podem amb tot i que havent superat l'inici de campanya amb simultaneïtat, que ja estem preparats.

I segurament ni una cosa ni l'altra. Els que treballem fent guàrdies sabem que portem moltes setmanes d'anar amunt i avall. Hem apagat i seguirem apagant desenes d'incendis cada setmana i que fins ara ben poquets han crescut a dimensions a les que no hi podíem fer front. I si, alguns han superat la nostra capacitat d'extinció ja sigui per anar molt ràpid o per tenir molta energia.

I aquesta és la clau. Saber trobar el moment o provocar-li el punt en què tornarem a tenir cartes guanyadores. Però per això cal no desgastar-se. O sigui, estem per sota, però poc per sota. Així que és necessari conèixer on estem en cada moment i així poder buscar l'oportunitat de tornar a avançar-lo. Per velocitat i també per capacitat.

I quan enrere ens podem arribar a quedar? Aquesta seria la clau. Tenir els mitjans preparats, desplaçats, amb la seva capacitat de treball intacta (alimentats, hidratats, descansats, amb les mànegues i mitjans del vehicle al 100% o gairebé) i així poder fer front al nostre moment d'atac amb tota la cavalleria disponible. De res serveix esperar l'oportunitat amb el personal esgotat després d'una jornada de treball infructuosa o sense haver menjat quan tocava o mal hidratat. Tampoc serviria de res haver deixat mig material del camió muntanya amunt sense recollir o cremada per una mala maniobra o d'una represa de l'incendi.

Així que la clau sovint és saber aturar-se i esperar. Fàcil no? Doncs no ho és. Qui vol veure els bombers aturats en ple incendi? I menys quan tot crema a l'ample. I això és sovint el que es veu per la tele. Cròniques i més cròniques de bombers de tota mena "regant" el jardinet. Tirant aigua sense solta ni volta. Però això és el que la gent vol veure, bombers tirant aigua. Fent què? És igual, treballar vol dir suor i no una colla de ganàpies aturats prop d'un camió de bombers.

I és llavors que surt per la tele algú que demana helicòpters i avions perquè són els que apaguen els incendis... Doncs potser des de Bombers hauríem de començar a dir, també a la tele, que alguns polítics d'aquí i d'Europa s'equivoquen. I que per molts avions que vulguin implementar el problema segueix sent el mateix. Els incendis s'apaguen des del terra ja sigui amb aigua o amb foc. I que els avions i els helicòpters ajuden, però sense la gent de terra, els camions, les mangueres ni les torxes es pot guanyar a un incendi d'aquestes magnituds. I l'organització, molta organització, fa molt per a que tots aquests mitjans estiguin distribuits, preparats i descansats per quan arribi el moment oportú. 

sense els bons recursos no hi ha bombers

Portem mesos patint els problemes derivats de la contaminació en els equips de respiració autònoms. Portem anys patint problemes amb la manca d'equips de respiració perquè calia retirar ampolles per antiguitat, per ser d'acer o perquè les màscares tenien 30 anys amb escàs manteniment (fixacions que començaven a patir estrès mecànic i/o corrosió).

Hem tingut cascs de bomber que passaven de llarg una vida útil de 10 anys. D'acord, no hi ha enlloc que digui 10, però la roba EPI té una caducitat, els cascs també, malgrat els de bombers siguin una excepció a la majoria de normes existents. Després de 20 anys, em vaig poder guardar el casc a una caixa i ara en tinc un de nou, més modernitzat (jo i tots els que teníem la primera remesa).

Hem patit problemes amb algunes talles de pantalons i samarretes ignífugues. Ens han canviat de model i de proveïdors multitud de vegades. Tot i ser samarretes semblants tenim encara 3 o 4 models diferents. Unes amb l'escut al pit i altres a la màniga, amb senyera al clatell i sense.

Des de fa setmanes les males llengües ens diuen que ja hi ha els nous polos als magatzems, però com que l'estiu se'ns ha tirat a sobre, es repartiran passada la Campanya Forestal. Tenim una camisa amb butxaques i botons, molt característica del nostre Cos, que aviat desapareixerà i serem els últims en fer-ho. Hem estat incapaços de trobar una peça que no només ens protegeixi, ens distingeixi de la resta i alhora sigui còmoda. Es perdrà una part de la nostra identitat.

També hem canviat alguns camions. Un vehicle més ample, que a la carretera és més segur, més modern en conducció, però que l'hem de posar a la muntanya. On? A la muntanya. Recordeu els antics "Egipcis"? Doncs haurien de ser el seu relleu. No ho seràn. Primer perquè és massa camió per portar -lo segons per tot el material que porta als armaris i després perquè amb les noves dimensions, els camins se'ns fan estrets. I això torna a ser un problema. Els "Egipcis" de roda simple ja donaven problemes similars.

Sembla que la història és capritxosa. No sabem com gestionar la renovació dels recursos. De la mateixa manera com portem molts anys amb vestidors petits, on no hi cabem tants bombers i molt menys si hem d'incorporar a la dona. Aquí també tenim un retard en projectes i bàsicament manca de pressupost per a nous parcs, nous terrenys i també les ampliacions necessàries.

Com he escrit les últimes setmanes, som bons apagant incendis, cada dia ho som més. Utilitzem millors tàctiques i gestionem millor els recursos als incendis. Però no sabem comprar ni fer parcs de bombers. Esperem que el model seguit per la primera Avaluació de Riscos feta per a incendis forestals acabi repercutint en la millora de les avaluacions dels parcs, vehicles, roba i equipaments que durant els últims anys s'han realitzat sense pena ni glòria i molt menys han provocat una millora en el lloc de treball.

Boscos i com canviar la nostra manera de fer

Incendis que cremen boscos, boscos que cada dia són més espessos, incendis més grans i cada cop més superfície boscosa, són d'aquelles coses que fora de l'entorn de bombers costa assimilar. Les persones de carrer veuen per la tele i les xarxes com cada dia es cremen centenars d'hectàrees de bosc. Ningú els explica que moltes d'aquestes fa 70 anys eren vinya, hort, estaven llaurades amb cavall i mula o simplement era una senzilla pastura de cabres o vaques. Evidentment a la gran majoria de la societat actual no ens interessa tenir una feina dura com la de fa 70 anys. Preferim morir-nos en vida en un despatx amb aire condicionat, fotocopiant papers que no sabem ni què volen dir. Però que per un sou miserable ens fa urbanites i que quan arribem a casa no fem pudor d'animal ni anem plens de pols. És així de senzill.

De fet pensem que tota aquesta duresa ja la farà algú altre en un altra lloc, ben lluny, que ni ho veig ni m'ho puc imaginar. Però això si, després tanco fronteres per tots aquells immigrants que fugen d'uns països on es cuida del bestiar i tenen camps per llaurar els nostres cereals, perquè els preus que els hi paguem no donen ni per a poder comprar-se un bol de l'arròs, que ells mateixos han cultivat.

El nostre sistema està corrupte. No podem mantenir-nos en buscar un paisatge verd, ple d'arbres i de vegetació els qual "deixem abandonat" a la seva sort (la de créixer desmesuradament) i després pretendre que no hi passi res. I que no hi passi res significa que ningú hi pugui treure un sol arbre o arbust. Perquè els boscos només son per buscar-hi rovellons (i altres bolets). Son un decorat que tenim al sortir de casa nostra. I com a tal, com més arbres tingui millor.

Us puc donar una idea una mica malparida? Eliminem tots els parcs naturals de casa nostra. Anem i trepitgem-los tots. De punta a punta. Així en lloc de ser pulmons d'aire i d'arbres, molts arbres i molta vegetació, potser començaran a disminuir la seva càrrega de foc, hi extraurem fusta de bona qualitat i podrem fer-nos més cases també de fusta, calefaccions de fusta o pellet i seguirem augmentant el CO2 de la nostra atmosfera. Ja us he dit que la idea era malparida.

El problema és tot el bosc que ja tenim. Què en fem? Tenim cada dia els sòls més àrids, sense pràcticament nutrients. Hem d'utilitzar més fertilitzants pels cada cop menys camps de cultiu (perquè cada dia hi ha més bosc) i perquè per competir amb els de països llunyans (i barats) cal ser molt i molt productiu. No podem acabar cremant la producció de fusta com a calefacció, si volem un aire net no li podem seguir tirant CO2 i tots els components volàtils, orgànics i tòxics que porta la fusta. Això porta? si.

L'Armada tenia 137 vaixells

Així que la solució als nostres incendis no és pagar-los. Oi que si cada dia cremen cases per problemes amb les connexions de llum (i la pobresa energètica) busquem com solucionar la pobresa? (uix, crec que no ho fem això tampoc). Bé, per evitar incendis als edificis no invertim en bombers, invertim en normativa tècnica de l'edificació on ens OBLIGA a construir d'una determinada manera cases, indústries, escoles i hospitals. Doncs perquè no fem una llei que reguli com han de ser els nostres boscos? Sabíeu que en època de La Armada Invencible (i els milers de vaixells que es construïren aquells anys) es va desforestar la Península Ibèrica? Fa 450 anys no hi havia boscos i es va fer una de les primeres lleis per a la seva protecció. Curiosament va provocar una onada d'incendis intencionats... però això ja és una altra història.

Cada dia hi ha qui surt demanant nous mitjans d'extinció. Més bombers forestals, que tots els voluntaris s'integrin en el sistema d'extinció, que es comprin avions i helicòpters i que cada cop siguin més grans i amb més capacitat. I sabeu què? Només serveix per a fer bulto. No es pot extingir un incendi que no és apagable. Heu vist el vídeo del nou avió amb 20.000 litres d'aigua? Doncs no serveix per a res. Només serveix per al polític ignorant, oportunista i demagog que ven fum, el de comptar hectàrees no cremades.

I el que hauríem de comptar és el nombre de lleis, articles de llei, ordres governamentals que faran que en un futur (espero veure-ho abans de jubilar-me) que regulin el bosc, el camp i totes les feies forestals. Si realment ho volem veure, comencem a comprar la mel a l'apicultor del nostre poble (o comarca), la fruita als nostres productors locals i feu turisme per les terres d'interior. Descobrireu que tenim pobles preciosos, terres plenes d'oportunitats i potser algun dia hi arribarà la fibra per a que tots aquells que feu teletreball també el pugueu realitzar des de qualsevol racó d'aquest preciós i variat país, on per desgràcia per comprar una poma hem de buscar-la al supermercat (que és el lloc més proper) i no al pagès que el tenim a 50km de casa però que és qui té les pomes grans i saboroses que no ens arriben.