He vist i he viscut el reportatge del Sense Ficció al parc de bombers, estant de guàrdia. Porto tota la tarda amb dues emissores a la mà escoltant l'evolució de diferents incendis que hi ha hagut (i encara s'hi treballa) a Terres de l'Ebre. He tingut alguns moments de debilitat i he plorat un parell de cops i és que el reportatge tenia una forta càrrega emotiva. Però penso que tot aquest reportatge ens ha de donar algunes lliçons generals, però que les més profundes les veurem quan l'hagem vist 10 o 25 cops.
Bàsicament us escric aquest post perquè us el vaig prometre i també perquè des de fa una hora s'han disparat les visites a aquest bloc i sento que puc dir-vos algunes de les coses que he vist. Altres però de moment me les quedo. No per amagar-les, sinó per pair-les, visualitzar novament el reportatge i també per properament contrastar-les de primera ma (de fet he d'agrair aquest privilegi).
Primerament em quedo amb vàries imatges i alguna frase. Són molt importants les primeres frases dient que creien que es podria arribar a encerclar i controlar el perímetre abans de l'entrada de determinades condicions meteo. Ho entenc com un excés de confiança en que es podia arribar a controlar l'incontrolable.
M'he emocionat molt quan en Josep Pallàs explica com era cadascun dels seus companys, perquè realment eren així i així és com els recordem.
Una de les imatges més impactants, i que en 2D deu-ni-do el que transmeten (veure-les en persona ja pot ser molt més colpidor) son quan en Marc Castellnou puja a una roca per veure per sobre els arbres. Brutal. La paret, la perspectiva del bosc atapeït per tota la vesant i el gran desnivell del terreny.
M'ha agradat tota l'explicació d'en Marc Castellnou sobre que els de la BRIF tenen diferents protocols de treball, que tampoc no portaven ni les mateixes comunicacions ni eines i d'altres elements imprescindibles que fan que qualsevol organisme es pugui coordinar correcta ment amb la resta d'operatius. I això ens fa comprendre perquè ells varen marxar en una situació tant complexa.
Una altra imatge que em queda és veure (i ja l'havia vist, però avui encara n'he pres més consciència) de la zona tant petita de seguretat o d'emergència en que es varen quedar els GRAF Lleida. Evidentment condicionada per les dades i la visió que tenien del que podia estar passant.
També em quedo amb la visió que hem d'actuar segons el que passarà i no el que està passant. I això em fa encara més feixuc entendre (i ho he escrit molts cops) perquè sabent que per la tarda venien maldades encara hi havia tanta gent per allí. I després de la imatge d'en Marc a la pedra (de visió general) i la frondositat del bosc que envoltava als GRAF Barcelona i Lleida és que encara se'm fa més coll amunt.
És molt bona la didàctica i el missatge al gran públic que darrera una actuació de bombers (tot i que aquesta va sortir malament) hi ha molta organització, molta tècnica i també molta feina. Fins avui segurament ningú extern a Bombers ho havia vist des d'aquest punt tant tècnic. Però això ja ho tenen els GRAFs, darrera seu hi ha moltes hores de treball, de camp i també molta ciència.
Llàstima però que no tots els bombers, ni aquell dia ni encara ara tinguem ni les dades ni la capacitat d'anàlisis de multitud de factors tècnics.
