dilluns, 10 de maig de 2021

La baula més dèbil

Des que vaig entrar a bombers, i d'això fa molts i molts anys, que qualsevol actuació que tenim sempre, i dic sempre, passa per les mans del personal de "control". Control és el nom que vaig escoltar per primera vegada i que ha perdurat durant tots aquests anys. Són el personal de "control".
Després algú va voler donar-los un nom semblant al dels Mossos, i se'ls va començar a dir "sala". Quin nom més lleig i horrorós. Què significa "sala"? És un despatx? Una habitació diàfana, d'aquestes modernes on un munt de gent hi té el despatx sense cap mena de separació amb la taula del costat? Això és una "sala" de bombers? Gent impersonal, en un lloc impersonal que fa una feina efímera que pot fer qualsevol? Això és la "sala" de bombers?

El "control" de bombers és molt més que això. Són els ulls, són les orelles, i són les mans que escriuen. I per sobre de tot, són el REGISTRE de tot el que passa als serveis. Aquí és on queda registre de quan s'activa el servei, de quan s'avisa a cada parc, de quan surt cada vehicle, de qui va a cada vehicle, de qui arriba primer i què diu, es fa el traspàs d'informació als tècnics que són els que prioritzen i dimensionen els mitjans que hi han d'actuar, és on queda registrat tot el que es diu per emissora del servei (a més de quedar-se gravat, però que després caldria transcriure). Per tant el que és bàsic, els 6 "controls" són el centre neuràlgic de la guàrdia de Bombers.

I a més, per sobre hi ha la "sala" (ara sí) central de Bombers. Aquesta és la que acaba coordinant les diferents regions. És la que sap (o hauria de saber) què passa a tot Catalunya en quant a resposta global. És la que sap si hi ha helicòpters a l'aire, si hi ha un incendi forestal a la Garrotxa i per tant caldrà estirar recursos d'una altra regió, i decidirà de quina estira recursos en funció de l'estat de feina d'aquestes. També és la que sap si els gossos de recerca estan a Lleida o a Vic, si el responsable del GREC (estructures col·lapsades) està de guàrdia per Girona o per Tarragona, si el personal del GROS activable son uns o uns altres, la previsió meteo arreu, la coordinació amb altres cossos d'emergència per la previsió de recursos a grans serveis, etc, etc, etc.
La feina que es fa en aquests centres de treball és molt important. MOLT. I mireu si ho és, que cada vegada els Caps de Guàrdia surten menys als serveis, perquè entenen que la seva feina, la de coordinació i gestió dels recursos de cada Regió d'Emergències és importantíssima. I no només això. A cada Control de regió hi ha un sots-inspector o inspector associat com a responsable del seu funcionament. És un centre logístic de primer ordre. Ordinadors, emissores, pantalles de televisió i monitors de múltiples dades. Llistats de personal, d'ajuntaments, d'entitats, i també de tots els recursos interns.

Un control de regió (i la SCB) és el lloc on t'avisa al parc que hi ha un servei. Segons com et donen l'avís, la veu, com et van actualitzant la info de camí al servei (quan es pot, quan n'hi ha) afecta positivament o negativament a com els bombers afrontem la sortida al servei. Un operador de control (ara TEOC) és qui et posa el cor a 100 quan t'avisa d'un servei, però també és qui et dóna confiança quan et diu que hi ha altres recursos que també van al servei. Escolta quan demanes ajuda per a resoldre problemes sobrevinguts dels serveis i que la gestió de l'emergència sense la seva ajuda se'ns faria molt més complicada o impossible.
Un TEOC com diu l'acrònim és un Tècnic Especialista Operador de Control. Veus com no és una "sala"!!!! Donem-los la importància que realment tenen. 

Necessitem que els nostres TEOC tinguin el reconeixement necessari, la formació necessària, un lloc de treball en condicions, la seguretat laboral com qualsevol altra persona que treballa en emergències a primera línia. Necessitem que els nostres TEOC segueixin sent això, els nostres TEOC de confiança. Sense ells, molta de la nostra feina seria gairebé impossible.

Ànims TEOC, la vostra lluita també és nostra.

dilluns, 3 de maig de 2021

mobilitzant recursos

Aquesta setmana hem pogut veure el nou desplegament que fa setmanes s'estava preparant per als incendis importants. Un incendi, a la Jonquera, en una nau que treballa amb resines i altres productes inflamables va ser el primer (això em sembla a mi) on hi ha hagut un desplegament de SISCOM 4 amb una ràpida mobilització de recursos fora de l'entorn metropolità, incloent el GROS, dos furgons de Risc Químic i l'activació de guàrdies de suport de diferents àmbits.

Sembla que ja no és únicament el Foc Forestal el gran mimat. Potser la mobilització de recursos ha arribat a la resta de serveis d'arreu de Catalunya. L'entorn de Barcelona ja està acostumat als grans serveis. Però fins fa molt poc, les comarques d'interior ens sentíem una mica de segona... que quan ens diuen d'anar a fer formació a l'ISPC abans de les 9 del matí ens cauen llàgrimes, i més si quan es queda a les 10 amb algú que ve de fora abans de les 10 és incapaç d'arribar, dient que estem molt lluny. Doncs estem igual de lluny de l'ISPC, de Cerdanyola i també del Carrer Diputació.

Per això és una gran millora operativa que els "suports" a la guàrdia arribin arreu del territori. Evidentment hi tenim menys serveis i potser veurem un desplegament de grans dimensions un cop cada 2 anys, però el veurem, que fins ara qualsevol demanda de recursos diferent a camions era pràcticament impossible fora dels incendis forestals i especialment a la campanya forestal. Per cert, Campanya Forestal que segueix sent exclusivament d'estiu, perquè la resta de l'any no hi ha presentació de recursos aeris, ni terrestres, ni presentació del conseller de torn amb tot el que disposa l'operatiu per enfrontar l'estiu. Doncs això, que la campanya forestal és de l'estiu, la resta son incendis amb més o menys risc segons episodis de sequera o vent, però poca cosa més. Sinó, on són els helicòpters distribuïts per bases no focalitzades a Sabadell?

Però no posem llenya al foc, al contrari. Per una vegada he vist com un servei important ha rebut els recursos que li tocava en un temps rècord. Camions, furgons, tècnics, especialistes i tot d'estructures de suport. I no només això, sinó que han demostrat que cal utilitzar-los més sovint. Un sostre de fibrociment caigut, resines cremades i productes químics escampats pel terra juntament amb aigües d'extinció. Són tot aspectes afegits al ja important de les flames de incendi i la devastació de les instal·lacions.

Poc a poc, en els grans incendis forestals s'ha anat millorant tota l'estructura organitzativa de l'incendi. Però això havia d'anar més enllà. Segurament la primera gran prova de foc fora de l'àmbit forestal va ser l'explosió de fa poc més d'un any al polígon de Tarragona, on el desplegament va ser encara més gran. Des de fora poques vegades tenim l'ocasió de poder veure una mobilització de recursos d'aquesta envergadura. I és que el GROS, com a "recurs" ha fet créixer molt les possibilitats de coordinació "in situ" als serveis. S'està allunyant (i ja tocava) la direcció i coordinació dels serveis de les Sales de Regió i Central, a l'estructura que es desenvolupa al propi servei. I això li dona un caràcter molt sòlid. Fins fa no tant, ser el comandament d'un servei volia dir que havies d'utilitzar l'ordinador sobre el capó d'un vehicle, dibuixar sobre un plànol en un racó del Punt de Trànsit (o d'una taula plegable sovint mig trencada).

De tota manera no tot són flors i violes. Hi ha molt camí a recórrer. GREC, GRIT, GRCR, ROMEO i d'altres que han de venir estan encara en estat embrionari. Que et vingui algú a valorar-te les esquerdes i les parets caigudes d'una estructura no té preu. Que algú només sentint el nom d'un producte ja sigui capaç d'advertir la seva perillositat tampoc té preu. Que algú et sàpiga valor i donar importància a la contaminació dels EPI i trobar recursos de com canviar tota aquesta roba i equips al mateix servei, no té preu. Disposar de gossos ensinistrats i que a més es puguin coordinar amb la UCM per tal de tenir en tot moment les àrees actualitzades, i acotar la localització de les persones perdudes, no té preu. I han de seguir creixent, han de disposar de més i millors recursos. Tots els bombers, les bomberes, els comanaments i també els nostres "clients" segur que se'n beneficiaran per la millora que hauria de venir. I que vingui només és qüestió de dues coses. De recursos econòmics i que realment la casa hi aposti, no  només tenint-ho sinó utilitzant-ho el major nombre de cops.

dilluns, 26 d’abril de 2021

les històries perdudes

Terrassa
Quan ets jove, no te n'adones que allò que vius, escoltes i comparteixes forma part de la història del Cos. Jo, que començo a sentir-me veterà, fa alguns mesos que estic prenent consciència que hi ha coses que ja s'han perdut a la ment d'alguns companys jubilats, vehicles que mai més veurem o edificis de parcs que ningú se'n recordarà.

Bombers de Terrassa l’any 1964
Alguns exemples són: El totxo de Santa Coloma, el "Chicha" (de Reus), el cara cartón, una unitat de mesura anomenada "corbellòmetre", el "osea", o parcs ben curiosos que han estat en un forat sota una pedra, compartint espai amb un escorxador, en un magatzem de l'autopista, antigues estructures elèctriques fent de torres guaita i un llarg i curiós etcètera. I tot això es perdrà a la nostra memòria el dia que ens jubilem i deixem d'explicar-ho als companys.

Inicis del GEM
També es perdrà tota aquella saviesa dels conductors del doble embrague dels Comet o la maleïda 4ª marxa dels Egipci. Recordo haver arribat a canviar de marxa d'un Comet sense pitjar el pedal utilitzant només l'oïda, o la dificultat en adquirir habilitat en els canvis de marxa del Pegaso Europa. Els clàssics Magirus amb l'autoescala que ben poca gent sabria conduir, sense direcció assistida i un joc de palanques per engravar i també per moure-la en totes les direccions.

Bombers Voluntaris de Gèlida, l’any 1984
Tot això es perd amb el temps. Sé que hi ha molta gent que demana un museu de bombers. I tenen tota la raó. Necessitem mantenir un model de cadascun dels nostres camions. També d'aquells BRL Santana que quan vaig entrar a la casa gairebé ja ni en funcionava cap. Sóc conscient que molts ja no els podrem recuperar. Però algun model queda. Així que per sort tenim a companys de la Centre, entre ells en Ramon Vidal, que fan una feina fantàstica de restaurar algunes de les joies que els hi arriben. Esperem que algú els ajudi econòmicament (la casa també ho hauria de fer) per a trobar peces, rodes i informació específica de tots aquests models, que un dia o altra haurien d'anar a parar al "museu de bombers" que hores d'ara només està a l'imaginari d'alguns il·luminats (en el que em dec incloure).

Associació de Restauradors de Vehicles Antics de Bombers
Llàstima que no s'hagi decidit guardar algun dels camions i vehicles que s'han retirat recentment. Tot és la pela. Una licitació per retirar els vehicles. Alguns a desballestar i altres a reaprofitar com a vehicles de segona mà o per a peces de recanvi. Una llàstima. S'hi inclouen autoescales i alguns camions amb modificacions particulars.

Presentació llibre 150 anys dels Bombers de Reus
I com he dit només començar. Totes les històries viscudes als parcs que es perdran. Potser seria motiu d'una tesi o un doctorat, com les ja fetes del Marc Ferrer, del Leo Jové o el Josep Farré. Un recull de les històries reals de bombers reals. D'aquesta manera no haurem de tornar a buscar en els contenidors de Cerdanyola per recuperar les fotografies dels bombers morts durant els 80 i 90 que estaven penjades de l'antiga sala d'actes de Bellaterra. Ara hi ha la Sala Central de Bombers, abans hi havia la sala on molts varen triar plaça, rebre condecoracions o simplement hi havia un record del seu pas pel cos. Evidentment no cal viure dels records i la nostàlgia, no crec en que temps passats fossin millors, però si que cal conèixer d'on venim. I malgrat tot serà una llàstima que al 2050 ningú sàpiga que va passar el 1980, el 2000 ni el 2020 i evidentment tampoc sabran res del Pla 20-25.

dilluns, 19 d’abril de 2021

BRPs formació i canvis


A Lleida ja tenim el nou camió BRP en marxa. Ja treballa!

Han estat uns dies incerts, en que tots teníem dubtes sobre si l'havíem de posar ja a la roda o tenir-lo uns dies més exclusivament per fer pràctiques. La formació va anar com qualsevol altra que s'ha fet de forma improvisada. Els formadors de conducció presentant-nos eines varies, la configuració d'armaris i finalment 1h per conduir-lo entre 4. Que com hi ha una explicació inicial del canvi de marxes i les tecles vàries, es queda en 45' a repartir. Així que amb 10' de conducció ja som aptes per a portar un camió de 400.000€ i apagar tota mena de focs i resoldre els múltiples serveis que un BRP com aquest, carregat a full, et permet. Bravo.

Eines en porta, i bones. I segurament és el camió que més s'ha treballat per a que sigui complert en quant a eines i també a nivell de seguretat. Tot i això "cagades" n'hi ha, com ve sent la tònica de la casa en els 27 anys que fa que hi sóc. Només cal veure el sistema de palanca per baixar l'escala del sostre. Un sistema ingeniós, pràctic i molt útil. Però que tant la proposta primera, com l'evolució que ens ha arribat a nosaltres, acaben sent realment nyaps. El sistema és una mena de maneta que ve des de dalt, el primer consistia en un tub en forma de "U" que sobresortia 20cm pel darrera i l'evolució porta un angle que l'acosta al vehicle, però acaba en "I". Així que si abans es podia doblegar per qualsevol maniobra, ara et pot treure un ull a la que et descuides una mica. És possible que els de Riscos Laborals el dia de la modificació estiguessin de vacances.

L'equip d'excarceració millora molt el que tenim al Furgó de Rescat. Les eines són molt més evolucionades i per tant pesen menys i són més ràpides de maneig. Les del FSV tenen una mica més de recorregut, per tant haurem d'adaptar les nostres sortides, anant amb el BRP i el Furgó. Tindrem dues eines per a treballar i millorarem la prestació del servei. Veus? Amb això hi guanyarem. A més, portem un any en que hi ha hagut menys accidents. Ara que tenim 3 eines al parc, anar als accidents amb dues i de ben bones farà que guanyem en temps d'alliberament.

I parlant d'accidents. Sembla que l'època de "concursos" de rescat torna. En petit, però torna. I ja veiem a alguns parcs fent pràctiques de tall i d'ampliació d'habitacle a cotxes, tot preparant-se i guanyant experiència en maniobres complicades de triar i executar. No es tracta només de tallar. Sinó de saber trobar la millor maniobra, que en un temps concret, permeti treure a la "víctima" de dins.

Aquesta setmana que comença, s'inicia la formació d'actuacions amb Risc Químic, amb seu a Mollerussa. Ja han arribat els mòduls (que costen una pasta) i que és possible que després de l'estiu, per aquesta mateixa raó, ja no es tornin a utilitzar. Així que tornarem a rebre algunes classes concretes a l'ISPC. Aquell lloc que per a ser-hi a les 8 del matí, cal que t'aixequis a les 5 del matí, o abans. Quins collons! Per cert, una altra sortida de vacances de la gent de Prevenció de Riscos. Per anar a l'ISPC cal utilitzar les botes forestals. Són aquelles que tenim amb la sola plena de fang, cendra i restes de vegetació cremada, a més de tota la porqueria que s'hi acumula per sobre. No entenc com una bota de muntanya reforçada s'ha d'utilitzar per estar assegut en una aula tota una jornada. No té sentit. I menys quan fent pràctiques de la majoria de mòduls, és necessari posar les botes industrials de pell o de goma. I això ja es fa al camp de maniobres.

El camp de maniobres, per als qui no hi hagueu estat en molt temps (o sigueu forans) és un lloc on hi acostuma a haver vidres pel terra (encara que els escombrin amb més o menys gràcia), sovint s'hi passeja el toro amb un monitor d'excarceració amunt i avall movent cotxes, preparant la pràctica de l'endemà, a vegades hi ha un hidrant sense aigua (que reparar-lo costa tres mil tràmits). Tampoc disposa d'ombra, on el sol després de 5-6 hores pica (encara que sigui a l'hivern).

Doncs res, Uns dies de camió nou i inici de la formació (que a mi no em toca fins setembre). Aviat espero poder explicar-vos quines sensacions em dona conduint-lo. Per cert, és 2x4 amb possibilitat de 4x4. En aquest sentit també hi perdem una mica respecte al model ATEGO que hem conduit els últims 16 anys. Però pel que poc que he conduit, el canvi, semiautomàtic, va molt bé, les retencions i ajudes a la frenada també i la conducció és molt suau. Espero no ser el primer en fer-li una rascada. Per cert, sabíeu que a Lleida hi ha una cruïlla amb el meu nom? No tinc cap vergonya en reconèixer que hi vaig deixar un neumàtic. El problema no és aquest, sinó dels que se'n van riure i/o criticar. Perquè després els va passar a altres. Coses que passen.

dilluns, 12 d’abril de 2021

La metamorfosi operativa

Ja sabeu que quan hi ha coses que no m'agraden ho dic, però que quan n'hi ha que si que van bé (sobretot si abans anaven malament) també ho dic. I això és el que passa avui amb alguns aspectes de la casa. Evidentment encara no estem bé, o sigui, que no passem d'un 6/10, però tenint en compte que abans no arribàvem al 3/10 és evident el canvi.
Sense tenir la dada estadística real, perquè la casa les estadístiques no les treballa, podríem dir que més del 90% dels serveis són solucionats dins un SISCOM1. L'àmbit del parc i parcs adjacent. I que gairebé el 10% restant només acaba en SISCOM2. Per entendre'ns, que arriba un sergent/oficial que està de sots-cap territorial. Sovint són feines de coordinació dels vehicles i bombers del servei o per una valoració posterior del servei i validar que tot està en ordre. Respecte als SISCOM3 ni SISCOM4, podem dir que pràcticament no n'hi ha, excepte per incendis forestals. Creieu-me que, per la guàrdia del dia a dia, de sots-inspector en amunt sobren tots.
A Lleida, que som un parc gran, els caporals i sergents van sovint sobrats per gestionar un incendi d'habitatge. Tenen suficients hores de foc i serveis acumulats per a això i molt més. I l'ECO quan arriba es complementa amb el responsable inicial de la sortida. Més que una feina operativa acaba sent una feina de suport. Fent gestions amb la policia local, els veïns, els propietaris, etc. Però tota l'operativa de treball interior i exterior de rescat/incendi/fums se l'ha menjada el caporal o bomber veterà de la dotació del parc.

Per sort, actualment comptem amb els nous sergents i caporals de la nova promoció. Donen més joc i sobretot coneixements als serveis més complicats del parc. I, per analogia, nous caporals als parcs més petits de la regió. Desconec com ha anat aquest procés de millora a la resta de regions, però segurament ha estat de forma similar. També hem pogut guanyar alguns caps de parc que fins ara no teníem. No només parcs mitjans i petits com Tremp o Pont de Suert, sinó que grans parcs com Reus, Valls i Rubí també tenen el responsable definitiu. Esperem que facin un gran treball. Les ganes les tenen i els coneixements també.
I com que de millorar és del que es tracta, doncs en l'àmbit de l'NRBQ també s'ha progressat. Tot i l'aturada formativa que ha causat la COVID, l'àmbit tecnològic ha passat de la nit al dia. Els coneixements i l'estructuració de la base formativa havia obtingut una bona empenta. La formació quadriennal per regions ja incorporava coneixements en risc radiològic i les primeres accions amb MP. La pandèmia però ho va capgirar tot. I va començar un període de re-invenció/transformació cap a treballar ens espais COVID. Això va comportar que els protocols que ja teníem per al vestit i desvestit dels EPI s'adaptessin per al treball en l'àmbit biològic i tota la feina que vàrem poder fer a les residències de gent gran i les de persones a disfuncions físiques i/o cognitives. A dia d'avui, tot això ja s'ha acabat. La Pfizer ha salvat a la gent gran de seguir patint les conseqüències de la pandèmia i, per sort, ens ha deixat sense "feina" a fer dins les residències.
Tota aquesta feina de mesos va activar a molt personal. Uns es van reciclar, altres es van posar al dia i altres simplement es van enganxar a un carro al qual no s'hi havien volgut motivar. Parcs com Mollerussa i Maçanet són ara exemple de voler tenir el material en condicions, de voler mantenir els coneixements apresos i desenvolupats durant tot aquest temps. El fet de "torejar" amb la COVID i que tots tornéssim a casa sense el virus ha fet veure (segurament) que les coses funcionen. Els protocols i la bona praxis han funcionat. Ara a més dels furgons (i el personal) de Rubí i Tarragona podem sumar-hi aquests dos parcs i excepcionalment un 5è, que ha aparegut del no res, El Prat de Llobregat. Que rodejat de fàbriques i de perills ara també disposarà (si no disposa ja d'una part) d'equipament per a fer intervencions NRBQ amb un mínim de cara i ulls. Evidentment caldrà complementar-los amb la resta de furgons/parcs. Afortunadament s'han pujat al carro. Ara toca cuidar-los, mantenir-los motivats i sobretot que tinguin el suport dels de dalt, que sovint s'adormen o simplement es dediquen a altres coses que els dona més confort, perdent l'empatia amb tot allò que està ressorgint.
Esperem que els GRCR, GROS, GRIT, GREC i altres grups de suport que van naixent i creixent, poc a poc es vagin assentant a l'estructura, no només sobre el paper, sinó també a l'operativa real de les actuacions. I per això necessitem que de sots-inspector en amunt també surtin als serveis i s'impliquin, enlloc de quedar-se escalfant la cadira del despatx. Des dels despatxos com es poden fer bones instruccions operatives? Com diem aquí: "Això ho ha escrit algú des del despatx i no hi plega res", "El paper ho aguanta tot, però els serveis els salvem els bombers". Doncs això, que molt paper i poc coneixement de la realitat.

dilluns, 5 d’abril de 2021

Ja hem de parlar de Campanya Forestal?


Normalment esperem al maig per posar-nos en Campanya Forestal. A finals de març però, acostumem a tenir els primers "alertants" que ens avisen de totes les fumeroles d'arreu del món mundial. Sense solta ni volta. Sense cap concreció de què ni on crema, però que des del cotxe i amb el mòbil avisen que hi ha un fum. Doncs això, el fum és fum.

I així és com arribat aquest temps anem sortint a hores intempestives, ja sigui a les 7 del matí quan el primer pagès arriba al tros o al capvespre quan l'últim dels alertants plega de treballar... i veuen una fumerola, blanca al mig d'un camp al fons del paisatge mentre contemplen brollar les primeres flors dels fruiters. I no sigui que es cremi alguna cosa, ells avisen. I apa, tot de camions donant voltes fins localitzar aquell pagès que crema les branques de poda o les soques arrencades abans d'iniciar els treballs més durs de la temporada del camp. Tot acaba aquí, però tot comença aquí.


Anem traient la pols dels camions que han estat aturats tots l'hivern (sabeu que és conya), però si que li anem agafant el gustet a passejar-nos pels camins de la comarca, redescobrint algun racó que després acabarem passejant amb la BTT o recordant alguna zona interessant per tornar-hi amb la família. I com deia, poc a poc anar amunt i avall fins que arriba el dia en que si que hi ha un incendi de marges que realment s'ha escapat. I no és cap trucada "buida de contingut", en aquesta especifiquen on és, quin camí agafar i fins i tot de vegades et venen a buscar per trobar un accés amagat.

Us ho he escrit altres cops. Al març tradicionalment s'havien apagat, i també escapat, molts incendis forestals. És (o era) època de vent, de calor i de la Setmana Santa on hi ha el punt de partida de tots aquells "domingueros" que van a fer excursions pel camp. I una cosa porta a una altra. Només cal mirar enrere i tenim tot d'incendis de primavera, sequera i vent. Per sort els últims anys, la primavera ens ha estat favorable i just quan tot començava a fer xup-xup, han caigut algunes gotes que ho han mig aturat tot.


Però nosaltres estem acostumats a treballar al bosc. I per això en incendis com el de Senan, de fa pocs dies, a la Conca de Barberà, hi seguim anant i hi seguim buscant aquells punts calents que podrien ser font d'ignició per una revifada. Si portem tot de quilòmetres anant a buscar les fumeroles perdudes dels alertants, perquè no anirem vint dies seguits a un incendi que vàrem inundar d'aigua? Doncs per això, qualsevol engruna de perill ens fa estar alerta i fem per minimitzar-lo. La jugada ens ha sortit bé els últims anys. Ben pocs incendis se'ns revifen i se'ns fan grans en aquesta època de l'any. No així abans.


Però al final sempre hi haurà aquell incendi que se'ns escaparà. Perquè ens queda molt lluny dels mitjans, perquè coincideix en el temps amb algun altra incendi, perquè la climàtica ens és desfavorable o té una orografia encara pitjor. I per això cal estar especialment atents a aquells espais més complexos, mal comunicats, amb pocs camins i escarpats. I quan abans ens hi posem abans impedim que se'ns faci gran. Això si, els costos de tota aquesta estructura que es mobilitza sembla que ningú ha comptabilitzat. Centenars de litres de gasoil, hores de vol i de personal mobilitzat no deuen ser prou importants com perquè any rere any es segueixi muntant tot aquest tinglado. Després però seguim tenint problemes amb els contractes de manteniment de vehicles, els dels equips d'aire o la "simple" renovació dels cascs dels bombers.


Hi ha costos que ningú posa en dubte, perquè a cap polític li agrada acabar l'estiu amb 10.000Ha cremades, però tampoc amb 5.000. Però si són menys que l'any anterior, sembla que tot ha funcionat. I si ens mirem cap endins, trobem que no tenim prou equips d'aire, que seguim perdent camions per avaria o que qualsevol eina una mica específica trigui mesos a ser substituïda. I és que els contractistes de manteniment i els contractes que els envolten són tot un món a banda. Donaria per un parell d'anys de posts monotemàtics d'unpobrebomber.

dilluns, 29 de març de 2021

L'Edat del Liti

Després de l'Edat del Bronze i de l'Edat del Ferro han passat molts anys, batalles i altres períodes històrics. A la nostra societat hi tenen molta importància les dates. El Renaixement marca un punt històric de modernització i coneixement d'Occident. A Bombers aquest punt històric el tenim a Horta de Sant Joan, ja que a nivell d'incendi forestal hi ha un abans i un després.

A partir d'aquí el GRAF, que ja existia, va prenent més importància, i està cada cop més tecnificada amb un augment molt important en el seu fons de coneixement. Això, junt amb la consciència de que cal fer les coses bé, permet un impuls extraordinari en aquest àmbit. Però no n'hi ha prou.

Després de la Pre-història tenim Babilònia, els Egipcis, els Grecs i els Romans. I anem fent civilitzacions fins a l'actual. A Can Bombers tenim els Comets, els Egipcis, els ATEGO i ara començarà l'era dels Scania. Que ja veurem. És una pàgina de la nostra història que cal començar a escriure. I tenim molts anys per parlar-ne. El període dels MB1222 també hi és, però coincideix amb el temps amb el dels Egipcis i queden tapats. Són però el primer indici al salt qualitatiu dels ATEGO.

Però avui ja no només hem de parlar de camions. Hem de parlar d'altres coses. El salt qualitatiu que varen aportar els Concursos d'Excarceració. La generalització dels detectors de gasos (abans anomenats explosímetres) amb fins a 4 cèl·lules de detecció. També la generalització de les càmeres tèrmiques, que segueixen sent un equipament infrautilitzat. Haurien de ser utilitzades a TOTS els incendis elèctrics! perquè si una cosa capten és la temperatura i un born mal connectat dóna temperatura.

I com que parlem de temperatura, ara ve la raó per la qual estem entrant de ple a l'Edat del Liti. Vehicles elèctrics com cotxes urbans i no tant urbans, els Tesla, els patinets que ens atropellen per les voreres, els hoverboard, les e-bikes i les motos elèctriques són ja una realitat als nostres carrers. I com qualsevol dispositiu donen els seus problemes. Uns per la manca de regulació a la circulació, al manteniment, a la càrrega i també a les característiques d'alguns dels seus components.

No és estrany doncs, que avui una de les causes cada cop més freqüent dels incendis urbans, sigui els equips elèctrics i electrònics que en el període de càrrega han explotat o s'han encès. Són moltes ja les fotos que rebem als grups, de companys i també del servei, principalment de patinets com a causa probable d'incendis a les llars. I rebem també vídeos d'incendis a vehicles elèctrics. De moment amb els patinets, com que son aparells petits, no se'ns fa excessivament dificultosa la seva extinció, que va molt lligada a apagar el foc de la galeria, rebedor o habitació plena de "trastos" on es solen carregar aquests aparells.

Una de les coses que podem deduir, és que les bateries donen problemes si no les tractem amb cura. Tenim mòbils i ordinadors portàtils, que s'escalfen de forma diferent. Els ordinadors els carreguem un cop per setmana, els utilitzem amb molta menys freqüència que els mòbils. i un ordinador difícilment et cau al terra. Però si el mòbil. Per sort, molts d'ells els canviem primer per la pantalla i no deixem que arribin a un deteriorament greu de l'estructura interna de la bateria. Però això si passa amb els patinets.

Els patinets estan constantment amunt i avall, per les voreres rugoses o baixant-les d'un salt. Les seves bateries les carreguem contínuament, ja que a més porten llum davant i darrera. Sovint ho fem al primer endoll que ens assembla. Quan hauríem de carregar-los als endolls de "força", als més potents, on tenim la rentadora o el rentavaixelles. Aquests tenen cablejats més gruixuts i permeten un amperatge de treball més gran. Tot i així, al final és una suma de factors. L'estat de la bateria, del carregador i la capacitat de l'endoll on el posem. OBLIDEM-NOS de les regletes d'endolls! Són com el càncer dels habitatges del segle XXI. A quants incendis per culpa de la regleta haurem anat? Massa!

Però com us deia, en cas d'incendi la majoria dels patinets, amb l'aigua d'apagar el menjador, el sofà i tots els mobles, és suficient. Però no així amb les motos ni amb els cotxes. Les motos i e-bikes, per sort, tenen bateries fàcilment desmuntables, que un cop extretes es facilita molt l'acabament de la reacció interna. En el fons és una bateria que si no treus els borns es manté comunicada i per tant la reacció química segueix. Cal tallar doncs el camí dels electrons. Sovint l'escalfor acaba trencant l'estructura de protecció de la mateixa bateria. Passant de ser un incendi elèctric a un incendi de metalls.

El principal component d'aquestes bateries és el Liti, un metall al que no és gens recomanat tirar-li aigua. Perquè té reaccions exotèrmiques en les que desprèn Hidrogen, el qual empitjora el problema. Així que els incendis als vehicles elèctrics amb cert volum, com són cotxes, camions i autobusos haurem de buscar alternatives a només extingir amb aigua. Les bateries no s'apaguen amb aigua. I això és la regla número 1 de l'Edat del Liti. En seguirem parlant, perquè estem només a l'inici d'aquest període tant interessant. El Liti ens farà canviar conceptes de l'extinció, ens modernitzarem i sobretot, pensarem en com ens pot ajudar la ciència.

dilluns, 22 de març de 2021

Parlem de suïcidis i comportaments alterats?

No és fàcil parlar d'alguns temes, i més si ningú en parla. Però són serveis que existeixen, que hi anem i que hi fem tot allò que podem. I tant de bo poguéssim fer més, però això ni depèn de nosaltres ni del propi servei. Som una societat que amaga aquest tipus de serveis, al seu origen i també a les persones que el generen. Malauradament parlar de suïcidis i autòlisis és tabú. A tots els nivells.

Porto massa anys a la casa com per ignorar que hi ha coses que passen per molt que no se'n parli. Tots sabem que un dia o altre anirem a algú que ha perdut la vida de forma voluntària. Altres però tot i la "voluntarietat" podríem dir que estan alterats i que no són prou conscients del que fan i hi ha un últim grup del que malauradament no sabrem mai la causa real.

D'aquests tres supòsits el primer és el més evident. Del que mai ningú en parla. No és comú llegir als diaris que algú s'ha tirat per una finestra. En aquest cas encara se'n pot llegir alguna cosa, donada la magnitud mediàtica del moment. Però quan algú ho ha fet sol dins de casa, dins un cotxe o en alguna caseta al camp no se n'assabenta pràcticament ningú. Només la família i tots aquells que ens ha tocat fer la recerca, l'obertura de la porta o baixar el cos d'algun lloc sense accés.

El complicat però no és aquest. Al primer empasses saliva i segueixes, però al segon no hi estem preparats. Com dic, no ens n'han ensenyat i així és molt difícil veure que algú no és conscient del que fa. Però amb el temps aprens a llegir la situació. Sovint ens trobem amb persones que la seva malaltia mental (o trastorn) no els deixa veure la nostra realitat. Son malalts que veuen que algú els persegueix, que qualsevol cosa els espanta, que creuen que la policia, el de l'ambulància i el bomber són "persones" que el persegueixen i li volen mal. Fins que no ho veus no t'ho creus, i sobre el terreny no és fàcil adonar-te'n. La malaltia mental és un trastorn mental sever que pot afectar al pensament, emocions, sentiments i conducta de la persona.

Però poc a poc entre nosaltres també n'anem parlant i aprenem de l'experiència i del que ens han explicat els companys que hi han anat i comparteixen l'experiència. El tercer és simplement aquell accident pel quan no saps el perquè ha pogut passar. Algú que ha caigut a un pou, un accident de trànsit en estranyes circumstàncies, i alguns altres que sovint ni ens fan sospitar.

Parlem però dels segons. De vegades són serveis que surten bé. I en acabar és quan observes que sovint els pisos estan mig destrossats i t'expliquen que la persona fa dies que es sent perseguida i trenca coses. Algú que creu que l'observen, que hi ha càmeres amagades i les busquen (per això trenquen coses) en definitiva, algú que es sent perseguit i assetjat. I va i és quan apareixem nosaltres i encara empitjorem la situació per ell. Quan pots parlar amb la família sovint te n'adones que feia dies que no prenia alguna medicació psiquiàtrica, que després de trobar-se molt bé creia que ja no la necessitava o que li era contraproduent i poc a poc entra en una espiral paranoica reforçant la crisi anterior.

Llavors és quan un familiar el truca per telèfon, perquè fa dies que no en saben res, contesta malament i sospiten que potser podria fer alguna cosa indesitjada. I finalment avisen a Bombers. De vegades ja ens diuen que hi anem sense fer el soroll de les sirenes, que traiem un parell de carrers abans. De vegades simplement és anar a obrir una porta d'algú amb comportament alterat. Per tant la primera cosa que hem d'aprendre és saber que ens veurà com una amenaça.  I aquí hi ha la falta de formació, informació i entrenament en com actuar. Una de les coses que hauríem de fer és assajar, entrenar i preparar aquest tipus d'actuacions. Hem d'aprendre sobre les malalties mentals i com hem d'actuar.

Com afrontem un rescat d'algú que no vol ser rescatat, ans al contrari, que fugirà de nosaltres sigui com sigui? I això inclou saltar. Aquest saltar, tant dur d'assumir, no és res més que una manera de fugir de l'amenaça. Que fa molta gent davant el foc? salta. Que fa la gent davant "un monstre" què el vol mal? salta. I anar cap aquesta finestra o balcó no és una tasca gens fàcil.

Podríem dir que la millor forma de salvar-lo és prevenir la situació. Jo vaig tenir un veí que va començar a tenir deliris. Creia que alguns veïns el vigilaven, li feien mal i de fet la situació es va girar fins al punt que aquests mateixos veins el vigilaven precisament per evitar que els fes mal. Finalment hi va passar un episodi estrany  i després d'uns mesos d'ingrés va poder tornar a casa. D'aquell succés en vaig aprendre molt. Després també a raó d'altres serveis que han donat simptomatologies i patologies similars. I d'això és del que se n'hauria de parlar. No de quanta gent perd la vida voluntàriament, però si de quins són els senyals que ens fan sospitar d'algú que pot tenir problemes i que podrien derivar en per exemple sentir-se perseguit i derivant en una situació no volguda per ningú.


Aquesta és la raó per la que us he volgut escriure. Crec que per a la societat és important assumir que hi ha persones que tenen moments a la vida que el cap els hi fa una mala jugada i llavors no poden veure la realitat. Qualsevol cosa pot ser una amenaça. Els Serveis Socials són molt importants. Ara que ja no porten les residències de gent gran, haurien de donar un pas endavant en aquesta qüestió. A partir d'aquí podrem avançar. I, en definitiva, els bombers, els sanitaris i la policia podrem actuar de millor manera.

Nosaltres però, com a bombers, hem d'aprendre de l'experiència, del que han viscut els companys. Estratègies com que un bomber va saltar des de la finestra de dalt, amb l'autoescala, despistant-lo o  entrant per la porta mentre un company intentava parlar des del balcó del veí. Mil i una històries que de vegades acaben bé i altres on acabem demanant el suport psicològic per a nosaltres mateixos. I el que no s'hi val és que et diguin que no s'hi podia fer res. Amb formació i informació sempre podrem tenir algun recurs més i plantejar-nos altres estratègies.

dilluns, 15 de març de 2021

Un horari sense bombers

Feia temps que un post no destacava especialment pel nombre de lectures rebudes. Però el dels camions de fa un parell de setmanes va pràcticament doblar la mitjana de lectura dels últims articles penjats. No sé si és perquè la gent té ganes de camions nous o perquè alguna cosa hauré fet diferent. Però com sempre, intento treure temes que per una banda m'agraden i per l'altra que o són polèmics o simplement són els que sonen aquests dies pels parcs i penso que també us  interessaran..

Aquests dies sona especialment el nou horari d'activitats durant la guàrdia. Simplement és demencial. Ho repeteixo. D E M E N C I A L. Està fet per algú assegut en un despatx. Sense aplicar la lògica ni l'experiència. Per una banda podem entendre tots que hi ha una bona quantitat de parcs que són "mediocres" en quant a nombre de serveis. Aquests tenen temps per a moltes coses, però hi ha altres parcs que són (símil futbolístic) de nivell de primera divisió on la cosa ja canvia una mica. En aquests o bé tenen una sèrie de vehicles especials que els fan especialment sensibles a determinades accions de posada al dia de coneixements i pràctiques o perquè estan en algunes zones industrials o nexes de carretera que els donen molta quantitat de serveis. I finalment hi ha els parcs de Champions, en aquests el nombre de sortides, de vehicles i d'activitats durant la guàrdia ja és important. I no els podem menysprear. Doncs això és el que passa amb aquest nou horari, està fet pels parcs "petits".

Només un exemple. Fins ara hi havia una hora (si és que no hi havia cap imprevist) on poder esmorzar i comentar les qüestions bàsiques de la guàrdia, que es parlen tot esmorzant. Sembla una tonteria, però en un parc on hi ha una desena de vehicles i una desena de bombers, tenir-ho tot tancat abans de posar-se a esmorzar no és feina fàcil. Sempre hi ha la trucada de control demanant dades de no sé què. La trucada a Taller ràdio per alguna cosa de les emissores, la del Magatzem per la roba, l'eina o el vehicle que té problemes... així que els responsables de torn no s'asseuen a taula fins passats quarts de deu. Que no seria problema, si no fos perquè ens hem llevat a les 6 del matí (això el que viu a la mateixa ciutat), i que des que s'entra a les 7 del matí el responsable del torn no para. Doncs ara, que ja sabem que gairebé cada guàrdia el cap de torn s'asseu a taula a quarts de deu, té la videoconferència de coordinació entre parcs a tres quarts. Vaja, que esmorzarà en 15'. No pot fer ni el cafè, que sovint s'acaba fent durant la trucada.

I en acabar tot seguit ja es pot donar la "sortida" a pràctiques, que evidentment lidera el cap de torn, fins quarts d'una del migdia. Llavors si, temps per dinar fins les 14h, un parell d'hores de descans (gràcies a Déu) i seguim amb les pràctiques de la tarda. Que també porta el responsable de torn. Ah, i quan acaba la pràctica tots a fer esport com a bojos!!!! De la tarda ja ni en parlo.

De debò, això a parcs petits potser té un sentit, però als parcs grans on al matí hi ha diversos serveis, al migdia hi ha moments en que dinem a tongades i per la tarda entre els alertants que només avisen de columnes de fum (que són cremes legals de pagesos) i el veí que se'n recorda que té goteres o alguna esquerda, se'ns fa impossible la majoria de guàrdies de fer coses.

Per sort, l'horari ens el passem pel "forro". I portem molts anys fent MOLT més que això. Gairebé cada guàrdia a més de tots aquests serveis (sovint més de 10 per dia) revisem eines, provem coses noves, mirem vídeos d'altres cossos i altres actuacions i tot de pràctiques i provatures per a ser una mica millors cada dia i que el proper servei surti encara millor que l'anterior.

Com porto ja força temps dient. Si Bombers hem superat la crisi del 2009, és gràcies als mateixos bombers i no als seus dirigents. Som nosaltres els que sense formació ni recursos hem seguit buscant-nos la vida per tal d'incorporar noves tècniques i formes d'abordar els serveis. La voluntat dels mateixos bombers de (evidentment cobrant les hores respectives) cobrir les guàrdies i omplint els parcs de personal, quan no n'hi havia, i que va quedar més que evident amb la vaga de finals de 2018 i començament de 2019, va salvar la crisi més gran que hem patit al cos de bombers.

I com sempre, el que es reconeix és res. Els camions sembla que ja s'havien de comprar, els bombers sembla que ja s'havien de convocar, els parcs sembla que ja s'havien de renovar. Però sense els bombers segurament encara estaríem esperant. Recordo, quan tot just començava la crisi, que algun enlluernat se li va acudir el cinquè torn. Doncs d'haver-lo fet, avui potser no tindríem bombers de la Generalitat, Així de dur. Doncs res. Ja seria hora que de forma real, abans de fer qualsevol canvi, es preguntés als mateixos bombers com ho veuen. No per res, sinó perquè si tenim Bombers és gràcies als bombers i no gràcies a les polítiques bomberils.

dilluns, 8 de març de 2021

Un altre Sant Joan de Déu

Aquest és l'any on tot queda diluït. Ja gairebé no queden estatuetes de Sant Joan de Déu a les cotxeres dels parcs. Els bombers ja no tenim estampes del patró a la nostra taquilla de roba del parc. Tampoc hi ha cap "no me olvides" amb la medalleta d'aquest o de sant Cristòfol patró dels conductors al camió de bombers...

La pandèmia d'aquest últim any ha provocat que ja no recordem que el 8 de març és el dia en que els bombers celebrem el nostre dia. A Lleida sempre fèiem festa grossa! A més del tradicional dinar amb tots els bombers i les famílies, que últimament fèiem a la cotxera del parc, també dedicàvem la tarda del dissabte a posar inflables per als més petits, alguna actuació de grups infantils, berenar i alguna exhibició de gossos. Durant la setmana fèiem un torneig de futbol sala amb altres cossos d'emergències de la ciutat, l'esmorzar de germanor on venien també els equips que havien jugat el torneig i fèiem el lliurement de premis. La missa, que no era gaire concorreguda, servia per a començar una jornada que ens feia recordar que pertanyem a un grup divers, de joves i de no tant joves, i que alguns ja estan jubilats. Ens retrobem, xerrem, compartim anècdotes que hem escoltat un grapat de vegades, però que sempre agraïm al protagonista que tot i l'edat encara ho pugui compartit amb la resta, també amb els nous.

Els nous, els de les últimes promocions i els de pràctiques, se n'adonen que això és més que una feina. Som una família. I la setmana del Patró és com la setmana de Nadal, en que vas a veure a la tieta, a l'àvia i al cosí que només veus un cop a l'any. Però que no per això els estimes menys, ans al contrari, fas família. I aquest any, els de la pandèmia maleïda ens ho perdrem.

També cal recordar que la "casa" fa temps que ha perdut les ganes en celebrar res. Només pensa en els seus números i les seves normes. Les celebracions de comunitat, on ens retrobàvem els bombers de la promoció cada cop que fèiem algun "aniversari" d'antiguitat, s'han perdut. Ja fa algun temps en que no es donen medalles per les antiguitats dels 20, 25 i 35 anys. Potser no calia, però si que era necessari fer un retrobament dels bombers, que estem repartits per tot Catalunya, per saber de nosaltres, veure si ja tenim canes o ens ha caigut tot el cabell. Sóc el primer en reconèixer que no era una festa que em motivés gaire, però quan vaig viure la "meva" dels 20 anys de bombers, em va emocionar. I des de llavors que sempre he esperat a la següent. Però pel que sembla ja no en viuré cap més. bé, espero equivocar-me.

Aquest any, no farem dinars, no farem berenars per la canalla, ni farem jornada "festiva" als parcs de bombers. Serà una situació de necessitat, però que en el fons la "casa" no ha volgut mai promocionar. S'ha quedat sempre amb la fredor dels que estan tancats en un despatx sense contacte amb els que estem als parcs. Només han buscat, i busquen, la foto del moment. Com quan arriben mitja dotzena de camions i fan la foto pel Twitter, quan hi ha la promoció de Caporals, Sergents i Oficials i només hi pot anar el que fa la foto, també per a Twitter. Ni les dones ni els fills ni ningú. Però no per la pandèmia, sinó perquè a la casa el que li interessa és la foto de la nova "promoció", D'aquesta manera la pandèmia només és l'excusa per a deixar de fer coses en comunitat.

I arribarà el dia en que potser deixarem de ser persones, i aquell dia, en que només serem números, als serveis hi aniran números, sense sentiments, sense cor, ni sense ganes de fer les coses bé. Esperant que vingui el fotògraf de torn, faci la foto i la pengi a Twitter. llavors celebrarem el dia de les Xarxes socials, i no el del Patró de Bombers. Sant Joan de Déu és el nostre patró perquè, segons es diu, va salvar diversos pacients d'un hospital durant un incendi. Doncs això,

visca Sant Joan de Déu

i celebrem-ho.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!