dilluns, 27 de gener de 2020

I a Girona més

Sempre havia pensat que a Girona, la REG, eren diferents. La seva història així ho ha indicat durant molts anys i del poc que en sabia i he sentit m'ho reafirmava i indicava. De tota manera no pots parlar malament ni bé de ningú fins que no ho has vist pels teus propis ulls. I hores d'ara encara no ho he pogut comprovar, però si que mirant enrere començo a tenir la llibreta plena d'apunts...

No, avui no és un post per parlar malament de la gent de la REG, ni toca ni s'ho mereixen després de la currada que s'han fet a raó de la tempesta d'aquesta darrera setmana. Però si que avui parlaré de la REG la meva experiència. Però anem a pams.
Ni canvi climàtic ni res. Tot està controlat. El Delta de l'Ebre que ha desaparegut és un FAKE, les pluges de Montblanc ja havien passat alguns anys enrere, els mapa d'incendis d''Austràlia és fals (és la suma de tots els incendis), els incendis de Brasil han commocionat a tota la comunitat del Facebook, però hi ha més pa que tall i així un grapat de coses més. El problema és que tot això ha passat de debò i com algú s'ha dedicat a exagerar-ho ara costa que ens creguem que el Delta és un lloc delicat (tot i que quan l'aigua torni al mar i el riu torni a endolcir els camps poc a poc tornarà a la normalitat), però que és necessari cuidar-lo i fins ara entre tots no hi hem fet prou. Tenim el gran repte de continuar fent visible el problema del Delta de l'Ebre i la seva gent. A Austràlia el que ha tingut és un greu problema de calor i alta densitat dels boscos. Un problema semblant al dels nostres boscos, que també ens arribarà. I a l'Amazones, tot i el regim anual de cremes a la zona de cultiu (i també al centre de l'Àfrica) segueix havent la mà de l'home estirant més del que deu. I a més a tota la zona boreal amb l'augment de les temperatures ha escurçat l'hivern, i en conseqüència tenen un estiu més llarg, que passa d'unes poques setmanes a un parell de mesos, tornant-lo un bosc amb major possibilitat de cremar simplement per la disponibilitat del combustible, fet inusual fa només un parell de dècades...
Esperem tornar-lo a gaudir ben aviat en tota la seva esplendor
I tot això us ho explico perquè entengueu que només escoltant i mirant les coses a les xarxes, la realitat, que potser si va ben encaminada no deixa de ser explicada des d'un punt de vista fals. I per tant tota la raó que es pugui tenir acaba perduda pel simple fet de haver estar explicada i difosa mitjançat exageracions i notícies fake. I això és el que ens pot passar quan ens parlen de la Regió de Tarragona, de la de Terres de l'Ebre o de la de Girona.

De fet una de les coses que m'ha sorprès aquesta última setmana és un Twit dels nostres companys de comunicació de bombers (ei, hola, se us saluda, que segur m'esteu llegint com cada dilluns). Aquest deia exactament això: 

Jo he viscut el temporal des del parc de Lleida, on hem viscut guàrdies plenes de serveis (gairebé 50 el dimarts 21), el dijous 23 a les 7 en punt ja pujàvem als camions per anar a dos serveis diferents... esmorzàvem fora d'hora (no és una queixa, és un indicador), i després seguíem tenim més serveis... ja prevèiem una guàrdia com la dels dies anteriors, i just tornar al parc, on podríem tenir un lleuger respir, trobem un vehicle lleuger preparat per a portar-nos a 4 de nosaltres cap a Girona.

I aquí és quan et desquadra tot. Què fem els de la RELL si no ens acabem la feina, que tenim els vehicles de la meitat dels parcs amunt i avall i algú ha decidit enviar-nos a Girona? I als de Borges Blanques i als de Balaguer... si que ens estimem poc? Si faig números hi ha coses que no em fan sortir els comptes. La REG té el triple de parcs que la RELL, així que hauria/podria assumir el triple de serveis que nosaltres... i els números son més o menys aquests. 1-3 de parcs i 1-3 de serveis en l'episodi. Però la realitat, i així us ho he exposat a la introducció del post és que fins que no ho veus no ho entens.
Montblanc, octubre 2019
A l'octubre vaig estar als aiguats de la Zona de Montblanc. Allí hi havia la tenda del GROS, el conseller Bruc i també el President Torra, i l'helicòpter, i els gossos i els subaquàtics i un grapat de gent més que per logística i operativa son necessaris en un servei d'aquelles característiques. Ara fa un parell de setmanes també vaig estar a Tarragona/La Canonja, al servei de l'explosió. Allí també hi havia el president Torra, el conseller Buch (que varem coincidir a peu del CCB) i varem intercanviar algunes paraules, també hi havia la canina, l'ambulància de bombers, un immens desplegament del GROS (3 carpes, taules, cadires, ordinadors, pantalles, projectors.... a la nit van posar unes tumbones per a poder descansar en condicions humanes)... per tal de facilitat molta de la feina operativa que calia dur a terme en aquell servei tant bèstia.
I clar, jo després d'això creia que ja no els tornaria a veure en mesos, ni a ells ni tot aquell muntatge. I em vaig equivocar. Només arribar al parc de Girona, hi havia tot un bon "tinglado" muntat. El camió del CCB aparcat, una furgoneta de transport, un camió amb la plataforma de material i segur que més coses que desconec. I tot de personal activat de molts parcs d'arreu. També hi havia companys i coneguts de l'Hospitalet de l'Infant, Reus i d'Ascó. Tots allí sense saber què passava exactament però tots allí mobilitzats i esperant no sabíem què. Finalment, ens expliquen que els rius de Girona (el Ter i l'Onyar) estan gairebé al límit, no tant per la pluja a Girona, sinó pel desaiguat dels pantans, que necessiten buidar. Ens ensenyen mapes, possibles llocs on pot inundar-se, entre ells el Trueta. I allí estem, esperant. Alguns vehicles els envien a treure aigua, altre a mirar alguna cosa, i als del parc de Lleida ens deixen amb els companys del parc de Lleida, formant part de la seva dotació.
Foto extreta del compte Twitter del propi conseller
I així és com per unes hores vaig ser bomber del parc de Girona. Una autoescala igual que la de Lleida, un BUL idèntic, un Furgó una mica inferior al de Lleida, però tot molt semblant. Per això l'associació Lleida-Girona. I apa, que surt el primer (i únic) servei del pobrebomber a Girona). Una paret de pedra, al costat d'una casa que havia cedit i cali revisar. I en tornar, que passem per la zona propera a la unió del Ter i l'Onyar. Allí hi trobo un Delta, que conec de fa algun temps, ens saludem, i em porta a veure al conseller. 😱. El pitjor de tot això és que la meva impressió a Tarragona es va confirmar. Aquest conseller d'aprop té empatia amb la gent. Et saluda, i et parla de tu a tu. Li vaig indicar que amb nosaltres hi havia dos nois de pràctiques, de l'última promoció... i com podeu veure a la foto que ens van fer i publicar al seu tuiter, doncs la impressió és la que es veu. Després et caurà bé o malament per altres coses...
Això us ho explico perquè va ser l'esdeveniment que em va fer canviar de xip. Allí ja hi havia un grapat d'edificacions amb els baixos inundats, potser el riu no havia de créixer gaires centímetres més, però ja estava fora de mare i quantificar el mal que hauria fer aquella crescuda dels rius no era possible. Així que tot allò que es va poder es va enviar a la REG, a Girona. El perill no era el que hi havia fins aquell moment, era el que hi podia haver passat o que podria passar encara (que començava a anar a la baixa). Així que tot aquell operatiu, que podia semblar exagerat, era en realitat la preparació necessària per a donar la resposta per si el desbordament hagués anat a més, i que de ben segur que hagués estat necessari. 
De vegades des del nostre parc, ens sembla que allò que tenim és el més gran que hi ha. 50 serveis no passen cada dia, i sovint passen anys a tornar-los a tenir. Però una possible inundació del 25% del sòl de la ciutat de Girona és un servei (un sol) que necessita de molts i molts efectius. I una de les coses que s'està treballant actualment des de la casa és aquesta. Poder estar dimensionats i preparats per l'emergència que ens ve. Un cop hi ha el problema a sobre l'activació de mitjans és més lenta, per això és imprescindible preparar-los amb temps. Desplaçar-los i distribuir-los és la feina que ha de fer un bon gestor de les emergències.
De la REG us he de dir que hi ha molts parcs petits i poc dotats de personal. No hi ha BUPs, ells tenen una mentalitat més de xarxa que altres regions i amb vehicles més polivalents funcionen. L'especialització de parcs (que ells no tenen) millora algunes situacions, però la seva homogenització també té els seus avantatges. I aquí no hi ha ni bons ni dolents, simplement som diferents. I quan ens unim som més grans.

Espero no tenir més serveis com els dels últims mesos durant força temps. Però anar a qualsevol d'aquests serveis et fa sentir més útil i et fa sentit petit. Pujar a un vehicle en direcció a Girona, Tarragona o qualsevol altra lloc allunyat del teu parc es fa en principi costa amunt, però quan són serveis de grans dimensions, el xip canvia. Som part d'un gran engranatge, i que poc a poc l'hem de fer funcionar. Això és feina de tots.

dilluns, 20 de gener de 2020

Tarragona m'esborrona

Avui la cosa va de química. Suposo que alguna cosa en sé, tot i haver fet la carrera durant el segle passat, alguna cosa de coneixements em deu quedar. O això penso jo. Algú més també. I algú pensa que ho hauria de saber absolutament tot, però com no és així, els tossuts segueixen sent tossuts i així quedaran, sense aprendre ni escoltar res ni a ningú.
Anecdotari a banda, la veritat és que "escapar-se" a una altra regió a un servei d'aquesta tipologia és tota una aventura. Primer perquè a la 1 de la nit rebo la possibilitat d'anar al servei, i perquè a les 8 del matí s'havia d'estar al relleu dels comandament i assistir a la reunió de relleu i informació del servei. Així que dormir aquella nit, vaig dormir poquet.
Anem a pams. Sirenes si o no? Vosaltres què creieu?  Hauria de ser un tema senzill de resoldre. Hi ha una gran explosió seguida d'un espectacular incendi que s'escolta des de Tarragona fins a Reus, que en un minut està rebent tot de fotos i vídeos d'un espectacular incendi i columna de fum... hauria de ser fàcil de fer sonar les sirenes. Tothom tancat fins a saber què collons ha passat. I després ja les aturarem, farem programes especials de radio i tele o el que convingui. Però la sensació de la gent de que mig polígon ha explotat i que les sirenes no hagin sonat no ens ho hauriem de permetre de cap de les maneres.
Un cop sabem que la explosió és d'Òxid d'Etilè ja podem començar a fer especulacions. Al meu whats, després de 11 minuts, ja m'arriba que l'explosió sembla d'OxEt. I si l'explosió és d'això, què? És una fuita? no. Per tant si explota, i pel que hem vist a les imatges és això. Una explosió no és més que una combustió (en aquest cas molt bèstia) d'aquest producte orgànic. Mirant la fórmula C2H4O el resultat de la combustió només pot ser CO2 i vapor d'aigua, com qualsevol estufa i caldera de combustió. Si hi manca oxigen, igual que a les calderes, també podem tenir CO, que ja és més problemàtic. Però aparentment no hi ha més. Perquè senzillament de cremar una molècula amb C, H i O, només podem tenir CO2 i H2O.
I aquí la primera qüestió resolta. Hi ha fuita? No. si no hi ha fuita la preocupació per la toxicitat del Òxid d'Etilè l'hauríem de deixar en segon terme. Per molt que sapiguem que és tòxic, i no sé quantes coses més. És un producte que s'ha cremat, per tant el que tenim ja és una altra cosa.

Però hi ha alguna cosa més? Doncs això sembla. Al voltant de la indústria hi ha altres indústries, la que ha explotat forma part d'una xarxa d'empreses i instal·lacions comunicades entre elles. Totes a poca distància. I sabem si tot està immaculat o hi ha més desperfectes? Doncs si hi ha més desperfectes, que n'hi havia i molts, sembla que la situació no està controlada. I per tant tot pot anar a pitjor. Així que riscos de fuites i d'explosions no es poden descartar fins a avaluar tota la magnitud del servei. I això no es fa ni en 5 minuta i en 10. I qualsevol altra risc que aparegui és susceptible de ser molt perillós (com el que acabem de viure) i per tant la gent on ha d'estar és a casa. On sinó? Així que segueixo pensant que les sirenes han de sonar davant qualsevol explosió o fuita al polígon.
I un cop respost això. Quina passada haver pogut viure un servei com aquest. No vaig estar durant les primeres hores, ni quan encara cremaven part de les instal·lacions de l'edifici del reactor, ni alguns edificis i dipòsits del voltant. Però poder comparar les fotos fetes pocs minuts després de l'explosió amb el que vaig veure l'endemà, fa vertigen. L'endemà semblava un camp de guerra. Edificis plens de cops, de forats, planxes a mig caure. Carrers plens de ferralla. Ferros rebregats arreu. I un cop t'atansaves a l'estructura on hi havia el reactor, t'adonaves del petits i fràgils que som.

En aquest servei hi ha temps per a moltes coses. Bones i dolentes. Les distàncies de 100m o de 700m són tan petites! i alhora tan grans, que decidir anar a peu des del cotxe fins al lloc és un gran dilema. Una de les coses que potser hauriem de plantejar-nos a nivell operatiu és utilitzar el vehicle dins les zones d'exclusió, perquè d'altra manera el temps i les hores passen sense gairebé adonar-te'n i tot es fa molt més lent. Recordo en la meva època d'estudiant veure als treballadors de les químiques anar amb bicicleta per les instal·lacions.
Veus que hi ha gent amb temors, altres que només es miren el melic i que creuen que tot el que hi ha al voltant és tòxic. Altres que pel fet d'estar al costat del camió de bombers ja pots treure't el casc i si has fet una parada de descans també pots treure't el jaquetó. Després ve quan s'apaga la flama del dipòsit i algú fa el recordatori que ara si podem tenir un gas o vapor inflamable en l'ambient i que no s'han de tenir els motors en marxa, ni els cascs a la mà, ni els sotacasc a la butxaca ni els equips d'aire fora de l'espatlla.
Per algú com jo, que "només" faig de bomber, i que mai havia vist el camió del CCB (Centre de comandament de bombers) per dins, ha estat una gran i una grata experiència. L'organització, els plans tàctics, els relleus de comandaments, reunions amb el personal de l'empresa, recollir informació per tal de preveure altres perills o avançar el temps en que trigaríem a buidar el dipòsit és tota una experiència educativa.
De tota manera aquest servei no és res estrany per a mi. Per moltes raons. Haver estudiat la carrera de químiques a Tarragona i haver visitat el polígon en diverses ocasions, fa que ho pugui considerar com "casa meva". Entenc els processos de fabricació de la indústria, les grans estructures plenes de tubs, dipòsits, reactors, intercanviadors de calor, torres de destil·lació i d'absorció... També he viscut molts anys prop del polígon, no és el primer accident, incendi ni explosió. I també hi tinc amics treballant.
Finalment, i abans d'acabar. L'aprenentatge més important que m'emporto: no donar res per cert, ni per decidit. Ni l'incendi del dipòsit d'Oxid de Propilpè (el de les fotos) era per la fuita dels vapors, ni el forat era tan gran com tothom pensava, ni moltes de les teories que m'havien explicat al matí eren com el que finalment va ser. El dipòsit va cremar unes 18 hores, i efectivament podia ser degut als vapors, si, però finalment va ser el líquid que vessava per una petita escletxa. En conseqüència, prenia sentit que moltes de les accions fetes fins llavors no haguessin funcionat. Evidentment fins aquell moment no ho podíem saber, les flames ens impedien veure el forat. Després vas sumant esforços i eines. Els DRONS amb càmera tèrmica varen confirmar que el dipòsit contenia líquid fins l'altura del forat, i la deducció és, com a tots els incendis, que va apagar-se quan ell va voler, en aquest cas quan va deixar de fuitar. I així amb moltes altres coses. Que els equips de detecció també es queden sense bateria, que d'altres es descalibren, i que has de comparar dades i contrastar-les. També que els simuladors informàtics que alguns utilitzem ens serveixen per moltes coses, però que has de tenir moltes de les dades que no pots obtenir al primer moment. Suposicions se'n poden fer mil, però has de conèixer el producte, les dimensions, com és la fuita, com crema, etc.... la ciència és així. Cada dia et sorprèn i cada dia t'ensenya.

dilluns, 13 de gener de 2020

Ja tenim als de pràctiques al parc

Doncs si, semblava que no haguessin d'arribar mai, però ja els tenim aquí. 125 flamants aspirants en pràctiques estan fent guàrdies durant tres mesos per aquí. Of course, no tots a Lleida, aquí n'hi ha 9. I 9 més que vindran. Aquest cop els de Lleida s'ho combinen entre Lleida i Sabadell, així que fan meitat aquí i meitat allà, per tant en un mes vindran els altres 9 que ara fan les barcelones.
Aquests hauran viscut la boira, hauran fet serveis dins Mordor, que és una mena de zona grisa, humida i freda en la que no és fàcil distingir-se les cares els uns als altres. Per sort, el post Nadal ha estat curt i ja hem tingut dos serveis d'accident de camions de bestiar en que els veterinaris han tingut feina amb els porcs, mentre que els bombers n'han tingut amb els rescats dels conductors. N'haureu vist alguna foto per les xarxes...

La gent de pràctiques sempre donen vida als torns i als parcs. Són gent jove, amb ganes d'aprendre, amb la il·lusió d'un nen petit que vol aprendre i gaudeix fent-ho. Amb ells les revisions del material del matí son menys rutinàries, perquè sempre hi ha coses que ells desconeixen dels vehicles i ens pregunten. I a molts de nosaltres ens agrada explicar detalls que coneixem, explicar experiències i fer-los partíceps de les coses que hi ha al parc.
Reconec però, i jo dec ser un cas especial, que de vegades se'm fa pesat repetir pràctiques que fa poc hem fet a nivell de torn i que ara les revisem amb ells. Evidentment que cal fer pràctiques amb ells i si els toquen coses que nosaltres tenim més que "sobades" doncs mala sort per nosaltres, però sóc dels que creu que per molt que repeteixi una cosa senzilla no deixaràs de ser mediocre, i per tant de tant en tant necessites donar una volta a la dificultat i donar un pas endavant en la qualitat de les pràctiques i exercicis.

I aquí és sovint xoco amb el criteri que la casa fa servir a l'hora de programar les pràctiques que periòdicament escull. Evidentment sempre cal començar a partir del nivell baix de la gent, per tal d'anar-los incrementant el coneixement i acostar-los als qui més en saben. Però si sempre donem el nivell baix, fem que la gent que més en sap o s'avorreixi o agafi el paper protagonista com a "docent" durant la pràctica. I una pràctica és un exercici on tots han d'intervindre i tots han de fer el màxim de maniobres possibles per a millorar el que ja saps o simplement practicar coses que fins ara no havies fet mai.
I quan tenim als de pràctiques també passa una mica això. Hi ha a qui li agrada fer de gurú sabelotodo. Alguns arrosseguen als nois cap al seu terreny, altres simplement fem amb el que ens trobem cada guàrdia. Quan em toca la revisió d'un vehicle, si algú s'acosta i pregunta, doncs m'esforço en que aprenguin tot allò que tenim per als serveis més habituals, i a mesura que passen els dies anem completant amb eines més específiques i de vegades "úniques" per a casos molt particulars. A l'hora de conduir no hi ha secrets, cada vehicle es condueix d'una manera diferent, uns més llargs, altres més pesats i finalment l'auto-escala com a vehicle més particular.

De tota manera crec sincerament que hauria d'estar pautat l'accés a la conducció dels vehicles. Primer x hores amb el camió petit (el BUL), després passes a la conducció amb el BRP, després amb el BUP (que el nostre té canvi automàtic Allison ,simplement pel tema de les dimensions, els pesos i la inèrcia amb el canvi automàtic), després ja podríem passar a l'auto-escala (independent del funcionament de l'escala, que hauria de ser des del primer dia), i finalment la cuba, que per mi és el més difícil, però per gustos cadascú té el seu criteri.
Conduir un camió no és només saber posar la marxa quan toca, també és saber frenar, reduir o desaccelerar quan és necessari, també ho és conèixer les seves dimensions. Sovint només ens centrem en posar i treure els diferencials i comprovar que els camions s'enfilen per les parets, però això no és conduir un camió de bombers. Conduir un camió de bombers és saber anar per la ciutat i per la carretera, pendent de moltes coses, de la gent que portes darrera, de l'emissora que sovint no calla, mirant tot el que passa al voltant del vehicle mentre circules, i tenint el cap sempre ala carretera. Per això has de tenir molt clar el que portes sota el cul. De ben segur que no sóc el que millor condueix ni al torn, però saber explicar com, quan i perquè cal fer una maniobra o una altra ho sabem fer la immensa majoria de bombers.
Però com he dit abans, tenir els bombers de pràctiques ens fa recordar els temps en que un dia vàrem començar. La inseguretat de quan vas a posar en marxa una màquina qualsevol. L'emoció d'engegar el motor del camió. Pujar a la torre de pràctiques o a la cistella. Posar-te l'arnés. Revisar i mirar hores i hores els camions i els armaris per a descobrir i entendre aquella cosa que encara no has esbrinat per a què serveix ni tampoc el seu nom...

El gimnàs també puja el seu nivell. I mira que a bombers sempre hi ha hagut gent molt potent, però que amb l'edat tots deixem de competir o ho fem a un altra nivell. I és aquí on es veu que els més joves van a totes. Uns son màquines d'aixecar peses, altres simplement no paren de moure peses amunt i avall, altres han incorporat totes les noves teories d'entrenament i fan combinacions d'exercicis que pocs havíem fet fins ara.
La incorporació dels nous bombers en pràctiques és un revulsiu molt important als torns. Al primer incendi d'habitatge que van estan perduts, ja que nosaltres tenim força mecanitzades les accions que hem de fer, ells en canvi van a remolc. Però a partir del segon incendi, ja els tens al teu costat, intentant aportar idees, donant solucions i fins i tot, et trobes algun que sap més d'electricitat, alguna cosa concreta i t'acaba donant un punt extra de qualitat al servei.

Que per molts anys puguem seguir acollint nous bombers, en pràctiques o de les noves fornades. Però de les noves fornades a Lleida normalment no en veiem, si no és perquè mentre esperen la primera plaça més o menys en propietat tapen els forats estructurals dels parcs principals, com el nostre. Però d'aquí fins que puguin tornar hauran passat més de 15 anys, que és el que costa venir al parc de Lleida. I clar, la il·lusió i la espontaneïtat ja l'hauran perdut pel camí.

dilluns, 6 de gener de 2020

tenim molta feina pel 2020 i els 10 següents

Ja tenim un any més per tirar endavant, i amb ell se'ns obren un grapat de possibilitats noves a nivell de Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Avui toca fer els desitjos d'aquest nou any.

Començarem sent realistes i anirem avançant a mesura que la realitat se'ns torni més un somni que una possibilitat real. Així que primer el que ens ve és l'entrada a torn dels actuals bombers en pràctiques. De moment ningú sap on aniran a parar, perquè de parcs mancats de gent n'hi ha molts, però també de caporals i de sergents, que en poques setmanes també començaran a l'escola, i uns deixaran forat per als altres. En principi, si tot va bé, els calculistes i pitonissos de la casa preveuen tenir la plantilla coberta a finals d'any, un cop tinguem els caporals, sergents i les diferents promocions sortides de l'escola (150+250 ja acabats i 250 en procés).
Abans de la campanya forestal hauriem de tenir uns 200 vehicles lleugers nous, i en acabar la campanya una vintena de camions ja acabats i entregats i poc a poc aniran venint la resta fins completar els 96 BRP. De moment això sembla gairebé segur. Aquesta setmana passada a més va sortir al DOGC la convocatòria de 25 nous sots-inspectors, que ja veurem com acaba. De moment l'estructura de comandament de la casa sembla que s'estigui reforçant, però el tema de tasques a nivell de Regió fa temps que està coix. Hi ha tècnics que tenen una feina prou important d'organització interna, de gestió de recursos i d'operatiu. però també n'hi ha d'altres que crec que desenvolupen feines secundaries de gestions menors de parcs per zones que no aporten gaire valor afegit. És on sovint em trontolla la feina d'alguns tècnics i també la d'alguns caps de parc.

Aquí és on comencen aquests "desitjos" que abans us deia. Segurament part de la feina dels caps de parc i alguns tècnics podria suplir-se per administratius que comptabilitzin i gestionin correctament les festes, guàrdies, llicències i jornades varies amb els corresponents justificants que fins ara han fet gent que cobra molts diners i que en realitat son feines més de despatx que de tècnic o sergent. Per tant, una part d'aquest horari hauria de ser substitut per guàrdies i no de gestió com fins ara, i afegir alguns administratius de gestió.
La gran mancança que tenim pendent als parcs és el canvi estructural. Seguim pendent de la millora, renovació i construcció de parcs de bombers. Si busqueu posts antics us he explicat molts cops que hi ha veritables cases de la por a Can Bombers. Hi ha parcs que a dia d'avui no tenen data d'inici d'obres, altres no tenen encara projecte i altre no se sap si els construiran de nou o els renovaran. I això no és el pitjor.
Seguim amb zones del país amb parcs de bombers massa propers els uns dels altres, tenim parcs de bombers que amb prou feines fan sortides i també tenim parcs de bombers amb tant pocs bombers que no sabem si és millor tancar-los o esperar a que es quedin sense gent. La Regió de Girona n'és plena d'exemples. Durant els propers 10 anys hauriem d'esperar que es tanquessin de 3 a 4 parcs de bombers. I ara és quan salten els alcaldes i el polítics de torn. Però aquesta és una llosa important que arrosseguem des de fa massa temps i que ningú s'ha atrevit a treure. I és tant important, que per obrir nous parcs de bombers cal de forma inequívoca tancar altres parcs de bombers.
La reubicació de parcs de bombers, de personal, tancar parcs i obrir-ne d'altres és l'assignatura pendent dels nous gestors que tenim a la casa. I si em permeteu somiar, vull veure abans que em jubili (així que hi ha marge) veure un parc de bombers a Ponts (Noguera) i un entre Les Garrigues i el Segrià sud. En aquesta segona posició i ha diferents possibilitats: Granadella, Maials o Serós. Serós és el que a priori podria tenir més números, ja que està ben situat, en mig un espai immens, allunyat de tota cobertura bomberil, i pendent de la construcció del nou parc (actualment hi ha un parc de bombers voluntaris apuntalat, esperant que caigui sol). Granadella és el que possiblement cobreixi millor l'espai de la comarca de les Garrigues, però s'allunya de la part més occidental de ponent i es situa en mig d'un espai mal comunicat per carreteres. Potser la més ben situada és Maials, però no hi ha benzinera "de les nostres", però està al mig de la C12 i es situa just al mig de l'eix Flix/Ascó i Lleida. Jo voto per Serós com a nou parc a mig termini. Però això és somiar molt.
I d'aquí, a somiar. Alguns dia hauriem de veure els primers camions amb armaris amb distribució d'eines de forma ergonòmica, haurien de disposar d'espai per la roba i bosses dels bombers. Espai per a la roba bruta i contaminada dels serveis situats fora de la cabina (o en un remolc). Hauriem de veure adaptacions de les cotxeres dels parcs per extraure el fum dels camions, hauriem de veure com els espais de distribució net/brut son eficaços i dissenyats amb lògica. També hauriem de veure més consciència de tots plegats en la merda que produïm i que hi convivim cada dia. Estem envoltats de tones d'aigua bruta, tones de residus sobre els nostres equips i vestits, respirem i toquem multitud de cancerigens... i entrem als parcs, i tenim les llanternes i emissores plenes de fum i sutge. Vivim envoltats de brutícia, que no es neteja amb l'escombrada diària de la senyora de la de neteja del parc. Necessitem fer neteja dels parcs i dels equips. I ho necessitem de forma real i eficient.
No és fàcil, no és una cosa que tingui solució ràpida. Però la tasca de Bombers i els seus gestors és trobar la solució. Segurament està tot inventat, però fer això a 70 parcs de professionals no és qualsevol cosa, i menys afegint-hi els altres 70 parcs de bombers voluntaris.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!