dilluns, 29 de novembre de 2021

I si canviem de parc?

Quan portes 15 anys en un mateix parc tens la impressió que ho has viscut tot. Coneixes moltes de les anècdotes que hi havien passat abans que hi fossis, les que han passat durant aquests anys i segurament coneixes als protagonistes més que ells mateixos. Perquè al final tots acabem sent personatges de nosaltres mateixos. O és que no sabríem treure una caricatura de cadascun dels nostres companys? Doncs segurament nosaltres també acabem sent personatges del nostre parc.

Després de tant temps, un té la temptació de canviar. De buscar altres coses. Tot i això, la realitat és que res és com fa 15 anys. Sovint miro la foto del passadís del 2010, on estàvem tots, on molts ja estan jubilats o han marxat (els que estaven provisionals o els que ja en tenien prou d'un parc com Lleida). I jo ganes de marxar, no en tinc. Però si que és cert que a vegades et planteges de que ja són 15 els anys ocupant la mateixa taquilla del vestidor. Així que ni que sigui per un tema de fer espai, cal buidar-la. Després te n'adones que hi guardes coses inútils, coses que ja no fas anar o simplement un recanvi de guants vells, que ja n'has tingut 6-7 més després. Així que tires un grapat de coses. I tornes a començar un altra cicle.

Els cicles els fas tu, però també els fa la gent del torn. Perquè la gent, per molt que hi estiguis bé, canvia. Uns es jubilen, altres pleguen, altres canvien de parc i altres simplement prefereixen altres torns. En definitiva, la gent va i ve. I no hi ha res que duri tota la vida, ni els bons torns.

Però els bons torns no existeixen. Sempre, ja a Cambrils m'havia cregut que tenia el millor torn, després a Montblanc i a Mollerussa el mateix i des de fa 15 anys estic al millor torn de Lleida. Sempre he estat molt orgullós dels meus torns. I la crua realitat és que sempre he tingut torns ben fotuts. No cal explicar històries per no dormir. Però per sort, tot canvia. Quan és bo passa a dolent i quan és dolent passa a bo. És com la llei fonamental dels parcs de bombers.

Al final, no hi ha ni torns bons ni torns dolents. Són el teu torn, i punt. I com que això és cíclic, després de 15 anys puc pensar, i aquesta és la meva conclusió, que en 15 anys he tingut 4-5 torns D diferents. Uns millors que altres, però sempre han estat els meus torns i els meus companys.

I això és el que et fa llevar cada dia amb les ganes d'anar a treballar. Perquè aquell "marron" de fa 10 anys ja no el tornaràs a tenir, potser en tindràs un altre, però serà amb protagonistes diferents, amb camions diferents, amb persones diferents i també a llocs diferents. No hi ha cap servei igual ni tampoc cap pràctica que es repeteixi de la mateixa manera.

Com bé sabeu, els últims mesos tenim camió nou, tenim alguns equips nous i tenim la resta de vehicles i equips que ja coneixem. Per tant només podem anar endavant. La llitera per portar gent molt pesant, els neoprens de rescat aquàtic o el material de rescat en altura. Tot el material que ens van portar quan la COVID, el ventilador per desfumar i que funciona a bateria, la cortina per evitar el moviment de l'aire als incendis d'interior o mil i una eina que anem incorporant cada poc temps. I sinó, el Sergent que ara vol canviar la manera de sortir amb els camions per anar a incendi d'habitatge. Doncs apa. Res és com era abans de l'estiu.

I si a més tens ganes de liar-te una mica més, sempre pots apuntar-te al carro de la UCM (Punt de Transit) de Lleida, que sembla que ara el volen fer anar (no, no m'ho crec). Perquè som una Regió de feina fuig i la feina vol dir problemes i més feina de gestió i organització. I quan un despatx l'ocupes per a seure fent que res canviï i no per a trobar solucions als canvis que la gent proposa, doncs ho anul·les tot. Per tant les coses que hom pensa es guarden en un calaix, esperant que vinguin temps millors. I tot allò que es fa és més per temes que es gestionen en petit comitè i evitant sempre l'aprovació del qui et dirà que no.

Malauradament una Regió no és com un torn (el meu sempre és el millor), quan veus món pots arribar a tenir la certesa que la teva Regió és de les pitjors. I la meva perd per golejada, eh.