500000 lectures i més

Vaig començar aquest bloc parlant de camions. Que per cert, encara estan actius al parc. I d'això fa més de 13 anys.

Avui, 500.000 lectures després, aquest bloc i cadascun dels seus posts, són part del relat històric del cos de bombers. Només cal llegir els de fa 5, 10 o els de fa 13. Perquè les coses han canviat, però no tant. Tenim algun bomber de més, també alguns camions, també s'ha remodelat algun parc. Però Manresa segueix tenint la pitjor infraestructura del cos (parc i regió).

Vaig començar dient pestes del GRAF (de la manera com anaven pels incendis) i ara em trobo defensant la gran feina acumulada i maleint el tancament de la seu de Lleida-sud.

D'aquí a 13 anys, ja veurem si estaré o no jubilat, espero seguir sent els ulls de tots aquells que volen veure. Des de caps de regió, passant pels companys de parcs petits i llunyans, on no hi he estat mai, però també d'aquells bombers jubilats que mai desconnectaran. Per tots ells val la pena continuar.

Seguiré sent molt feliç d'intercanviar somriures amb tots aquells i aquelles, que quan coincidim per aquests mons de déu (ens coneixem o no) i em dieu que sou lectors.

Moltes gràcies a tots per seguir llegint i per seguir opinant.

Deixar que cremi el Sud de Lleida

Recordeu el post de fa poques setmanes La DGPEIS contra els bombers? Doncs la creuada de la casa contra les persones segueix. Si. La DGPEIS només veu números, només veu resultats i només veu grans estructures. I s'oblida que tot, absolutament tot està recolzat per les persones. Són les persones, i de forma totalment individual les que acaben creant un col·lectiu. Son elles les que amb l'esforç diari, de cada guàrdia, de cada cop que fan grup, fan el Cos de Bombers una mica més gran amb les seves accions. Però a això a la casa l'importa zero. L'efecte de visió túnel l'impedeix veure més enllà que darrera qualsevol resultat hi ha l'esforç individual i alhora col·lectiu de les persones que conformen el Cos de Bombers.

Aquest cap de setmana els membres de GRAF-Lleida han publicat el següent text:

"Avui ens hem reunit Lleida Sud i en nom de tots:

En primer lloc dir-vos allò que entenem que tots ja sabeu. En cap cas la nostra defensa de la seu ha estat des d'una visió personal (cosa que també seria legítima), sinó que no trobem sentit a que la feina i projectes de Ponent es perdin per una desincronització entre el tancament de Lleida i la "futura" apertura de la 5a seu.  Sempre hem defensat obrir i no tancar. Créixer i no fer-nos petits. No només en nombre sinó sobretot amb presència al territori. Territori que queda molt lluny de les preses de decisions.

Així doncs, si s'acaba la seu s'acaba el nostre projecte dins al GRAF. Només hi ha una cosa que desitgem més que quedar-nos al GRAF, i es el fet de ser fidels a les nostres conviccions sense pretendre ser exemple de res. I sobretot actuar com un equip fins a les ultimes conseqüències.

Per tant, i molt al nostre pesar, us comuniquem la nostra renúncia en bloc. Renunciem perquè ens fan fora.

No ens estem acomiadant encara, prepararem un manifest on desgranarem tot allò que us volem explicar. I fins l'últim dia treballarem a tope amb cremes, focs i lo que convingui.

Gràcies companys."

Feia setmanes que els meus companys de parc, el GRAF-Lleida, ens explicaven que la DGPEIS volia tancar la seu de Lleida. Que la casa només volia la seu de Tremp. Que no els escoltava, que no entrava de cap de les maneres en tenir dues seus a la REL. També ens comentaven que es pretenia acabar amb la dualitat de seus, implicant en un futur a la RET i a la REMN, tancant també Rubí i Reus. Les notícies de les darreres setmanes eren que en els últims documents que estaven treballant, la seu de Lleida ja no sortia enlloc.

Els matins a Lleida, fins ara començaven amb el briefing de torn, un cop repartides les tasques de revisió i la posició a la roda de sortida, era el moment del GRAF. Cada guàrdia ens explicaven la meteo, la situació de la sequera, la previsió de comportament dels incendis, què haviem de tenir present per evitar que el foc ens sorprengués. Com havien sortit les cremes, perquè eren una manera precisa de saber el comportament dels possibles serveis del dia. I això es feia estiu i hivern. Cada dia. Cada dia que teníem GRAF al parc. Que era la meitat dels dies. L'altra meitat estaven a Tremp. Sempre ens explicaven com estava la zona d'Almatret. La pitjor zona del sud de Lleida. Un lloc on no hi ha pràcticament camins, una vessant totalment confinada pels costats i que és una veritable espai trampa. I també, perquè no dir-ho, un lloc on tots els que hem viscut la història del GRAF hi tenim una espina clavada.

Malauradament, per la DGPEIS (la gent que hi mana) tothom és prescindible. Avui n'hi ha uns i demà ja n'hi haurà uns altres. Res és permanent. Per tant, qui no estigui d'acord en les condicions d'un lloc, que plegui. Ja vindrà un altre a ocupar el seu lloc. Conclusió, que per la DGPEIS som números i no persones.

Els bombers tenim valor zero

Si fóssim persones, tindrien en compte la nostra història, les nostre virtuts, les nostres accions passades, tot el temps i esforç dedicat a fer créixer cadascuna de les especialitats i també les no especialitats. Un parc de bombers no és un lloc fred, on només es fa una pràctica rere una altra pràctica. Un parc és un lloc on hi ha molts vincles. I aquests vincles són els que fan que els serveis surtin bé. Qualsevol pot anar a obrir una porta de pis d'algú que ha caigut al seu interior. Però si no hi ha vincle, obres i marxes. Quan hi ha vincle, les persones en preocupem per trobar maneres d'obrir panys diferents, d'analitzar les dificultats de cadascun dels serveis als que hem anat. Els vincles i la implicació de la gent son els que, en qualsevol moment de la guàrdia, et trobis a tothom trencant cotxes, trencant panys, mirant videos d'altres cossos per aprendre noves tècniques (o simplement comparar). També a les xerrades de prevenció que es fan als centres escolars, a les hores de preparació (fora de guàrdia i no compensables)... i això es pot traslladar a molts nivells de l'organització.

La DGPEIS és incapaç de valorar la feina feta. Si la valoressin no et posarien traves ni dificultats. Al final et fan sentir tonto per tot el temps dedicat. Amb lo fàcil que seria anar a fer les guàrdies i esperar a que et diguin. Però la majoria ens entossudim a creure que podem canviar el món a millor. Hi ha gent que va a xerrades a explicar als joves que els accidents de transit tenen conseqüències, o a explicar que el foc et pot deixar sense casa, o que en un incendi, fent quatre accions simples pots fins i tot salvar... El GRAF Lleida també ha fet molt (i el que farà fins l'últim dia) per trobar quines son les zones del nostre territori amb més perills, amb més dificultats per als bombers, els que poden ser un polvorí. Però també per buscar de canviar totes aquestes negativitats. Fer cremes, trobar punts estratègics, eixos de confinament... tot un treball de tardor a primavera per a que els incendis d'estiu siguin més portadors. En definitiva, hi hagi una situació de major seguretat per als bombers i si pot ser que cremin menys hectàrees.

Desconec quan es farà efectiva la renuncia ni la fi del GRAF Lleida. Però al meu torn, el D de Lleida, ens deixaran un gran buit. En poques setmanes els nostres briefings no seran el mateix. Trobarem a faltar les explicacions de l'Andreu, el bon humor de l'Ivan, el somriure del David, la proximitat del Jordi, la discreció del Toni, les ocurrències del Xaxo i especialment l'humor intel·ligent del Josep.

Almatret és un lloc preciós i desconegut per la majoria

Per mi, la DGPEIS realitza un greu error deixant-vos anar. Tancar la seu de Lleida és molt més que deixar un territori orfe. És abandonar tot el treball fet durant molts anys. Tots els plans de millora, els seguiments i l'experiència acumulada es perden. És explicar al món que Lleida sud és prescindible. No hi ha parcs de bombers, ni GRAF, ni camins. El tancament de GRAF Lleida és deixar que cremi el Sud de Lleida.

Per cert, només una cosa bona. Tal com he escrit en molts altres posts, que de directors i sotsdirectors n'he tingut un grapat i que també ens els canvien. Tots tenen data de caducitat. Els plans també.

La trista evolució de l'avituallament

La setmana passada us deia que en aquest post us faria una mica de "publicitat" sindical. Doncs ho deixo per d'aquí uns dies. La setmana és més llarga i us podré donar algun suggeriment de què heu de mirar i buscar entre les diferents opcions. I com deia un, això avui no toca. I què toca?

Avui parlaré de la puta merda de menjar dels packs d'avituallament. Amb això no estic criticant ni el concepte de pack ni el de la necessitat de tenir una solució d'aquesta mena. Us explico.

Fins dissabte passat no havia tingut l'oportunitat de provar, tastar, degustar, gaudir d'aquest avituallament. Per tant sóc dels qui no havia omplert l'enquesta que ens havia preparat la DGPEIS. Si no ho havia provat no podia donar la meva opinió. Però ara estic en condicions de fer un post parlant d'això i de discutir, parlar i donar el meu punt de vista amb tot el coneixement del tema.

Primer he de dir que el concepte pack està més que justificat i per diverses raons. La seguretat alimentària (que és un concepte que conec amb escreix pel meu passat en la consultoria de sistemes de qualitat) no suporta de cap de les maneres la manera en que fins fa quatre dies ens alimentàvem als incendis. El transport no era el correcte, els tempos tampoc, ni els envasos en que es transportava i servia. Qualsevol dia podia podíem tenir un problema d'intoxicació alimentària o una disconformitat del Departament de Salut (que és qui controla els aliments). També queda totalment justificat per la improvisació i necessitats totalment aleatòries dels serveis i nombre de personal que s'ha avituallar a l'operativa del Cos de Bombers. Mai podem preveure quants bombers s'han d'alimentar en els incendis que tindrem la propera setmana. Ni sabem si hi haurà incendis ni la seva evolució. Per tant tenir packs/racions per 1000 persones sembla, sobre el paper una solució eficient. Que si tenim en compte els grans incendis dels últims anys (2022) veurem que 1000 avituallaments es poden gastar en menys d'una setmana. Oks, doncs se'n compren 5000.

I ara la raó principal per la qual s'ha d'anar a buscar packs comprats amb antelació. El Departament d'Economia, els pressuposts de la Generalitat i la llei de contractació pública. Perquè si vaig al bar Amigos a buscar 150 entrepans de truita aquest estarà super content (o no) i el bar Celona es queixarà de perquè no hem anat a ell. A més d'un problema de pressupostos que avui ja ningú ens pot signar el OK per a fer aquest pagament d'urgència (i exposar-se a una inspecció interna per possible frau de llei). No es pot anar a un restaurant a encarregar 300 dinars (o sopars) sense un contracte formal. I com que no es pot anar a un restaurant qualsevol, s'ha de seguir tot un complex sistema de contractació pública. Cal redactar unes condicions del servei, un pressupost i una oferta pública on qualsevol que reuneixi els requisits hi pugui optar.

Així doncs, com complim amb la seguretat alimentària, la disponibilitat de 200 dinars i 200 menjars i alhora la llei de contractació de serveis de funció pública? La solució (i n'hi ha poques més) és la de licitar packs. Ara, què hi ha dins?

Un cop entès tota aquesta prèvia, podem entrar realment a avaluar la merda de menjar que porten els packs d'avituallament. Anem a pams. Un pack es composa de dues parts, els aliments i els complements.

Complements no alimentaris: Coberts (OK), mocadors (OK), desinfectant (OK), bosses per deixalles (OK), bosses per a l'escalfament  (OK), bossa per escalfar líquids (OK). Aquí només dos comentaris. No m'agrada escalfar plàstics (sóc de formació química) els plàstics calents no es comporten igual que els freds. I per altra, prendre cafè en una bossa? Aquí caldria afegir un vas. Però a nivell general li dono bona nota.

Complements alimentaris (aquí és quan la maten):

núm10 (per dinar)

• Patates guisades amb pollastre. La presentació sembla papilla. Terrible a la vista.
• Paella valenciana. Terrible a la vista. Textura plasticosa i insípida.
• Codonyat. OK
• Galetes. Tipus cracker. No son dolces, una mica espesses però bones. OK.
• Cafè soluble. Llàstima que s'hagi de beure en una bossa de plàstic.
• Sucre
• Sobre de pols per preparar beguda isotònica (per a 250ml). Em sembla que cap de nosaltres beu només 250ml. N'hi hauria d'haver per preparar mínim un litre (o l'antic tub de pastilles que es repartia fins fa no tant). Però Ok (pel concepte, no per la quantitat)
• Xiclet. Ja que no ens podem rentar les dents... Es podria estudiar la manera de com millorar la higiene personal. Rentar dents però també anar a fer necessitats personals. Ara no tenim paper higiènic. OK, perquè no es pot criticar un xiclet.

núm11 (per sopar)

• Mongetes a la jardinera. No és la millor opció per a sopar. Amb textura i presentació hiper-industrialitzada. Terrible a la vista.
• Paella marinera. Si hem dinat paella, ole per sopar paella. Cap dels que hi estàvem la vam arribar a obrir. Segur que estava tant dolenta com la de dinar.
• La resta idèntic al  núm10

Bossa d'escalfament

Comentaris personals

• La primera conclusió és que va ser una presa de pel i estem emprenyats.
• No és el menjar que els bombers, que estem treballant intensament en un servei hem de tenir per alimentar-nos.
• La manca de tacte per part dels grans comandaments envers la necessitat de consumir, sigui com sigui, aquests packs, per tal de fer net i poder començar la compra de nous packs (que de ben segur han de ser millor). Tot i parlar-ho amb el responsable de la guàrdia, estava lligat de mans i peus. No podia fer res més. Ell no en té cap culpa.
• No és admissible repetir plats de dinar al sopar (paella per dinar i per sopar). De fet, a priori no es pot repetir de número de pack de dinar a sopar. I no només això, el celíac del torn, va tenir número 10 per dinar i per sopar. COLLONS!!!!
• Les condicions d'emmagatzematge han de ser les adients. D'això la DGPEIS n'és conscient. Potser els diferents magatzem de les regions no. A Lleida els packs estan al terra. I això incompleix qualsevol normativa bàsica de Seguretat Alimentària. Tampoc hi ha refrigeració, a l'estiu el magatzem pot estar a més de 40º. A més de compartir espai amb ampolles i màscares brutes i altre material bomberil utilitzat. Això és una línia vermella. 
• He de dir, que en un servei d'un dissabte, en que es va sortir a primera hora del matí, abans d'esmorzar, ens van portar un entrepà a les 12 del migdia (tots entenem la dificultat), però alguns portaven llonganissa crua i altres cremada. (Us poso la foto de la cremada). Una raó més per tenir cura de qui són els nostre proveïdors.
• De fet, no vaig arribar a dinar. A mitja tarda vaig aprofitar el mig entrepà que m'havia sobrat del migdia.
• Tampoc vaig sopar. Vaig aprofitar les galetes del primer pack i l'isotònic.

68% + 23% + 21% = 112%
i a més encara porta grasa de pollo i judía garrafón

Conclusions

Sóc conscient, i per això he fet la introducció tant complerta i explicativa, que el futur a mitjà termini va per aquí. Entenc perfectament el concepte. Però vaig ser incapaç de menjar-me això en un servei. Ni jo ni cap de la vintena de persones que estàvem al servei. Això genera menys residus? Crec sincerament que no. Això estalvia diners a la casa? Si ho hem de llençar, tampoc. Això fa que el bomber es senti ben tractat i confortable durant el servei? NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO

Si aquest és el camí, no anem bé. Tindrem una revolució dels bombers. S'han de canviar moltes coses. Moltes.

I si em deixeu ser positiu... sé que hi ha gent que hi dedica temps i esforços. Per tant, esperem que això millori.

L'era post juliets

Abans de començar, només recordar-vos que us guardeu el 22 de novembre, per anar a votar a les eleccions sindicals. La propaganda ja us la faré el proper dilluns, o no. Ja veurem. Però el que si que heu de fer és anar a votar. Simplement perquè després no us lamenteu que no s'aconsegueix res o que tot allò que es fa està malament.

De fet, vaig començar aquest bloc on sovint criticava als sindicats. I de fet hi ha moltes coses a criticar-los. Però com que no hi ha millor remei que fer-li front, doncs em van liar. Així que formo part d'una llista. Com en les dues últimes convocatòries. I des de dins intento canviar el món.

Les últimes setmanes, a més de moltes negociacions, discussions i opinions oposades amb la nostra estimada DGPEIS, també he tingut temps per seguir gaudint dels meus companys de parc. Entre ells els auto-anomenats "juliets". És curiós com en uns pocs anys, han passat de ser uns tendres, que no els podies deixar sols als serveis ni deixant-los conduir només de tornada (fins que van dir prou). Ara ja són independents. Ara pots anar a qualsevol servei i ser l'únic "no juliet". Tenen clar el que han de fer, com i quan. I nosaltres, com a bombers més antics fem de responsables de la sortida. Tot un abisme de quan varen començar.

Ara però, alguns es creuen imprescindibles. Són la renovació del Cos de Bombers. I a veure, renovació per edat si, però ni ho saben tot ni són encara capaços de gestionar una guàrdia amb 1 ó cap sortida. On l'avorriment de l'hivern t'emboira els ulls i acabes tancat en un gimnàs aixecant peses com si no hi hagués un demà. Són etapes que encara han de viure. Que són necessàries? Segurament no, però que molts hi hem hagut de passar abans d'arribar a un destí més o menys interessant. El "juliets", molts d'ells, han tingut la sort de viure els seus primers anys gaudint de parcs importants com Lleida, Tarragona o Reus. Però no hem d'oblidar que son parcs on s'hi havia jubilat molta gent i tenien una manca important d'efectius. I els "juliets" han estat oxigen. Però no són la vida.

La vida és la renovació periòdica dels torns i dels parcs. El relleu natural d'un parc són els concursos de trasllats. No les convocatòries de nous bombers. Els concursos són els que, a partir de l'experiència i formació acumulada al llarg de la vida d'un bombers, fan que aquest aconsegueixi llocs millors. I millors poden ser simplement apropar-se a casa o tenir plaça en un parc amb més moviment o d'una tipologia més específica (normalment prop de l'àrea metropolitana). Malauradament, però això es veu sovint tergiversat. Els concursos de trasllats no s'han fer quan tocava, es fan tard, potser malament, segurament no s'hi ha valorat tot el que calia... i és que la DGPEIS té un dèficit brutal en infraestructura per a fer concursos de trasllats. Això no és Educació, on cada setmana s'actualitzen llistes de professors segons l'experiència acumulada. Aquí cada cop que es fa un concurs cal introduir un grapar de dades a mà. Així que fer un concurs és tota una aventura per al funcionari de torn, que si va de vacances (i té el seu dret) doncs s'atura tot fins que torni. Així que un concurs de trasllats "normal" pot durar perfectament un any. Ara si deixes acumular i solapar els concurs de plaça definitiva, les promocions a bomber de primera, els forats del concursos a Caporal, Sergent, comissions, especialitats, etc. És un encreuat molt difícil de fer.

I quin és el resultat? Que els "juliets" han estat dos o tres anys ocupant llocs que no els hi tocava. Tocava fer alguns concursos de trasllat. Per tant tots els bombers i bomberes que estaven fent cua, esperant en parcs menors o lluny de casa, estaven formant part d'una anomalia provocada per la mateixa casa. Ara, doncs, caldrà el relleu dels "juliets" que potser serà traumàtic. Segurament. Substituir bombers de 30 anys per als de 40-45 sempre costa. Però al seu favor, cal dir que ells mai havien tingut l'oportunitat d'obtenir una plaça com la de Lleida. Fins i tot hi ha gent de Lleida que volent marxar no ho ha pogut fer! Perquè la conseqüència que Lleida sigui una plaça molt difícil, és que els parcs mitjans del seu voltant també estiguin plens.

Estic convençut, així ho crec fermament, que la quinzena de bombers que vindran el proper gener, ho faran amb totes les ganes del món mundial. Segurs que van a un parc millor, amb més sortides i que per a ells és no només una oportunitat de créixer com a bombers, sinó la seva voluntat de posar en pràctica tot allò que porten dins. I així ho vaig viure jo en la meva evolució i pas per parcs. Des del meu inici a Reus, la meva primera plaça a Cambrils (on em vaig operar de creuats), seguit de l'impàs de 5 anys a Montblanc (quan era possiblement de les pitjors places) a Mollerussa on em vaig tornar a sentir bomber i finalment amb 37 anys arribar a Lleida. Ara tenim companys que amb 30 n'han de marxar. No passa res. Els que vindran amb 40 seran tant o més vàlids, valents i talentosos.