dilluns, 29 de març de 2021

L'Edat del Liti

Després de l'Edat del Bronze i de l'Edat del Ferro han passat molts anys, batalles i altres períodes històrics. A la nostra societat hi tenen molta importància les dates. El Renaixement marca un punt històric de modernització i coneixement d'Occident. A Bombers aquest punt històric el tenim a Horta de Sant Joan, ja que a nivell d'incendi forestal hi ha un abans i un després.

A partir d'aquí el GRAF, que ja existia, va prenent més importància, i està cada cop més tecnificada amb un augment molt important en el seu fons de coneixement. Això, junt amb la consciència de que cal fer les coses bé, permet un impuls extraordinari en aquest àmbit. Però no n'hi ha prou.

Després de la Pre-història tenim Babilònia, els Egipcis, els Grecs i els Romans. I anem fent civilitzacions fins a l'actual. A Can Bombers tenim els Comets, els Egipcis, els ATEGO i ara començarà l'era dels Scania. Que ja veurem. És una pàgina de la nostra història que cal començar a escriure. I tenim molts anys per parlar-ne. El període dels MB1222 també hi és, però coincideix amb el temps amb el dels Egipcis i queden tapats. Són però el primer indici al salt qualitatiu dels ATEGO.

Però avui ja no només hem de parlar de camions. Hem de parlar d'altres coses. El salt qualitatiu que varen aportar els Concursos d'Excarceració. La generalització dels detectors de gasos (abans anomenats explosímetres) amb fins a 4 cèl·lules de detecció. També la generalització de les càmeres tèrmiques, que segueixen sent un equipament infrautilitzat. Haurien de ser utilitzades a TOTS els incendis elèctrics! perquè si una cosa capten és la temperatura i un born mal connectat dóna temperatura.

I com que parlem de temperatura, ara ve la raó per la qual estem entrant de ple a l'Edat del Liti. Vehicles elèctrics com cotxes urbans i no tant urbans, els Tesla, els patinets que ens atropellen per les voreres, els hoverboard, les e-bikes i les motos elèctriques són ja una realitat als nostres carrers. I com qualsevol dispositiu donen els seus problemes. Uns per la manca de regulació a la circulació, al manteniment, a la càrrega i també a les característiques d'alguns dels seus components.

No és estrany doncs, que avui una de les causes cada cop més freqüent dels incendis urbans, sigui els equips elèctrics i electrònics que en el període de càrrega han explotat o s'han encès. Són moltes ja les fotos que rebem als grups, de companys i també del servei, principalment de patinets com a causa probable d'incendis a les llars. I rebem també vídeos d'incendis a vehicles elèctrics. De moment amb els patinets, com que son aparells petits, no se'ns fa excessivament dificultosa la seva extinció, que va molt lligada a apagar el foc de la galeria, rebedor o habitació plena de "trastos" on es solen carregar aquests aparells.

Una de les coses que podem deduir, és que les bateries donen problemes si no les tractem amb cura. Tenim mòbils i ordinadors portàtils, que s'escalfen de forma diferent. Els ordinadors els carreguem un cop per setmana, els utilitzem amb molta menys freqüència que els mòbils. i un ordinador difícilment et cau al terra. Però si el mòbil. Per sort, molts d'ells els canviem primer per la pantalla i no deixem que arribin a un deteriorament greu de l'estructura interna de la bateria. Però això si passa amb els patinets.

Els patinets estan constantment amunt i avall, per les voreres rugoses o baixant-les d'un salt. Les seves bateries les carreguem contínuament, ja que a més porten llum davant i darrera. Sovint ho fem al primer endoll que ens assembla. Quan hauríem de carregar-los als endolls de "força", als més potents, on tenim la rentadora o el rentavaixelles. Aquests tenen cablejats més gruixuts i permeten un amperatge de treball més gran. Tot i així, al final és una suma de factors. L'estat de la bateria, del carregador i la capacitat de l'endoll on el posem. OBLIDEM-NOS de les regletes d'endolls! Són com el càncer dels habitatges del segle XXI. A quants incendis per culpa de la regleta haurem anat? Massa!

Però com us deia, en cas d'incendi la majoria dels patinets, amb l'aigua d'apagar el menjador, el sofà i tots els mobles, és suficient. Però no així amb les motos ni amb els cotxes. Les motos i e-bikes, per sort, tenen bateries fàcilment desmuntables, que un cop extretes es facilita molt l'acabament de la reacció interna. En el fons és una bateria que si no treus els borns es manté comunicada i per tant la reacció química segueix. Cal tallar doncs el camí dels electrons. Sovint l'escalfor acaba trencant l'estructura de protecció de la mateixa bateria. Passant de ser un incendi elèctric a un incendi de metalls.

El principal component d'aquestes bateries és el Liti, un metall al que no és gens recomanat tirar-li aigua. Perquè té reaccions exotèrmiques en les que desprèn Hidrogen, el qual empitjora el problema. Així que els incendis als vehicles elèctrics amb cert volum, com són cotxes, camions i autobusos haurem de buscar alternatives a només extingir amb aigua. Les bateries no s'apaguen amb aigua. I això és la regla número 1 de l'Edat del Liti. En seguirem parlant, perquè estem només a l'inici d'aquest període tant interessant. El Liti ens farà canviar conceptes de l'extinció, ens modernitzarem i sobretot, pensarem en com ens pot ajudar la ciència.

dilluns, 22 de març de 2021

Parlem de suïcidis i comportaments alterats?

No és fàcil parlar d'alguns temes, i més si ningú en parla. Però són serveis que existeixen, que hi anem i que hi fem tot allò que podem. I tant de bo poguéssim fer més, però això ni depèn de nosaltres ni del propi servei. Som una societat que amaga aquest tipus de serveis, al seu origen i també a les persones que el generen. Malauradament parlar de suïcidis i autòlisis és tabú. A tots els nivells.

Porto massa anys a la casa com per ignorar que hi ha coses que passen per molt que no se'n parli. Tots sabem que un dia o altre anirem a algú que ha perdut la vida de forma voluntària. Altres però tot i la "voluntarietat" podríem dir que estan alterats i que no són prou conscients del que fan i hi ha un últim grup del que malauradament no sabrem mai la causa real.

D'aquests tres supòsits el primer és el més evident. Del que mai ningú en parla. No és comú llegir als diaris que algú s'ha tirat per una finestra. En aquest cas encara se'n pot llegir alguna cosa, donada la magnitud mediàtica del moment. Però quan algú ho ha fet sol dins de casa, dins un cotxe o en alguna caseta al camp no se n'assabenta pràcticament ningú. Només la família i tots aquells que ens ha tocat fer la recerca, l'obertura de la porta o baixar el cos d'algun lloc sense accés.

El complicat però no és aquest. Al primer empasses saliva i segueixes, però al segon no hi estem preparats. Com dic, no ens n'han ensenyat i així és molt difícil veure que algú no és conscient del que fa. Però amb el temps aprens a llegir la situació. Sovint ens trobem amb persones que la seva malaltia mental (o trastorn) no els deixa veure la nostra realitat. Son malalts que veuen que algú els persegueix, que qualsevol cosa els espanta, que creuen que la policia, el de l'ambulància i el bomber són "persones" que el persegueixen i li volen mal. Fins que no ho veus no t'ho creus, i sobre el terreny no és fàcil adonar-te'n. La malaltia mental és un trastorn mental sever que pot afectar al pensament, emocions, sentiments i conducta de la persona.

Però poc a poc entre nosaltres també n'anem parlant i aprenem de l'experiència i del que ens han explicat els companys que hi han anat i comparteixen l'experiència. El tercer és simplement aquell accident pel quan no saps el perquè ha pogut passar. Algú que ha caigut a un pou, un accident de trànsit en estranyes circumstàncies, i alguns altres que sovint ni ens fan sospitar.

Parlem però dels segons. De vegades són serveis que surten bé. I en acabar és quan observes que sovint els pisos estan mig destrossats i t'expliquen que la persona fa dies que es sent perseguida i trenca coses. Algú que creu que l'observen, que hi ha càmeres amagades i les busquen (per això trenquen coses) en definitiva, algú que es sent perseguit i assetjat. I va i és quan apareixem nosaltres i encara empitjorem la situació per ell. Quan pots parlar amb la família sovint te n'adones que feia dies que no prenia alguna medicació psiquiàtrica, que després de trobar-se molt bé creia que ja no la necessitava o que li era contraproduent i poc a poc entra en una espiral paranoica reforçant la crisi anterior.

Llavors és quan un familiar el truca per telèfon, perquè fa dies que no en saben res, contesta malament i sospiten que potser podria fer alguna cosa indesitjada. I finalment avisen a Bombers. De vegades ja ens diuen que hi anem sense fer el soroll de les sirenes, que traiem un parell de carrers abans. De vegades simplement és anar a obrir una porta d'algú amb comportament alterat. Per tant la primera cosa que hem d'aprendre és saber que ens veurà com una amenaça.  I aquí hi ha la falta de formació, informació i entrenament en com actuar. Una de les coses que hauríem de fer és assajar, entrenar i preparar aquest tipus d'actuacions. Hem d'aprendre sobre les malalties mentals i com hem d'actuar.

Com afrontem un rescat d'algú que no vol ser rescatat, ans al contrari, que fugirà de nosaltres sigui com sigui? I això inclou saltar. Aquest saltar, tant dur d'assumir, no és res més que una manera de fugir de l'amenaça. Que fa molta gent davant el foc? salta. Que fa la gent davant "un monstre" què el vol mal? salta. I anar cap aquesta finestra o balcó no és una tasca gens fàcil.

Podríem dir que la millor forma de salvar-lo és prevenir la situació. Jo vaig tenir un veí que va començar a tenir deliris. Creia que alguns veïns el vigilaven, li feien mal i de fet la situació es va girar fins al punt que aquests mateixos veins el vigilaven precisament per evitar que els fes mal. Finalment hi va passar un episodi estrany  i després d'uns mesos d'ingrés va poder tornar a casa. D'aquell succés en vaig aprendre molt. Després també a raó d'altres serveis que han donat simptomatologies i patologies similars. I d'això és del que se n'hauria de parlar. No de quanta gent perd la vida voluntàriament, però si de quins són els senyals que ens fan sospitar d'algú que pot tenir problemes i que podrien derivar en per exemple sentir-se perseguit i derivant en una situació no volguda per ningú.


Aquesta és la raó per la que us he volgut escriure. Crec que per a la societat és important assumir que hi ha persones que tenen moments a la vida que el cap els hi fa una mala jugada i llavors no poden veure la realitat. Qualsevol cosa pot ser una amenaça. Els Serveis Socials són molt importants. Ara que ja no porten les residències de gent gran, haurien de donar un pas endavant en aquesta qüestió. A partir d'aquí podrem avançar. I, en definitiva, els bombers, els sanitaris i la policia podrem actuar de millor manera.

Nosaltres però, com a bombers, hem d'aprendre de l'experiència, del que han viscut els companys. Estratègies com que un bomber va saltar des de la finestra de dalt, amb l'autoescala, despistant-lo o  entrant per la porta mentre un company intentava parlar des del balcó del veí. Mil i una històries que de vegades acaben bé i altres on acabem demanant el suport psicològic per a nosaltres mateixos. I el que no s'hi val és que et diguin que no s'hi podia fer res. Amb formació i informació sempre podrem tenir algun recurs més i plantejar-nos altres estratègies.

dilluns, 15 de març de 2021

Un horari sense bombers

Feia temps que un post no destacava especialment pel nombre de lectures rebudes. Però el dels camions de fa un parell de setmanes va pràcticament doblar la mitjana de lectura dels últims articles penjats. No sé si és perquè la gent té ganes de camions nous o perquè alguna cosa hauré fet diferent. Però com sempre, intento treure temes que per una banda m'agraden i per l'altra que o són polèmics o simplement són els que sonen aquests dies pels parcs i penso que també us  interessaran..

Aquests dies sona especialment el nou horari d'activitats durant la guàrdia. Simplement és demencial. Ho repeteixo. D E M E N C I A L. Està fet per algú assegut en un despatx. Sense aplicar la lògica ni l'experiència. Per una banda podem entendre tots que hi ha una bona quantitat de parcs que són "mediocres" en quant a nombre de serveis. Aquests tenen temps per a moltes coses, però hi ha altres parcs que són (símil futbolístic) de nivell de primera divisió on la cosa ja canvia una mica. En aquests o bé tenen una sèrie de vehicles especials que els fan especialment sensibles a determinades accions de posada al dia de coneixements i pràctiques o perquè estan en algunes zones industrials o nexes de carretera que els donen molta quantitat de serveis. I finalment hi ha els parcs de Champions, en aquests el nombre de sortides, de vehicles i d'activitats durant la guàrdia ja és important. I no els podem menysprear. Doncs això és el que passa amb aquest nou horari, està fet pels parcs "petits".

Només un exemple. Fins ara hi havia una hora (si és que no hi havia cap imprevist) on poder esmorzar i comentar les qüestions bàsiques de la guàrdia, que es parlen tot esmorzant. Sembla una tonteria, però en un parc on hi ha una desena de vehicles i una desena de bombers, tenir-ho tot tancat abans de posar-se a esmorzar no és feina fàcil. Sempre hi ha la trucada de control demanant dades de no sé què. La trucada a Taller ràdio per alguna cosa de les emissores, la del Magatzem per la roba, l'eina o el vehicle que té problemes... així que els responsables de torn no s'asseuen a taula fins passats quarts de deu. Que no seria problema, si no fos perquè ens hem llevat a les 6 del matí (això el que viu a la mateixa ciutat), i que des que s'entra a les 7 del matí el responsable del torn no para. Doncs ara, que ja sabem que gairebé cada guàrdia el cap de torn s'asseu a taula a quarts de deu, té la videoconferència de coordinació entre parcs a tres quarts. Vaja, que esmorzarà en 15'. No pot fer ni el cafè, que sovint s'acaba fent durant la trucada.

I en acabar tot seguit ja es pot donar la "sortida" a pràctiques, que evidentment lidera el cap de torn, fins quarts d'una del migdia. Llavors si, temps per dinar fins les 14h, un parell d'hores de descans (gràcies a Déu) i seguim amb les pràctiques de la tarda. Que també porta el responsable de torn. Ah, i quan acaba la pràctica tots a fer esport com a bojos!!!! De la tarda ja ni en parlo.

De debò, això a parcs petits potser té un sentit, però als parcs grans on al matí hi ha diversos serveis, al migdia hi ha moments en que dinem a tongades i per la tarda entre els alertants que només avisen de columnes de fum (que són cremes legals de pagesos) i el veí que se'n recorda que té goteres o alguna esquerda, se'ns fa impossible la majoria de guàrdies de fer coses.

Per sort, l'horari ens el passem pel "forro". I portem molts anys fent MOLT més que això. Gairebé cada guàrdia a més de tots aquests serveis (sovint més de 10 per dia) revisem eines, provem coses noves, mirem vídeos d'altres cossos i altres actuacions i tot de pràctiques i provatures per a ser una mica millors cada dia i que el proper servei surti encara millor que l'anterior.

Com porto ja força temps dient. Si Bombers hem superat la crisi del 2009, és gràcies als mateixos bombers i no als seus dirigents. Som nosaltres els que sense formació ni recursos hem seguit buscant-nos la vida per tal d'incorporar noves tècniques i formes d'abordar els serveis. La voluntat dels mateixos bombers de (evidentment cobrant les hores respectives) cobrir les guàrdies i omplint els parcs de personal, quan no n'hi havia, i que va quedar més que evident amb la vaga de finals de 2018 i començament de 2019, va salvar la crisi més gran que hem patit al cos de bombers.

I com sempre, el que es reconeix és res. Els camions sembla que ja s'havien de comprar, els bombers sembla que ja s'havien de convocar, els parcs sembla que ja s'havien de renovar. Però sense els bombers segurament encara estaríem esperant. Recordo, quan tot just començava la crisi, que algun enlluernat se li va acudir el cinquè torn. Doncs d'haver-lo fet, avui potser no tindríem bombers de la Generalitat, Així de dur. Doncs res. Ja seria hora que de forma real, abans de fer qualsevol canvi, es preguntés als mateixos bombers com ho veuen. No per res, sinó perquè si tenim Bombers és gràcies als bombers i no gràcies a les polítiques bomberils.

dilluns, 8 de març de 2021

Un altre Sant Joan de Déu

Aquest és l'any on tot queda diluït. Ja gairebé no queden estatuetes de Sant Joan de Déu a les cotxeres dels parcs. Els bombers ja no tenim estampes del patró a la nostra taquilla de roba del parc. Tampoc hi ha cap "no me olvides" amb la medalleta d'aquest o de sant Cristòfol patró dels conductors al camió de bombers...

La pandèmia d'aquest últim any ha provocat que ja no recordem que el 8 de març és el dia en que els bombers celebrem el nostre dia. A Lleida sempre fèiem festa grossa! A més del tradicional dinar amb tots els bombers i les famílies, que últimament fèiem a la cotxera del parc, també dedicàvem la tarda del dissabte a posar inflables per als més petits, alguna actuació de grups infantils, berenar i alguna exhibició de gossos. Durant la setmana fèiem un torneig de futbol sala amb altres cossos d'emergències de la ciutat, l'esmorzar de germanor on venien també els equips que havien jugat el torneig i fèiem el lliurement de premis. La missa, que no era gaire concorreguda, servia per a començar una jornada que ens feia recordar que pertanyem a un grup divers, de joves i de no tant joves, i que alguns ja estan jubilats. Ens retrobem, xerrem, compartim anècdotes que hem escoltat un grapat de vegades, però que sempre agraïm al protagonista que tot i l'edat encara ho pugui compartit amb la resta, també amb els nous.

Els nous, els de les últimes promocions i els de pràctiques, se n'adonen que això és més que una feina. Som una família. I la setmana del Patró és com la setmana de Nadal, en que vas a veure a la tieta, a l'àvia i al cosí que només veus un cop a l'any. Però que no per això els estimes menys, ans al contrari, fas família. I aquest any, els de la pandèmia maleïda ens ho perdrem.

També cal recordar que la "casa" fa temps que ha perdut les ganes en celebrar res. Només pensa en els seus números i les seves normes. Les celebracions de comunitat, on ens retrobàvem els bombers de la promoció cada cop que fèiem algun "aniversari" d'antiguitat, s'han perdut. Ja fa algun temps en que no es donen medalles per les antiguitats dels 20, 25 i 35 anys. Potser no calia, però si que era necessari fer un retrobament dels bombers, que estem repartits per tot Catalunya, per saber de nosaltres, veure si ja tenim canes o ens ha caigut tot el cabell. Sóc el primer en reconèixer que no era una festa que em motivés gaire, però quan vaig viure la "meva" dels 20 anys de bombers, em va emocionar. I des de llavors que sempre he esperat a la següent. Però pel que sembla ja no en viuré cap més. bé, espero equivocar-me.

Aquest any, no farem dinars, no farem berenars per la canalla, ni farem jornada "festiva" als parcs de bombers. Serà una situació de necessitat, però que en el fons la "casa" no ha volgut mai promocionar. S'ha quedat sempre amb la fredor dels que estan tancats en un despatx sense contacte amb els que estem als parcs. Només han buscat, i busquen, la foto del moment. Com quan arriben mitja dotzena de camions i fan la foto pel Twitter, quan hi ha la promoció de Caporals, Sergents i Oficials i només hi pot anar el que fa la foto, també per a Twitter. Ni les dones ni els fills ni ningú. Però no per la pandèmia, sinó perquè a la casa el que li interessa és la foto de la nova "promoció", D'aquesta manera la pandèmia només és l'excusa per a deixar de fer coses en comunitat.

I arribarà el dia en que potser deixarem de ser persones, i aquell dia, en que només serem números, als serveis hi aniran números, sense sentiments, sense cor, ni sense ganes de fer les coses bé. Esperant que vingui el fotògraf de torn, faci la foto i la pengi a Twitter. llavors celebrarem el dia de les Xarxes socials, i no el del Patró de Bombers. Sant Joan de Déu és el nostre patró perquè, segons es diu, va salvar diversos pacients d'un hospital durant un incendi. Doncs això,

visca Sant Joan de Déu

i celebrem-ho.

dilluns, 1 de març de 2021

Nous camions no sempre són noves maneres de treballar

Doncs sembla que els primers camions ja estan arribant als parcs. Divendres se'n va fer la presentació oficial a l'ISPC. Ara només falta portar-los als parcs i que ens ensenyin com funciona. No només a conduir-los, que també, sinó  com utilitzar la bomba, els quadres de comandament, algunes eines noves, tots els mecanismes de seguretat que porta, etc. Esperem que la formació no es limiti només a una mera presentació del camió i dels equips, sinó que es complementi amb una bona pràctica de tots aquests elements. Així que tot i que aquesta setmana, imagino, ja el tindré al meu parc, trigarem encara alguns dies a poder-lo utilitzar.

Mentrestant els anys van passant i a una part dels BRP els arriba un moment en que comencen a ser més històrics que antics. A Can Bombers hi ha encara un bon nombre de camions que venen de remeses anteriors a les dels ATEGO, que amb una vintena d'anys o més, encara donen servei a molts parcs petits de Catalunya. Només cal anar a Mora, Gandesa o Ascó per trobar tot de vehicles que al seu dia varen necessitar de la instal·lació addicional de cinturons de seguretat... i són comarques senceres que depenen d'aquests camions.

Durant el 2021 sembla que a més de l'arribada esglaonada de camions mixtes també es licitaran altres més urbans i també d'especials (com autoescales i nodrisses). Així que cap al 2023 o 2024 tindrem pràcticament el 80% de la flota renovada. Però què en farem? Com els utilitzarem? Haurem après a utilitzar-los i a mantenir-los operatius durant més temps? O farem com fins ara que hem anat a les palpentes improvisant?

Un post del 2010: Camions_1

Un altra del 2013: Camions_2

És fàcil. Ja ho vaig escriure fa força anys enrere. I a l'igual que les mànegues i el material dels camions no s'ha de marcar, perquè tot és de tots. Abans cada mànega tenia el número del camió. I quan recollies agafaves la que tenia el teu codi. Ara ja no. Agafar allò que et falta (i deixes la resta perquè serà d'algú altra). Doncs amb els camions hauria de ser una mica el mateix. Quan als parcs grans s'acumulen quilòmetres als vehicles, cal fer la rotació amb altres que no tenen tants quilòmetres ni desgast. Així tots es gasten per igual. Que de tant en tant ja es fa. A la RELL quan arriba l'estiu hi ha camions que canvien de parc. Hi ha parcs del Pirineu que redueixen el nombre de camions per a vestir els parcs de la plana.

Tot i això, la nomenclatura dels vehicles segons el parc no s'acaba d'actualitzar. Només quan queda molt clar que un camió o cotxe passa definitivament a la dotació d'un altra parc. Encara que amb els cotxes petits no es compleix. Hi ha furgonetes de mil i una numeracions repartides pels parcs. No saps si realment són d'un lloc o un altra. Camions que passen tots els estius al mateix parc (una mena de colònies) i mantenen la numeració del parc on fan un menor nombre de serveis. Fa un parell de mesos van arribar furgonetes de 9 places a molts parcs. Doncs tenen numeració genèrica i no de parc. Al final, la codificació que es va canviar per saber qui era qui, està deixant de complir la seva finalitat. Però això, no deixa de ser anecdòtic.

El que si que és contradictori és la utilització dels BULs, BUPs i BRPs de la casa. Als parcs grans tenim vehicles d'aigua lleugers (BUL), alguns també BUP, amb una major autonomia d'aigua i més material urbà i industrial. I per a tota la resta hi ha els BRP. Vehicles que fan de tot. I curiosament la tongada dels 92 comportarà que als incendis forestals, a les muntanyes i als camins hi portem també els equips d'excarceració nous, i deixem als parcs els furgons amb els vells, o en parcs petits ja no n'hi hagi. És una mena de paradoxa. Tenir vehicles polivalents amb molts equips, que quan van a foc forestal ens resten material a la sortida urbana que pugui sortir de forma complementària. Perquè a l'estiu també hi ha accidents (potser més) i tota mena de serveis varis. L'estiu, si una cosa no té, és que es deixin de fer la resta de serveis.

Però m'agradaria fer una reflexió entre els BULs i els BUPs/BRP. Com he dit als parcs grans hi ha BULs, que fem sortir a incendi d'habitatge (a ciutats grans) complementats amb el camió gran. Així que sortim amb 1.000 + 3.000 = 4.000 litres d'aigua. Ara fem el mateix però en sortida a un poble del voltant. (A Lleida, si més no) anem amb el camió gran i se'ns complementa amb el BRP del parc limítrof. 3.000 + 3.000 = 6.000 litres. Curiosament a Lleida ens preocupa no poder arribar a l'incendi urbà, per això el BUL, que és una mica més curt i maniobrable. Però i els pobles? No tenen els carrers encara més petits? No seria més lògic treure el BUL per als pobles i deixar els camions grans per les ciutats?

De fet, quan vaig arribar a Lleida, fa uns 15 anys, es sortia amb el BUP. Posteriorment va arribar la Instrucció que calia sortir amb dos vehicles d'aigua i l'autoescala. I aquí és on es va distorsionar una mica tot. Aquesta diu que en primer lloc, si se'n disposa, hauria de sortir el BUL i complementat pel camió gran. En canvi quan surts en ajuda a un altra parc hi has d'anar amb el camió gran. Això he comportat que durant molts anys els BULs a Lleida tinguin una utilització exclusivament urbana, però que ha donat molt bon resultat en quant a possibilitats de material per a la majoria de serveis (en realitat per a nosaltres és un segon furgó de salvament). D'aquesta manera, el FSV furgó de salvament s'ha limitat a anar pràcticament en exclusiva als accidents de trànsit. Tot i la manca d'aigua, és amb diferència el camió amb més quantitat i diversitat de material per a la majoria de serveis.

Finalment els BNP. Aquells camions de doble eix, que potser a la Metropolitana fan anar molt als grans incendis d'indústria, però que a Lleida acabarà la seva vida útil amb les rodes quadrades. Potser porta 15 anys el camió al parc, crec que no porta més de 50.000 km, una misèria. Ja no els utilitzem als incendis forestals com abans s'havia fet. Han entat en una roda de... i això per a què serveix? Només surt quan es crema un camió a l'autovia o quan tenim foc d'indústria (que per sort a Lleida no és habitual).

Així que els propers anys ens gastarem un grapat de diners en camions, els bombers ens formarem en com utilitzar-los convenientment, però la casa seguirà fent una infrautilització de molts d'ells. Uns per la no rotació entre parcs, altres per deixar-los a parc per utilitzar vehicles amb menys prestacions o simplement per portar material de rescat a incendis forestals. Doncs apa, aplaudirem l'arribada dels camions, que sinó se'ns enfaden. Però els 92 camions no milloren l'eficiència dels recursos disposats i utilitzats.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!