dilluns, 26 d’octubre del 2020

El camí que ens falta en Gestió de dades i GPS

Seguint el fil dels boletaires de la setmana passada, avui us faré alguns apunts sobre eines digitals. Aquelles que quan et fan falta fallen. Bueno, de vegades i de vegades et serveixen per a millorar el servei i quan retornes al parc encara et dura el "subidón" d'haver conclòs bé una recerca.

Bombers, des de fa molts anys, una vintena aproximadament, utilitzem posicionador de vehicles i també d'emissores portàtils de comunicació. Ha estat una eina d'aparença senzilla però molt robusta i sobretot pràctica. Amb els anys li hem anat traient tot el rendiment i poc a poc s'hi havien afegit algunes millores. Tot i que des de fa 5 anys ja no tenim actualitzacions del programari, fins al moment no hi ha hagut cap altra programa que l'hagi pogut superar. Aquest, al ser de collita pròpia, ha permès un domini de la seguretat pràcticament insuperable. Però finalment l'era digital s'imposa a la lentitud (i de vegades incompetència i també manca de pressupost) de la casa en la digitalització real del servei.

Visor de GIS semblant al de Bombers.

Ja tenim en l'oblit aquelles tablets (que ja eren velles -o de poca capacitat- quan es van instal·lar), que hi havia en algun camió del servei. L'utilitzàvem bàsicament com a GPS, perquè per la resta era tant lent que desesperava. Poc a poc hem anat utilitzant els nostres propis telèfons mòbils per cercar adreces, marcar tracks i fer fotos dels serveis. Fins que fa poc més d'un any va arribar el primer mòbil de la casa a un parc de Bombers. I aquí és quan la història canvia de forma tant accelerada que no som capaços de formar als bombers en l'ús eficient d'aquesta eina.

Un telèfon mòbil de bombers no és un telèfon, és moltes coses. Fins i tot n'hi ha que no porten ni tarja SIM. Perquè? Per parlar ho fem per emissora, ara el que volem és la traça. Per això ho he lligat amb els boletaires. De fet les traces i tracks es generen per deixar evidència del nostre pas. I això ens serveix per conèixer exactament tant per on passa la línia d'aigua que estem muntant per apagar l'incendi a la muntanya X com per a marcar el rastre de tots els grups de recerca del boletaire perdut.

La mateixa tecnologia que portem TOTS a sobre, ens permet compartir la Wifi de qualsevol telèfon amb la resta del voltant, això ens permet baixar totes les dades acumulades en el nostre pas per la muntanya. Així que en 2-3 minuts tenim tots el tracks al servidor. Preparats per a que es puguin posar sobre el mapa de la pantalla d'ordinador. Imprimir-lo. Dibuixar-hi. Saber exactament on ha estat tothom amb l'única finalitat de reduir l'espai de recerca (o d'incertesa) i poder-lo ampliar cap a altres llocs on encara no s'hi han pogut dedicar recursos. I amb els incendis el mateix. Saber on tens la gent en un incendi és una pas molt important en seguretat. Però aquest punt ja ens el donava l'emissora i el posicionador de l'any 2000.

Però la tecnologia ens permet disposar de dades a l'instant. Hi ha altres programes que et permeten afegir punts d'interès: punts d'aigua, basses, camins bons i camins dolents, masies, zones d'escapada, i també llocs on es podria situar un operatiu de bombers en cas d'un servei important. Perquè tenir prèviament on cal situar el dispositiu de comandament i control en un gran servei et permet alliberar d'una bona feinada des d'un bon inici.

On són les nostres pissarres netes i decents?

Així que poc a poc anem afegint aplicacions i programaris als telèfons de la casa. Llàstima però que la seva utilització sigui encara molt allunyada del potencial real que tenen. Tenir gent preparada per utilitzar aquestes aplicacions i treure'n el rendiment necessaris està encara molt lluny de ser una realitat. Potser en algunes regions la cosa va una mica més avançada, però en aquesta (la que jo pateixo) estem per sota de mínims. Únicament la voluntat d'algunes poques persones ha permès el seu funcionament dins aquesta Regió. Una Regió de la que massa sovint penso que, en un hipotètic rànquing, seria l' última. Molt per darrera de la de Terres de l'Ebre que únicament ens va per darrera en que tenen uns vehicles encara pitjors que els nostres.

Esperem que l'experiència de les últimes setmanes en l'activació dels recursos de la coordinació dels serveis serveixi per treure la vena dels ulls dels qui han de donar l'empenta a aquest projecte, que funciona en d'altres regions, i que aquí cada dia està més descuidat. Per sort la generositat i la voluntat dels bombers i les bomberes, que són el puntal fonamental d'aquesta Regió, fa que moltes de les mancances i manca d'empatia quedin amagades quan els serveis es resolen satisfactòriament. Llàstima que els mèrits acabin sent reconeguts als que estan en una cadira mirant el món des de la finestra. Els veritables herois són sempre els que estan al carrer.

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Lleis, gossos i boletaires

Tot i que totes les reaccions que he rebut són molt bones, el nombre de lectors de l'últim post indiquen que no ha arribat a massa gent. I aquesta setmana molts de vosaltres espereu que avui parli de la proposició de Llei de Bombers de l'Estat Espanyol. Doncs no, no toca. A més tots sabeu, perquè ja ho he escrit en anteriors post (els podeu buscar al llistat de la dreta) que a les espanyes els bombers són molt precaris i deficients. Treballen molt diferent a nosaltres. I l'únic que vull dir ara mateix és que ells no són quin han de posar ordre a casa nostra, que la nostra està molt millor que la seva. I si cal fer alguna cosa conjunta doncs ha de ser això, conjunta.

Avui us vull parlar d'altres coses, avui el que toca per calendari, per fred i per temps és parlar de boletaires i de recerques. Si, aquell servei que passa cada dia mitja dotzena de vegades, que només surten uns pocs a la llum i que avui hi estem entrant de ple.

Els boletaires som tots. Tots som susceptibles d'anar un dia al bosc. A buscar bolets, a passejar pels meravellosos camins d'arreu del nostre país, a veure cascades i salts d'aigua, fonts o senzillament paratges increïbles. I qui digui que no, s'enganya a si mateix. I ningú necessita un carnet de boletaire per anar a passejar per la muntanya. Ningú. Aquí el que hi ha són molts interessos en joc. I quants d'aquests que demanen carnets són autònoms, assalariats i paguen els seus impostos i assegurances per exercir de boletaires per vendre'ls als restaurants i parades de carretera? Doncs si jo vaig pel bosc i em trobo un bolet, si m'agrada el plego i sinó el deixo. I sinó que vingui el Departament de Medi Ambient i faci la prohibició total de plegar bolets, com es va fer el seu dia per plegar molsa.

I posats a pensar i a dir la meva. Qualsevol que va a la muntanya hauria de posar la seva aplicació d'ubicació en marxa i compartir-la amb algú del seu cercle familiar o de confiança. Quanta gent hauríem trobat als pocs minuts si podéssim veure on es troba?. De tota manera com cada dia som més digitals, anem a la muntanya sense bateria al mòbil i ens perdem al fons de les valls, on no hi ha cobertura. I quan se'ns fa tard o de nit ja no hi ha solució. Amb les poques ratlletes de bateria en prou feines podem fer la trucada de socors i un parell de connexions més per dir, ja de nit, que veiem unes llums a l'altra costat de la muntanya. Fins que el mòbil diu prou. I així és molt difícil.

A partir d'aquí és quan hem de confiar amb els gossos de recerca, amb els bombers (que no volem de nit), els mossos (que tampoc volen de nit), els agents rurals (que no treballen de nit) i tot de factors en contra que dificulta encara mes la recerca de la persona perduda. Un operatiu de recerca és una feina complexa, minuciosa i compromesa. Cal definir un bon punt de partida. L'últim lloc on se l'ha vist o l'ultima referència que ha donat. I encertar si ha anat en una direcció o una altra. Aquí és on els gossos juguen un factor important. Descarten llocs. Per tant ens ajuden a estrènyer el cercle. Però cal una feina minuciosa de rastrejar i buscar pam a pam on es troba la persona que no sap tornar.

Per això és tant important compartir la ubicació en temps real (geolocalització-mòbil). I en cas de qualsevol problema tenir una àrea millor definida d'on buscar. Evidentment seguirem perdent la cobertura a les fondalades i acabarem la bateria del mòbil, però si des de les 3 de la tarda el mòbil ha estat sense moure's serà un bon indicatiu de que allí has pogut caure i no has pogut seguir. També l'últim punt de la travessa (en cas de pèrdua de senyal o bateria) ens indica una ruta aproximada dels que s'estava fent i per tant augmenta molt la possibilitat d'encertar la zona de recerca.

Aquests dies ja han començat els boletaires amb carnet o sense (no és rellevant si et perds) a caminar pel bosc. Els bars i restaurants són tancats, per tant la incidència de gent a la muntanya encara serà major. I nosaltres seguirem fent recerques de persones poc previsores que han desaparegut (digitalment) sobre el mapa. Un senyal de mòbil ens ajuda molt. En realitat molta la gent s'ha pogut trobar en pocs minuts perquè han compartit el senyal del Google-maps o Apple-maps via Whats o Telegram amb els operadors de sala de Bombers. Escaladors, turmells torçats, accidents de muntanya i molts altres serveis els podem situar fàcilment al mapa de bombers perquè l'accidentat o l'acompanyat ha pogut compartir la situació. Aquesta és una premissa molt important. A la muntanya cal preservar la bateria del mòbil i alhora donar el senyal d'on som en temps real sempre que puguem. A partir d'aquí si acabem pujant el cim del Besiberri, una via ferrada, veient un salt d'aigua o trobant més o menys bolets ja serà qüestió de sort. Però si us plau, no deixeu només a la sort dels bombers i de l'operatiu de recerca el que us puguin trobar aviat o quan ja sigui massa tard.

diumenge, 11 d’octubre del 2020

el màrqueting a Can Bombers

Avui parlaré d'imatge, un tema del qual he parlat molt poques vegades. Per començar us explicaré el que penso de les mascaretes "no homologades" que alguns porten (i que puntualment també he portat jo). Les mascaretes ens han de protegit i fer protegir als nostres companys. I com que estem parlant de companys de feina el que toca és portar les que toca, que en aquest cas son les que ens dona la casa. I ens les dona. Evidentment n'hi ha d'homologades de roba, reciclables, rentables, amb dibuixos, amb estampats, amb el nom de "bombers de X" o qualsevol altra lema reivindicatiu. Malauradament, només algunes, no totes, són vàlides. Però cap d'ella dona la imatge que hem de donar els Bombers a la ciutadania. Portem masses anys sent l'exèrcit de Panxo Villa, com per a que a més cadascú porti la mascareta que li doni la gana. Només hem de portar les quirúrgiques blanques o verdes que ens proporcionen cada guàrdia. Perquè tots hem de donar la mateixa imatge. La mascareta ha de ser la correcta.
I vinguts a això, que crec que tots ho entenem, hem de ser conscients que quan vestim de blau representem un Cos de Bombers. Aquest potser no ha estat el més amigable amb nosaltres, però no deixa de ser qui ens paga. I qui ens paga és la Generalitat i el Departament d'Interior. Per tant som la imatge del Cos de Bombers. I la mascareta n'és una part. Però també ho és quan tractem amb la gent, les persones. Som allò que fem i la imatge que tenim. I això al sXXI forma part del màrqueting. Tenim alguns exemples. Un és el de les fotos i els Tuits que els companys i companyes de premsa-bombers van penjant diàriament a les xarxes. I l'altra son totes les fotos d'ambulàncies grogues que el SEM publica a molts més mitjans. Com es sol dir, més val una imatge que mil paraules.
Un dels elements que cal potenciar a can Bombers és la imatge. Una imatge impactant és la dels nous Toyota i els Ibiza al circuit de Montmeló. Una idea genial. Potser malentesa per molts bombers. Portem molts anys de mancances, de baixades de sou, de problemes interns i parcs que cauen a trossos. Però la imatge de Cos "potent" que dona l'ensenyar 200 vehicles nous, és difícilment insuperable. Bueno si. Si ets el SEM. Llavors et compres unes carpes i un parell d'ambulàncies o furgons grocs de transport i apa, a fer fotos a tord i a dret.
Però el màrqueting no amaga les mancances i tard o d'hora la mateixa foto que ha servit per ensenyar que tot és molt bonic també demostrarà que només és això, una foto. Bombers portem molts anys tenint equips NRBQ, els coneixem, els sabem utilitzar i son la nostra feina. Hi tenim gent especialista a diferents nivells. I també tenim coses a millorar. No hem d'amagar que hi ha parcs com Mollerussa i Maçanet que sempre se'ls hi ha travessat tenir el furgó. Després també s'han arrossegat les mancances de material a tots els nivells que han desvestit principalment aquests parcs i furgons. Fent que Rubí i Tarragona, i la seva proximitat a la indústria gran, es mantinguin com els parcs de referència en quant a resposta als serveis amb productes químics associats.

I això que per una banda ens fa mal. No tots els furgons i el personal està prou ben format ni motivat, també ens va a favor en els llocs on si hi ha aquesta empenta operativa. A més dels 2 parcs grans en NRBQ, el Cos de Bombers s'ha posat les piles en estructurar, aprendre, regular i posar al dia els coneixements a tots els nivells. I aquí és on la suma dels esforços de tècnics, comandaments intermitjos i de bombers amb coneixements i/o motivació formaran el futur GRIT.

Futur perquè oficialment no existeix, però operativament ja actua. I poc a poc es va donant ressò als serveis on els furgons de Risc Químic o en el que el perill dels components gasosos i líquids que provoquen o resulten dels propis serveis son fets visibles d'una forma més o menys volguda als missatges dels comptes oficials de la casa.
I és que al sXXI cal fer visible tots aquells serveis en que Bombers hem estat part important de la resolució dels problemes que pateix la gent. Ells són el més important. Però la gent no sempre sap qui és qui a les intervencions. A vegades un servei d'una fuita de gas, la noticia son els 2 ferits i la seva evacuació a l'hospital, en un incendi d'habitatge ho són els veïns afectats pels fum o en un accident si la persona ha mort o ha estat traslladada a l'hospital. I és feina dels Bombers i els seus mitjans publicitaris (premsa-bombers) revertir aquesta situació. Els incendis s'han d'apagar, intervenen els bombers apagant l'incendi i rescatant o confinant persones. Perquè això fem els Bombers. La majoria d'evacuats dels cotxes accidentats els traiem els bombers, igual que apaguem les flames de les grans indústries. Però ho fem a partir de coneixements i entrenaments complexes. No per casualitat ni per portar un casc groc. Ho fem perquè la feina dels Bombers és la de rescatar persones dels accidents de trànsit, dels habitatges i de les indústries. També ho és apagar incendis. I sobretot és la gran feina de minimitzar fuites de gasos, vessaments de líquids perillosos i les primeres accions com al servei d'IQOXE a Tarragona el gener passat. I per moltes ambulàncies i carpes del SEM que surtin a les fotos, cap d'aquestes et resolen el problema.

Ens hem de fer visibles a tots els nivells, perquè en la majoria de serveis d'emergències els Bombers som una part important de la resolució. Ens falta creure i dedicar més esforços en el nostre màrqueting.

dilluns, 5 d’octubre del 2020

El temps que s'acaba i les coses que no arriben

Poc a poc van passant els dies. Sembla ahir que se'ns presentava el Pla 2025 en el que se'ns prometien 1000 bombers i 92 camions. Avui, octubre de 2020 haurien d'haver arribat les primeres unitats dels flamants camions. Evidentment hi ha hagut l'aturada de la COVID19 on també s'han aturat les obres de la Sagrada Família i ja no la veurem acabada en 6 anys sinó que trigarà un o dos més. Esperem que el retard dels camions no sigui de la mateixa magnitud.

A priori no sembla més important. Ja s'han vist les primeres fotos d'un camió força pinxo, ple de material i ben guarnit. Evidentment hi ha coses que amb ulls de concursant de "joc de cartes" segur que el fan malveure, però amb ulls il·lusionats d'algú que no ha vist un camió de bombers nou des de fa més de 15 anys, doncs segur que ens semblarà fantàstic. Evidentment cal ser crítics i anar millorant tot allò que s'hi trobi a faltar i amb tot allò que pugui donar problemes. Però seran bons. Segur. Només pel fet que tenen com a mínim 15 anys menys que els camions que tenim als parcs.

Però tot i això no cal deixar-se enlluernar. Quan vas a un concessionari de cotxes i mires, te n'adones que els cotxes de fa 5 anys no tenen res a veure amb els cotxes d'ara. Abans eren pràctics i complerts, però ara ho porten tot. Des de la connexió al Bluetooth, els USB, la ràdio amb pantalla a tot color i el més important: la connexió al navegador del mòbil. Perquè sembla una tonteria, però avui tots portem el navegador a la butxaca. I l'utilitzem per anar en bicicleta, trobar un restaurant o trobar un aparcament lliure a Barcelona. Així és quan miro als nous 4x4 Toyota Land Cruiser i si, son molt xulos, ben equipats, pràctics i principalment útils. Però mires el tauler i és el tauler d'un vehicle de fa 5 anys. En aquest cas perquè és la gama industrial i no la de turisme. Però si som realistes, quan mirem les rutes d'on hem d'anar les busquem al mòbil del servei, que tenen Bluetooth. I perquè no es podia pensar en tenir el display del mòbil al tauler del cotxe? Com qualsevol vehicle que et compres a un concessionari qualsevol.

No us ho prengueu com una crítica. Amb això el que vull dir és que qualsevol tecnologia que deixem de comprar avui, significa que estem comprant l'anterior. I amb l'experiència que tenim a la casa, comportant que ho arrastrarem durant molts anys. No estem comprant un jersei amb els colors de la temporada passada, estem comprant una tele sense la tecnologia suficient com per connectar tots aquells aparells intel·ligents que tenim a casa. Però evidentment els Toyota són grans vehicles i ens permeten arribar a llocs on fins ara teníem dificultats perquè anàvem curts de vehicles. Avui, ens permeten anar de forma simultània a un bon grapat de serveis de muntanya i de complexes condicions  d'accés.

Per altra banda, poc a poc anem tenint en pràctiques els nous bombers que van sortint de l'escola. I ja anem per la segona convocatòria. Però mantenim els parcs força precaris de personal. Segurament per poc temps. Com deia abans d'un a dos anys, però que als parcs ens costa assumir. Des de la visió dels qui patim la manca d'efectius als parcs, veiem que molt sovint necessitem bombers d'altres torns per a arribar els mínims de cada dia. De moment amb la primera promoció incorporats ja als torn, ens ha permès tenir una mica més de coll a l'hora d'agafar festes els dies que a nosaltres ens interessa i no els dies en que per A o per B hi ha algun sobrant al torn. Fins fa 6 mesos només hi havia manca permanent de bombers.

Però com us deia. A ulls dels qui estem als parcs, els canvis sembla que no arriben. Més quan a la manca de comandaments hi coincideix que els nous sergents fan la formació quan encara no hi ha els nous caporals. La manca crònica de comandaments feia necessària la promoció de les diferents escales, però calia que la formació dels nous caporals coincidís amb la dels nous sergents? Perquè el que s'ha aconseguit és que als torns no hi hagi ni un caporal. I sergents? Sergents ja no sabem què són. A la RELL els Sergents es poden comptar amb una mà, i encara sobren dits. De fet des de la setmana passada, al parc de Lleida només hi ha un sergent i cap (CAP) caporal fent guàrdies normals.

Tenir als 3 únics caporals a l'escola provoca tenir els 4 torns sense comandament, i dic quatre perquè l'únic sergent que hi queda també ha de fer les vacances, les festes i els ajustos horaris que li toquen. La planificació que s'ha fet, segur s'ha fet molt ordenada i organitzada, provoca en realitat que aquells parcs precaris en comandament estiguin durant 3 mesos sense. I un parc com el de Lleida, amb 50 persones acabem funcionant com un pollastre sense cap.

Si, els canvis són poderosos, necessaris i estan arribant. Però ens provoquen un daltabaix difícil de pair, sobretot quan ja portem anys de precarietat i problemes. Esperant que acabi el 2020. El 2021 ens ha de portar camions, bombers i comandaments. Esperem que els parcs, que encara s'han de PLANIFICAR, no se'ns facin una realitat al 2040, perquè la majoria no arribaran en peu ni al 2025.