dilluns, 15 d’agost de 2022

quan veus les barbes del veí cremar

Aquesta última setmana hem pogut veure com a França hi havia un gran incendi a la zona de Bordeus, bastant més gran dels que hem tingut nosaltres aquí els darrers mesos (juny i juliol), i també tenim incendis per les espanyes, la majoria llunyans, però que durant l'últim cap de setmana se'ns han anat apropant. Primer un més enllà de Saragossa, que el fum venia empès cap a nosaltres i que a llocs del Bages també els arribava l'olor i el núvol alt amb el fum marró. I el darrer de Isábena, on des de la Gene s'hi ha enviat personal, algun vehicle i també mitjans aeris.

Podem pensar dues coses, la pitjor seria creure'ns que hem estat de sort i que ja ens tocarà i l'altra seria que podem amb tot i que havent superat l'inici de campanya amb simultaneïtat, que ja estem preparats.
I segurament ni una cosa ni l'altra. Els que treballem fent guàrdies sabem que portem moltes setmanes d'anar amunt i avall. Hem apagat i seguirem apagant desenes d'incendis cada setmana i que fins ara ben poquets han crescut a dimensions a les que no hi podíem fer front. I si, alguns han superat la nostra capacitat d'extinció ja sigui per anar molt ràpid o per tenir molta energia.

I aquesta és la clau. Saber trobar el moment o provocar-li el punt en què tornarem a tenir cartes guanyadores. Però per això cal no desgastar-se. O sigui, estem per sota, però poc per sota. Així que és necessari conèixer on estem en cada moment i així poder buscar l'oportunitat de tornar a avançar-lo. Per velocitat i també per capacitat.
I quan enrere ens podem arribar a quedar? Aquesta seria la clau. Tenir els mitjans preparats, desplaçats, amb la seva capacitat de treball intacta (alimentats, hidratats, descansats, amb les mànegues i mitjans del vehicle al 100% o gairebé) i així poder fer front al nostre moment d'atac amb tota la cavalleria disponible. De res serveix esperar l'oportunitat amb el personal esgotat després d'una jornada de treball infructuosa o sense haver menjat quan tocava o mal hidratat. Tampoc serviria de res haver deixat mig material del camió muntanya amunt sense recollir o cremada per una mala maniobra o d'una represa de l'incendi.

Així que la clau sovint és saber aturar-se i esperar. Fàcil no? Doncs no ho és. Qui vol veure els bombers aturats en ple incendi? I menys quan tot crema a l'ample. I això és sovint el que es veu per la tele. Cròniques i més cròniques de bombers de tota mena "regant" el jardinet. Tirant aigua sense solta ni volta. Però això és el que la gent vol veure, bombers tirant aigua. Fent què? És igual, treballar vol dir suor i no una colla de ganàpies aturats prop d'un camió de bombers.
I és llavors que surt per la tele algú que demana helicòpters i avions perquè són els que apaguen els incendis... Doncs potser des de Bombers hauríem de començar a dir, també a la tele, que alguns polítics d'aquí i d'Europa s'equivoquen. I que per molts avions que vulguin implementar el problema segueix sent el mateix. Els incendis s'apaguen des del terra ja sigui amb aigua o amb foc. I que els avions i els helicòpters ajuden, però sense la gent de terra, els camions, les mangueres ni les torxes es pot guanyar a un incendi d'aquestes magnituds. I l'organització, molta organització, fa molt per a que tots aquests mitjans estiguin distribuits, preparats i descansats per quan arribi el moment oportú.