dilluns, 26 de febrer del 2024

confinem o evacuem?

Doncs aquest és el dilema. Fins ara ho havíem tingut molt clar. Els Bombers, des de fa molts anys, hem cregut, hem demostrat i hem aplicat que el millor que es pot fer davant un incendi d'habitatge és confinar a la gent. Tenim mil i un exemples de que els pisos quan cremen si tenen les portes obertes de les diferents habitacions, el foc i el fum va d'una sala a l'altra. I també que les que mantenen la porta tancada, quan obres les portes aquestes es conserven intactes. Tenim desenes d'exemples. I no només això, a la majoria de focs d'habitatge ho apliquem i tenim als veïns de sota i de sobre confinats i mirant "tranquil·lament" per la finestra.

Però al malaurat incendi de València tot va anar diferent. Primer perquè no era un incendi d'interior. No ho era. Era un incendi d'exterior que corria i recobriria finalment tota la façana. Perquè aquesta no era una façana normal. Estava plena de poliuretà. El poliuretà crema. Que no vinguin ara els col·legis d'arquitectes a dir-nos el contrari. Fins i tot un va dir que els recobriments de les façanes exteriors dels edificis (aquells que semblen pintats i projectats de groc en un lateral) no cremen. Doncs res més lluny de la realitat. Gairebé tots els bombers hem anat a apagar façanes projectades per aïllaments de poliuretà. No tinc cap dubte de la seva inflamabilitat.

No només això. Recordo un servei, dins la casa d'un arquitecte, que se li havia cremat la xemeneia. Es va propagar per l'interior de les parets (tipus pladur) que contenia materials aïllants. A la planta superior, a l'habitació del fill, hi havia la paret molt calenta. Al final vàrem retallar-la i per sota hi havia una malla plena de material tipus llana de roca, totalment incandescent. L'home va al·lucinar. I és que tots aquests materials estan pensats per aïllar la temperatura, però no estan dissenyats per no ser totalment inflamables. Alguns no s'encenen, però acaben cremant, altres es van socarrimant produint tot de fums tòxics... Al final, l'aïllament, que és qui et protegeix de les inclemències del temps, és qui t'acaba transmetent el foc i el fum per dins de casa.

I com ja ens ha passat en altres serveis propers a Barcelona (no cal posar noms) el fum i el foc es transmetien pels passadissos i portes obertes. Perquè un foc que crema un 1r o uns baixos acaba encenent un pis situat 3-4 plantes per sobre d'ell? El fum és un fluid. És un element que transporta temperatura, productes incandescents i també part de les flames cap a altres indrets. Només cal que li donis corrent d'aire. Què fem per aturar el corrent d'aire? Tancar la porta. Així de senzill i així de complicat quan ens espantem i fugim. El pitjor que pots fer d'avant un animal salvatge que fuig o està espantat és posar-te davant. Això és el que fem els humans quan ens espantem. No mirem el que fem i molt menys el que deixem enrere. La majoria de gent que fuig no pensa a tancar la porta que queda darrere seu. Creant-se doncs tot de corrents d'aire que esperonen el fum de l'incendi i el porten a les plantes superiors. És llavors quan els veïns de plantes superiors que estaven sortint de casa, es troben amb el fum que omple tota l'escala. Així que el fet de que algú ha fugit i deixat la porta oberta, ha compromès la possible sortida dels veïns per l'escala. I aquesta és una de les principals raons per les que els bombers sempre recomanen que la gent es quedi a casa. Per evitar que algú obri portes i es quedin obertes. De tota manera, a tots els simulacres de les escoles, els alumnes (petits, adolescents i adults) l'exercici consisteix en una evacuació de tothom. Curiós, oi?

Un altra problema està en que la majoria de nosaltres dins de casa tenim les portes obertes. Quan marxem el cap de setmana com deixem les portes? i durant la setmana? La gran majoria tenim les portes interiors de casa obertes. Qui les tanca? Els adolescents per estudiar més tranquils o per amagar-se de jugar o fer qualsevol altra cosa habitual en ells. Però la resta d'estances sempre estan obertes. El menjador amb el passadís, la cuina, el rebedor... ens agraden els espais oberts i diàfans. O els xalets de les urbanitzacions. Sovint tenen grans menjadors que comuniquen amb la planta superior per una escala oberta, o un balconer interior que dona accés a tota la planta superior. Exemples n'hi ha mil.

Evidentment trobar-se un servei com el de València no és gens fàcil de gestionar. Cal llegir el que hi passa i a més de manera molt ràpida. Quan s'ajunten tants factors en contra el més normal és fracassar en el que pretens fer. Que no vol dir equivocar-se. Això ens pot passar a qualsevol de nosaltres. A quants ens han ensenyat que de vegades hi ha excepcions? Quines? Perquè una cosa que he après a Bombers, és que mai s'improvisa. Això de les idees de bomber està molt desfasat. El 99% de les maniobres estan més que estudiades, provades i practicades. El que passa és que cada servei és diferent. Diferent però dins d'uns patrons. El de València no complia amb la majoria de patrons que tenim més que assumits. Ni les portes de sectorització de les escales estaven tancades (això sembla, com a la majoria de pisos), la façana era una autèntica xarxa plena de material inflamable, que per configuració augmentava l'efecte xemeneia, que hi regalimava el material plàstic encès (cap els pisos inferiors) i per més inri, feia vent que atiava l'incendi. Per un intervinent llegir tot això en pocs minuts i desxifrar-ho és la diferència entre el que va passar i la salvació total. El problema és que mai tindràs totes les dades. Finalment però, per un incendi així, difícilment hi estaràs mai prou entrenat.

dilluns, 19 de febrer del 2024

apagar incendis i una mica més

Aquesta setmana varem tenir un incendi en una indústria prop de Lleida. No va ser res espectacular, no varen cremar les naus, ni caure el sostre. Simplement una màquina, que treballa amb aire calent, es va encendre. Encara que no tot és tant fàcil.

El primer avís era d'una fàbrica química on hi sortia fum. Després ja era una empresa on manipulaven olis, però que tenien un dipòsit de GLP a l'exterior i que no quedava afectat. Però si que hi havia fum negre...
En arribar el fum travessava la carretera, que estava tallada. Un cop dins, anem deduint tot el que hi ha. Un quadre elèctric afectat, després sembla que també hi ha foc a la part superior. Pugem al nivell superior de l'estructura metàl·lica i allí, a més de l'afectació a algunes parets de "sàndwich", hi havia fum sobre unes màquines. Amb la càmera tèrmica anem veient que la temperatura afecta a una gran part de la instal·lació. La resta és feina d'anar tirant aigua, tallar planxes i molta paciència.
No va ser cap servei espectacular, però si un de molt instructiu. Només arribar, el fum condicionava on s'havien de situar els vehicles. Un cop dins, calia fer de Sherlock Holmes per seguir el fil fins trobar el veritable origen del foc. Totes les màquines i tubs estaven folrats d'aïllant, a més de tenir doble capa. Gairebé una feina de cirurgià de fer cates, forats i anar traient capes de ceba fins trobar el lloc concret on hi havia la font de l'incendi. Els nois de pràctiques varen aprendre que un incendi no és només tirar aigua, sinó que és una feina molt més complerta. Buscar l'origen per a ser més efectius. En aquest sentit em va recordar una fuita d'amoníac en una fàbrica de gel de fa un parell d'anys.
Allí sabíem de la màquina que utilitzava l'amoníac per a fer glaçons. Plena de gel, desconnectada del corrent elèctric, però la concentració tòxica no baixava. Aquell vespre vaig aprendre dues coses. Que cal trobar la font o origen del problema. No val amb només desconnectar el sistema. La vàlvula malmesa quedava sota el gel i anava fuitant poc a poc, provocant que les concentracions seguissin sent molt altes. L'altra ensenyament va ser sobre els detectors de gasos.
No hi ha ningú que sàpiga de detectors. No ens en podem fiar de qualsevol "expert" que se'ns presenti, porti el color de vestit que porti. Allí hi havia qui deia que el seu equip ho detectava tot (?) i en preguntar-li, no sabia res del seu funcionament ni el rang de treball. Després va arribar un altre amb un detector específic d'amoníac. Vaig pensar, estem salvats. Res, tenia un màxim de 100ppm. El nostre arribava a 300ppm i allí es col·lapsava. També teníem un altre equip que, sense tenir cèl·lula específica, el detectava. I amb el nostre afany quantitatiu va venir l'error. També ens passàvem de lectura. Involuntàriament la limitàvem a 4999ppm però també era insuficient. En realitat, alguns dies després vaig entendre que hi podíem haver detectat molt més, encara que fos a costa de la precisió. Potser fins a 300.000ppm, amb un error de més 20%. Vàlid?

En un servei, perquè he de saber que tinc 250.000ppm d'amoníac? L'aprenentatge és que no. En un servei he de saber que hi ha o no amoníac i com evoluciona en el perímetre. Però no la xifra exacta a l'interior d'una nau amb fuita activa. De què em serveix si hi ha 3.000 o 30.000ppm si ambdues son mortals?
Doncs això, a més d'apagar incendis i salvar vides (que és molt) aprenem també dels serveis per a treure conclusions per a fer-ho millor en el següent. En el d'indústria, la càmera tèrmica ens va permetre buscar l'origen del problema i saber on havíem de tirar l'aigua (en altres serveis ens servirà d'ulls en la foscor). Els nois de pràctiques van tenir un gran servei, dels que et permeten mirar, observar i pensar. També gaudir de la feina d'equip i l'organització que manteníem. O com en el de l'amoníac, aprendre dia a dia de com treballen els nostres equips.

dilluns, 12 de febrer del 2024

sembla que canviarem l'autoescala

Aquesta setmana a Lleida ens ha arribat una joguina nova. Bé, la mateixa que ara fa un any ja ens varen ensenyar. L'escala nova, que ens arriba amb alguns milers de kilòmetres fets. Va venir de Cerdanyola, hi va tornar, va anar a altres parcs a fer la formació, després encara havia d'anar a Madrid. Un cop revisada la programació i equipada a full (encara hi falta alguna eina) va tornar a Cerdanyola per, finalment dimecres passat, anar-la a buscar per tenir-la no sabem quant temps en proves-practiques fins que algun il·luminat, des del seu despatx, decideixi que ja som aptes per manipular aquesta bèstia en serveis urgents.
Evidentment cal felicitar la casa per aconseguir renovar els vehicles. Però portaven més de 15 anys amb ella i la Metz actual anirà a un altre parc (Tàrrega si no tinc mal entès). Allí viurà una segona vida. Més calmada. Fins ara, quan se'ns espatllava, venia la de Balaguer, autoescala que treballa infinitament molt menys. I quan arriba aquí ens adonem que bascula menys, fimbreja menys, tota la manipulació fina de la cistella és suau (i no brusca com la nostra). És simplement la realitat d'un vehicle amb moltes hores de treball que ha anat perdent part del seu encant. Era una màquina molt fina, que et permetia acostar a un balcó d'un 6è apostant-la molt propera a la barana. Ara aquesta maniobra és molt més basta. Com deia. Ha perdut aquesta suavitat que inicialment tenia. Les reaccions d'inici de maniobra o aturar-la tenen un decalatge. Fent més complicat acostar-la a un balcó. Evidentment a la de Balaguer això no passa. Porta molts menys serveis i moltes menys hores de treball. Vés que la meitat de les que porti no siguin nostres...
Doncs bé, les properes setmanes començarem a passejar la nova bèstia per Lleida. Dóna la mateixa alçada, 32m. Amb la millora que el primer tram (el de la cistella) bascula de forma independent, maniobra que la Metz no permetia. S'incorpora una càmera tèrmica que s'acobla a la cistella, ara podrem tenir imatges aèries sense dron. On? Ni idea.
De fet, l'han portat per poder-la incorporar en breu. Però hi ha un grapat d'estris nous. A més de la càmera hi destacaria el matalàs per a que si algú es tira pel balcó no tingui conseqüències tant nefastes com fins ara. Fet que ens havia passat en més d'una ocasió. També incorpora tot de màquines tipus taladradora a bateria i fins i tot una motoserra a bateria. Tot i això, entrar pels balcons es fa millor amb una petita palanca o si ho fem per la porta ja tenim un maletí específic "made in Lleida".
Ara només caldrà esperar que quan l'emplacem o la recollim no doni els problemes de sensors que sovint patíem amb la Metz. Que això sí ho tenia. Poc a poc i una cosa darrera l'altre.

Doncs bé, ja us aniré posant al dia de la nova màquina. I aviat la formació de la resta de joies de la corona que ens vindran a Lleida.

dilluns, 5 de febrer del 2024

És temps de canvis i novetats

De tant en tant també passen coses bones a Can Bombers. Tot i que acostuma a comptar més allò dolent o desajustat, quan passen coses bones també ho explico. i avui és d'aquells dies.

L'any va començar amb la renovació del personal, provinent del concurs de trasllats (que feia molts anys es demanava per al 1 de gener). Encara que hi ha aspectes millorables, com la de fer l'acolliment al nou parc durant les setmanes prèvies, cal dir que que aquesta fornada de bombers (veterans tots) s'han adaptat molt ràpidament a la vida de cada parc i torn. O al menys aquesta és la sensació que tinc dins el parc de Lleida. Evidentment la por de rebre gent cremada, que marxen de parcs apalancats amb costums arrelades, etc sempre la tindrem, però la majoria, per no dir tots s'estan posant les piles i ja eren conscients d'on venien. I al final, en el fons, a tots ens va una mica la marxa. Així que no només han estat benvinguts, sinó que han estat ben trobats.

Coincidint amb el nou any, també van arribar els nous gossos i els seus guies canins. La veritat és que poc hi he pogut coincidir. Estem a torns diferents. Però també ha donat aire i sàvia nova a tot el grup. Més gossos i més guies. Ja tocava. L'últim semestre va ser una mica complicat per la manca d'alguns efectius. I l'any també ha començat amb èxit. No només descartant un grapat de localitzacions, sinó també per l'eficient localització d'algunes persones. Enhorabona. Evidentment que només hi hagi dues ubicacions de les unitats dificulta el seu accés. Lleida i Vic. Un a cada extrem. Segur que a Terres de l'Ebre hi podríem trobar bons binomis gos-guia, o a l'Empordà. Però de moment és el que hi ha. Esperem que quan tot es consolidi es puguin afegir noves seus.

El que si que està veritablement consolidat és el GRAE muntanya. Després de l'obertura de Valls també calia fer renovació i cobrir les diferents baixes. El passat 1 de febrer ha augmentat la família GRAE. Dona goig veure les fotos que ens envien antics companys de torn que ara tenen taquilles dignes de qualsevol botiga de material de muntanya. Si, si. Hi ha coses que funcionen. Cada cap de setmana es fan un grapat de serveis a la muntanya, de diversos esports i causes diferents. El dilluns en acostumen a penjar el resum a l'Instagram. Un bon grapat de fotos i vídeos de serveis espectaculars i sovint tècnicament difícils.

En aquestes fotos i vídeos també hem vist com el color de l'helicòpter 03 ha passat del vermell al blanc. Catxis! Amb lo preciós que era el vermell!. Però ja se sap, les hores de vol marquen la vida d'aquests aparells. I de tant en tant cal fer canvi. Imagino que durant l'any també hi haurà canvis (o no) amb el 04, aquell Bell 429 tant bonic.

Quan arribi ja ho comentaré, però de moment estem esperant la formació dels BUL, BUP, BNP, FSV i AEA. A veure si no triguen un any a arribar com l'escala de Lleida. M'agradaria poder-los estrenar aquest any. Plis, plis.

I a les xarxes internes ja es comença a parlar de quan tindrem forestalillos, com volen organitzar l'estiu a can bombers i si encara ens haurem de menjar les UCM o ja les enviaran al seu lloc de destí. Son incògnites que s'aniran resolent els propers mesos. Però posats a fer de pitoniso, crec que no hi haurà cap moviment de res. Quan comenci la Campanya, si fa calor o vent faran M0 i M1 i tots a córrer a apuntar els nens a colònies per venir a fer hores. D'altra forma aquí només podran venir a cobrir els qui no tinguis fills i als qui prefereixin estar al parc i no a la platja amb la família. Al menys, abans, ho podies planificar. Et posaven una guàrdia cada quinze dies i tenies els dies estre guàrdies per a fer rutes turístiques. Segurament el proper estiu serà la prova de foc. Els qui sempre cobreixen es menjaran tots els marrons. Els qui tenen la vida més planificada, doncs se'ls trobarà a faltar. I a veure si es poden cobrir totes les posicions...

Per mi la campanya forestal està molt lluny, primer hauré de sortir de la boira. Encara no sé quantes setmanes més trigaré a veure el sol. Altres regions ja tenen els primers incendis. Doncs res. Siguem positius. Aviat farem també el canvi de cromos amb els bombers de pràctiques. El que us deia fa un parell de setmanes, primers els farem desaprendre per a  ensenyar-los després. Som-hi.