dilluns, 12 d’abril de 2021

La metamorfosi operativa

Ja sabeu que quan hi ha coses que no m'agraden ho dic, però que quan n'hi ha que si que van bé (sobretot si abans anaven malament) també ho dic. I això és el que passa avui amb alguns aspectes de la casa. Evidentment encara no estem bé, o sigui, que no passem d'un 6/10, però tenint en compte que abans no arribàvem al 3/10 és evident el canvi.
Sense tenir la dada estadística real, perquè la casa les estadístiques no les treballa, podríem dir que més del 90% dels serveis són solucionats dins un SISCOM1. L'àmbit del parc i parcs adjacent. I que gairebé el 10% restant només acaba en SISCOM2. Per entendre'ns, que arriba un sergent/oficial que està de sots-cap territorial. Sovint són feines de coordinació dels vehicles i bombers del servei o per una valoració posterior del servei i validar que tot està en ordre. Respecte als SISCOM3 ni SISCOM4, podem dir que pràcticament no n'hi ha, excepte per incendis forestals. Creieu-me que, per la guàrdia del dia a dia, de sots-inspector en amunt sobren tots.
A Lleida, que som un parc gran, els caporals i sergents van sovint sobrats per gestionar un incendi d'habitatge. Tenen suficients hores de foc i serveis acumulats per a això i molt més. I l'ECO quan arriba es complementa amb el responsable inicial de la sortida. Més que una feina operativa acaba sent una feina de suport. Fent gestions amb la policia local, els veïns, els propietaris, etc. Però tota l'operativa de treball interior i exterior de rescat/incendi/fums se l'ha menjada el caporal o bomber veterà de la dotació del parc.

Per sort, actualment comptem amb els nous sergents i caporals de la nova promoció. Donen més joc i sobretot coneixements als serveis més complicats del parc. I, per analogia, nous caporals als parcs més petits de la regió. Desconec com ha anat aquest procés de millora a la resta de regions, però segurament ha estat de forma similar. També hem pogut guanyar alguns caps de parc que fins ara no teníem. No només parcs mitjans i petits com Tremp o Pont de Suert, sinó que grans parcs com Reus, Valls i Rubí també tenen el responsable definitiu. Esperem que facin un gran treball. Les ganes les tenen i els coneixements també.
I com que de millorar és del que es tracta, doncs en l'àmbit de l'NRBQ també s'ha progressat. Tot i l'aturada formativa que ha causat la COVID, l'àmbit tecnològic ha passat de la nit al dia. Els coneixements i l'estructuració de la base formativa havia obtingut una bona empenta. La formació quadriennal per regions ja incorporava coneixements en risc radiològic i les primeres accions amb MP. La pandèmia però ho va capgirar tot. I va començar un període de re-invenció/transformació cap a treballar ens espais COVID. Això va comportar que els protocols que ja teníem per al vestit i desvestit dels EPI s'adaptessin per al treball en l'àmbit biològic i tota la feina que vàrem poder fer a les residències de gent gran i les de persones a disfuncions físiques i/o cognitives. A dia d'avui, tot això ja s'ha acabat. La Pfizer ha salvat a la gent gran de seguir patint les conseqüències de la pandèmia i, per sort, ens ha deixat sense "feina" a fer dins les residències.
Tota aquesta feina de mesos va activar a molt personal. Uns es van reciclar, altres es van posar al dia i altres simplement es van enganxar a un carro al qual no s'hi havien volgut motivar. Parcs com Mollerussa i Maçanet són ara exemple de voler tenir el material en condicions, de voler mantenir els coneixements apresos i desenvolupats durant tot aquest temps. El fet de "torejar" amb la COVID i que tots tornéssim a casa sense el virus ha fet veure (segurament) que les coses funcionen. Els protocols i la bona praxis han funcionat. Ara a més dels furgons (i el personal) de Rubí i Tarragona podem sumar-hi aquests dos parcs i excepcionalment un 5è, que ha aparegut del no res, El Prat de Llobregat. Que rodejat de fàbriques i de perills ara també disposarà (si no disposa ja d'una part) d'equipament per a fer intervencions NRBQ amb un mínim de cara i ulls. Evidentment caldrà complementar-los amb la resta de furgons/parcs. Afortunadament s'han pujat al carro. Ara toca cuidar-los, mantenir-los motivats i sobretot que tinguin el suport dels de dalt, que sovint s'adormen o simplement es dediquen a altres coses que els dona més confort, perdent l'empatia amb tot allò que està ressorgint.
Esperem que els GRCR, GROS, GRIT, GREC i altres grups de suport que van naixent i creixent, poc a poc es vagin assentant a l'estructura, no només sobre el paper, sinó també a l'operativa real de les actuacions. I per això necessitem que de sots-inspector en amunt també surtin als serveis i s'impliquin, enlloc de quedar-se escalfant la cadira del despatx. Des dels despatxos com es poden fer bones instruccions operatives? Com diem aquí: "Això ho ha escrit algú des del despatx i no hi plega res", "El paper ho aguanta tot, però els serveis els salvem els bombers". Doncs això, que molt paper i poc coneixement de la realitat.

dilluns, 5 d’abril de 2021

Ja hem de parlar de Campanya Forestal?


Normalment esperem al maig per posar-nos en Campanya Forestal. A finals de març però, acostumem a tenir els primers "alertants" que ens avisen de totes les fumeroles d'arreu del món mundial. Sense solta ni volta. Sense cap concreció de què ni on crema, però que des del cotxe i amb el mòbil avisen que hi ha un fum. Doncs això, el fum és fum.

I així és com arribat aquest temps anem sortint a hores intempestives, ja sigui a les 7 del matí quan el primer pagès arriba al tros o al capvespre quan l'últim dels alertants plega de treballar... i veuen una fumerola, blanca al mig d'un camp al fons del paisatge mentre contemplen brollar les primeres flors dels fruiters. I no sigui que es cremi alguna cosa, ells avisen. I apa, tot de camions donant voltes fins localitzar aquell pagès que crema les branques de poda o les soques arrencades abans d'iniciar els treballs més durs de la temporada del camp. Tot acaba aquí, però tot comença aquí.


Anem traient la pols dels camions que han estat aturats tots l'hivern (sabeu que és conya), però si que li anem agafant el gustet a passejar-nos pels camins de la comarca, redescobrint algun racó que després acabarem passejant amb la BTT o recordant alguna zona interessant per tornar-hi amb la família. I com deia, poc a poc anar amunt i avall fins que arriba el dia en que si que hi ha un incendi de marges que realment s'ha escapat. I no és cap trucada "buida de contingut", en aquesta especifiquen on és, quin camí agafar i fins i tot de vegades et venen a buscar per trobar un accés amagat.

Us ho he escrit altres cops. Al març tradicionalment s'havien apagat, i també escapat, molts incendis forestals. És (o era) època de vent, de calor i de la Setmana Santa on hi ha el punt de partida de tots aquells "domingueros" que van a fer excursions pel camp. I una cosa porta a una altra. Només cal mirar enrere i tenim tot d'incendis de primavera, sequera i vent. Per sort els últims anys, la primavera ens ha estat favorable i just quan tot començava a fer xup-xup, han caigut algunes gotes que ho han mig aturat tot.


Però nosaltres estem acostumats a treballar al bosc. I per això en incendis com el de Senan, de fa pocs dies, a la Conca de Barberà, hi seguim anant i hi seguim buscant aquells punts calents que podrien ser font d'ignició per una revifada. Si portem tot de quilòmetres anant a buscar les fumeroles perdudes dels alertants, perquè no anirem vint dies seguits a un incendi que vàrem inundar d'aigua? Doncs per això, qualsevol engruna de perill ens fa estar alerta i fem per minimitzar-lo. La jugada ens ha sortit bé els últims anys. Ben pocs incendis se'ns revifen i se'ns fan grans en aquesta època de l'any. No així abans.


Però al final sempre hi haurà aquell incendi que se'ns escaparà. Perquè ens queda molt lluny dels mitjans, perquè coincideix en el temps amb algun altra incendi, perquè la climàtica ens és desfavorable o té una orografia encara pitjor. I per això cal estar especialment atents a aquells espais més complexos, mal comunicats, amb pocs camins i escarpats. I quan abans ens hi posem abans impedim que se'ns faci gran. Això si, els costos de tota aquesta estructura que es mobilitza sembla que ningú ha comptabilitzat. Centenars de litres de gasoil, hores de vol i de personal mobilitzat no deuen ser prou importants com perquè any rere any es segueixi muntant tot aquest tinglado. Després però seguim tenint problemes amb els contractes de manteniment de vehicles, els dels equips d'aire o la "simple" renovació dels cascs dels bombers.


Hi ha costos que ningú posa en dubte, perquè a cap polític li agrada acabar l'estiu amb 10.000Ha cremades, però tampoc amb 5.000. Però si són menys que l'any anterior, sembla que tot ha funcionat. I si ens mirem cap endins, trobem que no tenim prou equips d'aire, que seguim perdent camions per avaria o que qualsevol eina una mica específica trigui mesos a ser substituïda. I és que els contractistes de manteniment i els contractes que els envolten són tot un món a banda. Donaria per un parell d'anys de posts monotemàtics d'unpobrebomber.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!