confinem o evacuem?

Doncs aquest és el dilema. Fins ara ho havíem tingut molt clar. Els Bombers, des de fa molts anys, hem cregut, hem demostrat i hem aplicat que el millor que es pot fer davant un incendi d'habitatge és confinar a la gent. Tenim mil i un exemples de que els pisos quan cremen si tenen les portes obertes de les diferents habitacions, el foc i el fum va d'una sala a l'altra. I també que les que mantenen la porta tancada, quan obres les portes aquestes es conserven intactes. Tenim desenes d'exemples. I no només això, a la majoria de focs d'habitatge ho apliquem i tenim als veïns de sota i de sobre confinats i mirant "tranquil·lament" per la finestra.

Però al malaurat incendi de València tot va anar diferent. Primer perquè no era un incendi d'interior. No ho era. Era un incendi d'exterior que corria i recobriria finalment tota la façana. Perquè aquesta no era una façana normal. Estava plena de poliuretà. El poliuretà crema. Que no vinguin ara els col·legis d'arquitectes a dir-nos el contrari. Fins i tot un va dir que els recobriments de les façanes exteriors dels edificis (aquells que semblen pintats i projectats de groc en un lateral) no cremen. Doncs res més lluny de la realitat. Gairebé tots els bombers hem anat a apagar façanes projectades per aïllaments de poliuretà. No tinc cap dubte de la seva inflamabilitat.

No només això. Recordo un servei, dins la casa d'un arquitecte, que se li havia cremat la xemeneia. Es va propagar per l'interior de les parets (tipus pladur) que contenia materials aïllants. A la planta superior, a l'habitació del fill, hi havia la paret molt calenta. Al final vàrem retallar-la i per sota hi havia una malla plena de material tipus llana de roca, totalment incandescent. L'home va al·lucinar. I és que tots aquests materials estan pensats per aïllar la temperatura, però no estan dissenyats per no ser totalment inflamables. Alguns no s'encenen, però acaben cremant, altres es van socarrimant produint tot de fums tòxics... Al final, l'aïllament, que és qui et protegeix de les inclemències del temps, és qui t'acaba transmetent el foc i el fum per dins de casa.

I com ja ens ha passat en altres serveis propers a Barcelona (no cal posar noms) el fum i el foc es transmetien pels passadissos i portes obertes. Perquè un foc que crema un 1r o uns baixos acaba encenent un pis situat 3-4 plantes per sobre d'ell? El fum és un fluid. És un element que transporta temperatura, productes incandescents i també part de les flames cap a altres indrets. Només cal que li donis corrent d'aire. Què fem per aturar el corrent d'aire? Tancar la porta. Així de senzill i així de complicat quan ens espantem i fugim. El pitjor que pots fer d'avant un animal salvatge que fuig o està espantat és posar-te davant. Això és el que fem els humans quan ens espantem. No mirem el que fem i molt menys el que deixem enrere. La majoria de gent que fuig no pensa a tancar la porta que queda darrere seu. Creant-se doncs tot de corrents d'aire que esperonen el fum de l'incendi i el porten a les plantes superiors. És llavors quan els veïns de plantes superiors que estaven sortint de casa, es troben amb el fum que omple tota l'escala. Així que el fet de que algú ha fugit i deixat la porta oberta, ha compromès la possible sortida dels veïns per l'escala. I aquesta és una de les principals raons per les que els bombers sempre recomanen que la gent es quedi a casa. Per evitar que algú obri portes i es quedin obertes. De tota manera, a tots els simulacres de les escoles, els alumnes (petits, adolescents i adults) l'exercici consisteix en una evacuació de tothom. Curiós, oi?

Un altra problema està en que la majoria de nosaltres dins de casa tenim les portes obertes. Quan marxem el cap de setmana com deixem les portes? i durant la setmana? La gran majoria tenim les portes interiors de casa obertes. Qui les tanca? Els adolescents per estudiar més tranquils o per amagar-se de jugar o fer qualsevol altra cosa habitual en ells. Però la resta d'estances sempre estan obertes. El menjador amb el passadís, la cuina, el rebedor... ens agraden els espais oberts i diàfans. O els xalets de les urbanitzacions. Sovint tenen grans menjadors que comuniquen amb la planta superior per una escala oberta, o un balconer interior que dona accés a tota la planta superior. Exemples n'hi ha mil.

Evidentment trobar-se un servei com el de València no és gens fàcil de gestionar. Cal llegir el que hi passa i a més de manera molt ràpida. Quan s'ajunten tants factors en contra el més normal és fracassar en el que pretens fer. Que no vol dir equivocar-se. Això ens pot passar a qualsevol de nosaltres. A quants ens han ensenyat que de vegades hi ha excepcions? Quines? Perquè una cosa que he après a Bombers, és que mai s'improvisa. Això de les idees de bomber està molt desfasat. El 99% de les maniobres estan més que estudiades, provades i practicades. El que passa és que cada servei és diferent. Diferent però dins d'uns patrons. El de València no complia amb la majoria de patrons que tenim més que assumits. Ni les portes de sectorització de les escales estaven tancades (això sembla, com a la majoria de pisos), la façana era una autèntica xarxa plena de material inflamable, que per configuració augmentava l'efecte xemeneia, que hi regalimava el material plàstic encès (cap els pisos inferiors) i per més inri, feia vent que atiava l'incendi. Per un intervinent llegir tot això en pocs minuts i desxifrar-ho és la diferència entre el que va passar i la salvació total. El problema és que mai tindràs totes les dades. Finalment però, per un incendi així, difícilment hi estaràs mai prou entrenat.