volem més info

Portem una mica més d'un any arrossegant incidents de diferent gravetat en els equips d'aire. Alguns han seguit marcant pressió ( i per tant disponibilitat d'aire) quan l'ampolla ja era buida. Altres han donat lectures de manòmetre oscilants (con si hi hagués una obstrucció i no donava suficient cabal d'aire a la demanda del bomber). Fins fa un parell d'anys no hi havia cap altra informació sobre incidents als equips d'aire de bombers. Conclusió? Uix, tenim equips d'aire que no són de fiar. Després ve quan s'engega el rebombori.

Anem a pams. És evident que d'un temps ençà s'han detectat diferents anomalies als equips d'aire. Podríem donar-ho com a certesa provada i irrefutable. A conseqüència dels primers casos es va detectar un excés humitat a l'interior d'algunes ampolles d'aire. Ep, primera alarma seriosa. Per tant la casa es va posar mans a l'obra i va fer revisar totes les ampolles d'aire (unes 5000). Aquí es quan, sense conèixer amb exactitud el nombre d'ampolles amb disfunció, si que se'n van trobar fora de rang. El rang és un valor que donen les cases i també la normativa estatal d'aire embotellat respirable. Però això no vol dir que a partir d'aquí tot sigui una hecatombe, vol dir que algú li va posar un valor a aquest límit i caldria conèixer el perquè. Una cosa és el mal que pugui fer l'aigua/humitat dins el circuit de la maquinària i un altre el mal que podria fer  als pulmons de qui ho respira. De tota manera, a Lleida a l'hivern sovint estem setmanes a més del 90%  d'humitat (i la boira) o tots aquells que fumen amb "vaper" (i omplen els pulmons de vapor mentolat).

El que és innegable és que a partir d'aquesta crisi, la DG s'ha tret la son de les orelles i ha dedicat recursos a buscar solucions i a trobar respostes a les moltes preguntes plantejades. Per tant s'han revisat les ampolles que un cop revisades ja no són les culpables d'aportar aigua a la valvuleria de les espatlleres. El problema el tenim ara, que un cop ha tornat el fred (pre-hivernal) s'han tornat a detectar puntualment incidents de congelació (o això sembla) d'algun equip d'aire.

Novament salten les alarmes als torns. Els comunicats de la DG a la Intranet tornen a ser analitzats i discutits a cada "corrillo" dels parcs. I amb 70 parcs es pot arribar a fer molt soroll. Els correus, els missatges entre delegats de salut, els delegats de personal, sindicats, etc van que volen. A qui hem de matar? Ningú vol cap ensurt, incident i molt menys accident d'un bomber mentre està a l'interior d'algun edifici i es trobi que no té aire per respirar. I vist així, des del punt de vista de la seguretat és un tema greu.

Ara bé. Ningú més ha tingut problemes? Cap altra cos de bombers ha tingut problemes de congelació, de pressió als manoreductors, de cabalímetres, d'humitat o qualsevol altra incident (per molt o poc remarcable)? Doncs a priori ningú diu res. Els fabricants evidentment callen. Cap d'ells dirà que el seu equip pot tenir un problema de disseny... fins que la realitat no demostri el contrari. La resta de cossos són massa petits. Fins i tot Barcelona, que té cinc cops menys de material que nosaltres. Ni Madrid, ni la Comunidad de Madrid, ni ningú fins ara sembla que hagi tingut res. Sembla. Perquè la impressió que dona és que tothom fins ara no ha fet cap seguiment dels problemes amb els equips d'aire. És com si qualsevol problema fos un tema puntual, que segurament era error del bomber i que un cop revisat ningú més se'n recorda. I així l'estadística de problemes ni hi és ni existeix.

I au, el "corralillo" que segueix discutint si els tirem tots a la brossa, si li tornem a xivar al jutge o si seguim criticant tot allò que de costum sempre hem criticat de la casa... o sigui, tot.

La solució evidentment és incerta. No tenim tota la informació que caldria. No coneixem la veritat dels fabricants. No coneixem què ha passat a la resta de bombers ni dels de la Península ni dels d'Europa. Ni molt menys de la resta de continents que utilitzen o poden utilitzar les marques amb les treballem a casa nostra. Amb una empresa nord-americana i una d'alemanya podríem tindre un bon ventall d'informació del primer món, però no és així. Així que tocarà tirar d'amics i relacions institucionals per conèixer que fan els nostres veïns i si reporten incidències.

El que queda clara és la conscienciació de tot el personal de can bombers. Mai hi havia hagut un sistema de codi de barres ni d'anotar tot allò que succeeix a cada component d'un equip d'aire. Tampoc havíem tingut l'aire que respirem tant controlat (que no dic que no es pugui arribar a fer millor), ni tampoc s'havien reportat tants incidents, sustos i sustillos dels equips d'aire i per extensió a la resta de material dels camions. En tot cas, ara podem començar a fer-nos un mapa de com tenim la casa a nivell d'equips d'aire. Quins camions porten una marca, quins porten l'altra, quina marca reporta més incidències (fins ara no depèn de la marca), si es concentren a mar o a muntanya i així poc a poc amb les dades s'anirà clarificant millor la situació arreu del nostre territori. I quan sigui possible amb la resta de cossos del nostre entorn.

I durant les últimes setmanes ha aparegut un nou problema. Els latiguillos (fuetons, en català) dels pulmos. Ara s'ha descobert que alguns es poden pinçar. Independentment que siguin curts o llargs. Apa-li, fot-li una altra volta a la rosca. Sembla com el joc dels disbarats. Cada setmana apareix un nou problema i tant o més greu que l'anterior. Potser que ens ho fem mirar (nosaltres no, la DGPEIS i co-responsablement el Departament d'Interior).

I és per això que he volgut donar aquest títol. Volem més info. Per una part perquè ens falten les dades d'altres cossos (que potser no tenen registrades fins ara) i també per alguna info dels "corralillos" que flueix a mena de FakeNews i que, sense menysprear la gravetat de la situació, corre per alguns passadissos, fent-nos desconfiar dels equips que ens posem a l'esquena. Recordem també que gràcies a ells podem salvar d'altres vides, però mai podem perdre la nostra. Esperem que la informació flueixi, que d'una vegada per totes trobem la veritat d'aquesta crisi i finalment puguem donar la volta a aquesta pertorbadora situació.

el cafè per a tots els bombers

Cada parc de bombers és un món, per molt que la casa es capfiqui en que això no ha de ser així. Des de fa alguns anys cap aquí, com ja he escrit molts cops, és com si tot el que es pensa des de les barcelones fos l'única opció vàlida. I no hi ha res més erroni. La REG segueix sent la REG (com diria el Rajoy) i la REL és la REL. I per molt que des d'un despatx insisteixin en que tots ho hem de fet tot igual, per sort això no es compleix. I el dia en que això fos així serà el pitjor dels errors que s'hauran comès en aquesta casa.

Des d'un despatx no es pot arribar ni a intuir la realitat de cada territori. Si des de Catalunya ens veiem tant diferents als d'Aragó i als Lleonesos (per dir dos llocs) imagineu-vos com ha de veure un bomber de Pont de Suert a un de Mora o un de Vall d'Aro. Això mirant parcs mitjans, doncs ara compareu Tremp amb Tarragona o Rubí. Res a veure. Per tant qualsevol intent de que tothom actuï igual va contra natura i qualsevol mena de seny.

No es pot pretendre que la revisió als vehicles que fan a Vilafranca un novembre qualsevol sigui igual que la que fan a La Seu d'Urgell. Simplement perquè a la cotxera hi ha 15 graus de diferència. I per molt que la vulguis imposar a les 7 del matí, a sota zero no es fa i per tant s'espera a que surti el sol i tenir un mínim de llum natural, que tot ajuda. Pretendre tenir tancat el parc de Sabadell i el del Prat de Llobregat, igual com el tenen a Tremp o a Manresa és una autèntica aberració. Uns són molt més urbans i dins un context social totalment oposat als altres dos.

Igual que pretendre que tots els serveis s'executin igual. Llavors, on estan les idees de bomber? Quantes solucions s'han trobat i quantes noves maneres de fer podrem inventar els bombers? Des dels territoris ens  hem hagut d'aguditzar les idees per tenir solucions adaptades a la nostra realitat! Així s'han inventat les maniobres de treball en incendis de coberta. Els parcs de muntanya han buscat com tallar el foc que corre per les teulades, cobertes i estructures de fusta. Aquest és un servei recurrent al Pirineu i ni la casa ni l'escola s'ho han arribat ni a imaginar.

Com comprar 92 camions BRP igualets l'un de l'altra. Com si totes les carreteres i camins fossin idèntics. Com si totes les necessitats dels parcs fossin iguals, que ja heu vist que no ho son. I per portar material repetit a diferents camions, potser queda clar que el plantejament és erroni. Els camions s'han de complementar, no duplicar. D'acord, hi ha pendent la licitació de BUL i BUP nous. I què portaran, el mateix que els BRP amb algunes mànegues menys? Tampoc caldrà comprar FSV, perquè als BRP ja hi ha equips d'excarceració. I un BRP que va a incendi forestal durant dies sense tornar al parc vol dir que tens desenes d'equips d'ús en accidents de trànsit hipotecats al bell mig d'una muntanya cremant.

Ara tornen a modificar el document per al registre de la revisió del matí. Sembla com si el que es fa ara als parcs no serveixi per trobar quan tenen problemes mecànics... com si no féssim suficients "partes" d'averia. Si és que en fem i a grapats! I el problema està en que s'ha de fer una tria per a prioritzar quins son urgents i quins demorables. Però no, algú ha hagut de gastar el seu temps en tornar a canvia el full de registre de la revisió dels matins. I sense tenir en consideració que a tots els parcs hi ha mòbils i tablets que permetrien fer el registre digital i que aquestes dades (kilòmetres, hores de bomba, estat dels nivells de combustible i altres) les tinguessin en temps real. I no només això, qui registra la revisió de la moto-serra, del motor del LUKAS, del màstil, del generador o de qualsevol altra màquina del parc? Doncs ningú. Però cada cop que hi ha un problema (i se'n detecten molts) s'obre la incidència corresponent. Al final, pensarem que ens fan anotar les coses perquè així "treballem" i no ens puguem quedar dins el parc fent petar la xerrada. Doncs no ho fem i la mostra és la quantitat d'averies i tonteries que cada guàrdia reportem.

Això si, que tinguem totes les espatlleres als camions, que les persianes estiguin totes arreglades, que no falli l'aire condicionat a l'estiu, la legionel·la al sistema d'abastiment d'aigua, les empreses de la neteja dels parcs... i una llista inacabable de problemes que hem patit tots aquests anys són problemes secundaris. Sinó ningú demanaria xorrades i exigiria complir-les. Els que us deia, des d'un despatx amb vistes a l'Autònoma es veu el món des d'una realitat que no és la única. Cada parc és diferent, cada ciutat que té un parc de bombers és diferent, cada comarca és diferent. No podem igualar les necessitats dels parcs de costa als d'interior, ni als d'entorn industrial, ni als d'entorn rural, ni als de muntanya, ni als de fret, ni als de riu, ni als de... Hi ha 70 parcs de bombers professionals i 70 parcs de bombers voluntaris. Tots són diferents, tots. Cap d'ells accedeixen al carrer igual. Cap té la porta de sortida al carrer igual. Cap té el mateix entorn de parc. Tenim 140 realitats diferents, tenim 140 necessitats diferents. Els despatxos sovint fan molt de mal, cal sortir a prendre l'aire i a fer molts quilòmetres de cotxe...

Torn D un gran present

Hi ha guàrdies memorables, de les que es queden enganxades a la neurona del cervell durant molt de temps. Normalment són tardes èpiques en que has tingut un parell d'incendis d'habitatge complicats o algun rescat delicat on quan arribats al parc la sensació d'haver salvat el món et fa eufòric. Si, els bombers som així de rarets. Per qualsevol altra, viure una situació així és d'allò més estressant (no vol dir que  per nosaltres no) i posteriorment es passa un grapat de temps de patiment, però a nosaltres aquesta pujada d'adrenalina ens omple de força i si el resultat ha estat bo ens puja la moral. Acabar bé, per nosaltres segur que significa alguna cosa molt diferent al que una persona del carrer voldria... però com nosaltres ja treballem amb fets consumats, el que ens importa és poder resoldre la situació de crisi de la millor forma passible. De vegades és poder obrir una porta d'un cotxe i que la persona pugui ser tractada pels sanitaris, o extingir un incendi totalment desenvolupat, o extingir finalment un incendi forestal, per molts centenars d'hectàrees que s'hagin cremat.

Aquesta sensació que barreja esforç, plaer, suor, tecnificació, equip i cansament físic és el resultat de molta feina prèvia. Feina que ve de la formació i coneixements que cada bomber porta fent al llarg de la seva carrera. Entrenament dels molts cops que ens hem anat trobant per provar i practicar maniobres. Experiència de tots els anys i serveis que acumules amb el temps. I un dels més importants, el grup de treball que ha sabut conformar-se en un gran equip, a base de conèixer-nos, fer equip, parlar, discutir, divagar, fer broma i sobre tot ser feliços junts.

I com tot gran servei que deixa petjada hi ha aquelles grans jornades que queden al memorial del torn i són sovint aquelles trobades fora del parc. Aquest cap de setmana hem fet el sopar del torn. Un torn en que som 14 i al que érem més de 20. Perquè els qui s'han jubilat també són el torn. Després dels dos anys de pandèmia tocava fer un sopar a l'alçada de la situació i dissabte es va fer. En qualsevol grup dinàmic tots hi tenim el nostre rol. El qui aporta la vitalitat, el qui posa el caràcter, qui posa la intendència, qui fa grup a primera hora del matí, qui fa el grup per la tarda (i convoca a jugar a futbol), al qui organitza sopars i els qui proposen fer l'amic invisible per primera vegada. Tots són i tots som importants en un torn on cada peça és necessària.

I si al nostre torn una cosa no té discussió aquesta és la renovació generacional, que sense menysprear als vells components, han aportat frescor, trencar barreres i sobretot canviar rols i millorar l'alegria del grup on cada peça és un valor afegit a l'engranatge que ha de ser un gran equip de treball en que tots en recolzem en tots. En argot casteller, per a que l'enxaneta pugui fer l'aleta cal que tota la resta faci la seva funció. Des del Cap de Colla que aquí és el nostre Sierra19, a cada un dels diferents pisos que augmenten l'altura del castell, que sumant pis a pis, son la base per a que el binomi d'atac siguin l'aixecador i enxaneta del servei. Cada servei és com un castell diferents. Un incendi d'habitatge és com un castell de 9, un accident com un de 8. Si ets capaç de fer-los bé podràs afrontar amb millor seguretat un servei/castell de 10. Potser al principi no sortirà prou bé, però cada cop que t'hi trobis serà millor i sabràs trobar les eines per tornar-lo a afrontar. Evidentment sense recursos no és possible. Millors camions, càmeres tèrmiques, detectors, equips d'excarceració, entrenaments, tàctiques i entrenaments són fonamentals, però sense l'equip no hi ha castell possible.

En aquest moment l'equip del torn D de Lleida s'ha fet gran. Estem preparats pels grans reptes que ens esperen en el futur. I segurament, algun d'aquests bons valors humans deixaran pas a d'altres. Perquè tothom és tant bo que buscarà nous reptes encara millors. Els qui ja han pogut anar al grup Caní, els propers membres del GRAE o d'altres que trobaran poc a poc el seu camí futur. Tots som aquest gran grup, que es renovarà i canviarà però que haurà deixat el llistó molt alt a les futures generacions. Que d'orgullós estic d'estar al torn D de Lleida.

Formació, coaching i la teoria de la conspiració bomberil

La formació a Can Bombers és d'allò més curiosa. Cada cop que surt una nova promoció de l'Escola, se'ls diu que algunes de les coses que han vist al curs encara no han arribat als parcs. Així que han de ser els portadors de nous coneixements als bombers més antics. La realitat és que quan arriben al parc, tots, som conscients de que una cosa és la teoria i l'altra fer guàrdia en un parc de bombers. Durant els primers dies, ens arriben amb ulls com a taronges, plens d'il·lusió i àvids de nous coneixements. Tots són capaços de fer anar qualsevol eina, però ni tenen la pràctica ni l'habilitat suficient com per a treballar sols.

És per això que recentment s'ha proposat un període d'adaptació dels nous bombers als seus parcs de destí. Un camió és una gran caixa plena d'eines i màquines específiques. Però també és un vehicle on cada model i cada marca es condueix diferent, més si són vehicles especials com autoescales, furgons 4x4 o camions de 3 eixos. I sobretot,. cada parc té una zona de treball amb una tipologia de serveis, d'indústries i de transit molt diferent a la d'un parc d'una altra comarca.

La casa, des de fa alguns anys, aposta per la renovació de personal. A tots nivells. Ningú és imprescindible. Així que posa les condicions que li sembla (que per això és l`"empresari" i qui paga) i a qui no li agradi que no s'apunti, que canviï de parc o surti d'un grup específic. Sempre hi haurà algú més jove i amb més ganes que voldrà fer-ho. Però això, al meu entendre i al de moltes teories del treball, és un error. No només cal valorar les ganes. Sovint, darrera cada cas, hi ha una necessitat. I és que quan tens bombers que treballen a més de 100 quilòmetres de casa, que se'ls ofereixi anar a un parc a meitat de camí, molt més proper o a alguna especialitat (per complicada que sigui) sempre és una opció millor a la d'estar tot el dia a la carretera. Deixar de fer hores de cotxe, matinar o de conduir després d'una guàrdia sense dormir està al pensament de qualsevol de nosaltres.

Evidentment hi ha excepcions. De vegades una feina especial, xula, interessant i motivadora et fa plantejar tornar a matinar (més que el que matinem de normal) i fer de nou hores de carretera. L'exemple més clar és el nou GRAE de Valls. Muntanyencs vinguts de tot Catalunya conformen aquesta nova seu. I la veritat és que fer del teu hobbi la teva professió és una de les millors coses que et poden passar a la vida. Segur que acaben sent grans professionals del rescat de muntanya. També és un trampolí per anar a La Seu d'Urgell, Olot o Cerdanyola el dia que s'hi obrin places.

El problema no és obrir una seu, el problema és tancar-la. La casa valora que hi entrarà gent nova a substituir aquells que no vulguin moure's a la nova ubicació, menyspreant així tota l'experiència i formació que aquests bombers han acumulat durant un grapat d'anys. L'exemple més gran és el del GRAF. Tothom sap que un bon GRAF triga molts anys a fer-se, costa molts diners i ells com a bombers han estat moltes hores a la carretera anant a tots els incendis, cremes i anàlisis d'incèndis històrics. Docs resulta que això no és suficient. Si no estan disposats a fer quilòmetres i matinar encara més no serveixen, doncs au. Bon vent. A la seu de Tremp hi falta gent. S'haurà d'omplir dos torns sencers de GRAF. Hi seran? Ja veurem quants d'aquests bombers "novells" volen anar a Tremp. Perquè bombers a Tremp, n'hi ha pocs.

Tornem d'on veníem. Tendim a pensar que els bombers de les últimes promocions saben pràcticament de tot i que els "antics" i veterans s'han de posar al dia. Potser sí. I és quan els cursos que l'ISPC que ofereix cada any es dirigeixen principalment per als bombers més antics. L'ordre d'inscripció depèn pràcticament en exclusiva de l'antiguitat del bomber. Com més antic més prioritat. El que dèiem, els nous bombers son els qui més en saben, o això pensa la casa. Totalment coherent en que si ets antic i no vols adaptar-te ja farà la teva feina un bomber, ni que sigui de l'última promoció.

Els bombers "antics" ja no ens movem pel títol d'una formació o una altra. Ens movem pel que realment fem i necessitem al nostre parc. Així, la formació de teulades de fusta (que s'ofereix principalment a parcs del Pirineu) també s'obre a altres bombers. Dels més antics als més novells. I tot i ser un curs prou interessant a qui interessa és als del territori (que ja l'han fet pràcticament tots), comandaments ("el saber no ocupa lugar" i sempre poden veure noves maneres de treballar) i als nous. Els bombers que portem anys al nostre parc i que mai veurem un teulat de muntanya (perquè no treballem a la muntanya sinó en ambient totalment urbanita) podem aprendre com tallar una coberta, però ni al parc tenim les eines per aplicar-ho ni mai tindrem una teulada per tallar. A Lleida, els adossats no tenen teulada de fusta (i si n'hi ha, es poden comptar amb els dits d'una mà). n conseqüència. Que els bombers ens apuntem a accidents de trànsit, de vehicles pesants i d'obertura de portes (que és amb el que ens trobem tot sovint). Per tant la formació a les noves promocions, queda reduïda a cursos que no poden aplicar a la seva ubicació actual (qui sap si tampoc després del proper concurs de trasllat) i que si mai la poden utilitzar estigui segurament desfasada.

Doncs això. Que, per la casa, els joves en saben molt i molt i que ocuparan totes les places que la resta no vulguem ocupar. No perquè ja no ens interessi, sinó perquè la casa aposta per a la renovació de personal si o si. Com a Twitter, qui no vulgui canviar les seves condicions a pitjor, que plegui, sempre hi haurà algú més pringat i més apurat que vulgui ocupar el teu antic lloc. Preparem-nos que venen corbes. Ja fa anys que el que pitjor pot fer un "jefe" és un curs de Coaching. Un coach és algú que ha estat incapaç de tenir una feina de qualitat i ara es dedica a donar cursos sobre teories que no han funcionat als qui les expliquen.

Qui vol obrir un parc de bombers?

Porto moltes setmanes escoltant que si obren aquí o si obren allí, que si posen això aquí o que no queda clar com s'ho muntaran... I és que la casa porta els últims anys amb algunes cartes amagades a la màniga. Des que es va presentar el Pla 20-25 que se sap que es vol desplegar el GROS a altres regions, que es volia tancar algun parc a la zona de Girona i que també és necessària l'obertura de nous parcs professionals a la REL, tant a la plana com a pre-Pirineu.

Només es coneix això, res més. Totes les preguntes que es fan a la casa es responen igual, ara no toca. "Ara estem fent altres coses i no ens podem desviar". Primer l'excusa de que havien d'entrar gairebé 1000 bombers, després que s'havia de renovar la flota de BRP (cosa que ja portem feta a més d'un 60%), i després el desplegament de guàrdies de suport, del GEM/SEM, dels Lima i altres millores o canvis "essencials" que no podien ser destorbats per la més mínima sol·licitud d'informació sobre com arreglar les diferents mancances o millores que TOTHOM vol conèixer però que és el més absolut dels secrets.

I és que va ser un secret fins que es va presentar als alcaldes de Girona que es volia tancar un parell de parcs de la demarcació. Si, he dit tancar. Primer van ser els alcaldes i després els bombers dels parcs afectats! La informació oficial consisteix a dir que se'ls ha canviat l'activitat, un per a formació i l'altre per logística, però la realitat és que no hi ha cap bomber operatiu fent-hi 24h. El tema Drons també era una mena de tabú, que per sort es va posar una mica de seny i s'hi va fer una mínima aposta (quan ja tots els altres cossos s'hi havien inicial). Però quan es preguntava, sempre es responia que ara no tocava, sempre per a després del desplegament del 20-25.

I és que el 20-25 comença ja a fer mania. Siguem clars. És un pla ultra-secret que només un petit grup de persones coneix a fons. És el gran pla que tot ho arregla, però que tots desconeixem què implica. Si, millorarem vehicles i tindrem UCM (ja no Punt de Transit) perquè millorarà el comandament dels serveis (puc riure?), podria escriure 10 posts un darrera l'altre de les UCM i PT. També es vol obrir parcs. Sabeu de quants pobles m'han dit? Si es podria fer una nova Regió! Borges, Granadella, Artesa, Oliana, Ponts, Maials/Serós... La veritat? El que es necessita és un parc molt proper a Lleida que li doni suport i que pugui fer els serveis de la comarca. Torrefarrera i Maials serien parcs ideals. Es farien un fart de treballar. Però no, aquesta no es la idea. Posaran un parc GROS per a donar servei a tota la Regió, quan aquí l'únic que treballa és el parc de Lleida. Les estadístiques son clares. De fet, ho son tant que ja no s'envia el resum de serveis mensual, no fos cas que a alguns els caigués la cara de vergonya. Hi ha un parell de parcs amb fama de "feina" que son els quarts o cinquens en nombre de serveis, per plorar... 

La REL és una regió tant especial que per no poder no podem ni dividir la Regió en dues grans àrees. Entre les dues Nogueres i el Segre hi ha 3 valls tant importants que d'una a l'altra hi ha més d'una hora en camió i és més fàcil baixar fins Balaguer per remuntar la nova vall que fer la travessa per colls de muntanya. Això si, ara sembla que el GRAF el volen unificar a Tremp. S'espetegaran, i tant que s'espetegaran.

I és que com ningú explica i ningú vol donar raons, l'opció és tenir-ho tot amagat. I quin problema hi ha si vols obrir un parc en un lloc o en un altre? Qui s'enfadarà per obrir un parc de bombers? Si és que és una oportunitat! I un parc GROS? Doncs obre'l i explica-ho, ja hi anirà gent que poc a poc anirà planificant-se la vida per poder-ho fer o no. Però si demà surt un concurs per anar a la població X qui hi anirà? Els que van a treballar a peu? Els que hi van en bicicleta? Els que estan a un parc a 10 minuts de casa? Segur que CAP d'aquests hi va. I es perdrà part del molt coneixement que tenim. I això vol dir perdre molta gent pel camí. Sembla que l'aposta sigui només per a gent jove, de les últimes promocions que el que volen és no fer 150km per anar a treballar i els és igual si van al GRAF, al GROS o a qualsevol cosa nova pel simple fet de tenir-lo a mitja hora de casa. I la solució hauria de passar per a tenir un parc on s'integrés experiència i joventut. Els joves que volen apropar-se a tota costa i els experimentats que volen fer un canvi i sortir de la zona de confort. Però aquests últims avisant-los unes setmanes abans no et vindran.

Així que, potser ja està bé de tant secret. Obrir un parc o dos o tres no hauria de ser cap trauma per a ningú. I ben explicat, amb temps, és una oportunitat per a reclutar persones amb bons coneixements i experiència, que als més novells els servirà per treballar amb major seguretat i ampliar els seus coneixements. I saber qui son els teus "clients potencials" també ha de ser un factor clau per aquesta decisió. Obrir un parc en una vall o en una altra, en un lloc de fàcil comunicació o allunyat son factors que, en una regió llarga i difícil de travessar transversalment, és un paràmetre important pel bomber (i també persona) que ha d'optar a anar-hi.

Apa, obren les apostes. On creieu que s'obriran els nous parcs de la REL? I el més important, perquè i amb què.

De la desaparició a l'evident necessitat

El 2010 vaig escriure un post parlant que el Risc Químic a Bombers havia mort. En aquell moment era així. A més dels molts problemes que ha tingut la casa per subsistir com a cos de bombers, hi hem d'afegir aquesta especialitat complicada i plena de ciència amb la que molta gent s'hi atreveix i molt poca realment domina.

Avui la situació ha canviat totalment. 12 anys més tard estem als serveis més importants amb incidència ambiental que tenim a Catalunya. De fet, el ressorgiment comença a veure's al desembre de 2019, quan acaba el primer curs d'habilitació GRIT. En aquell moment una dotzena de motivats i "friquis" del NRBQ hem coincidit durant un grapat d'hores compartint experiències, calculant, aprenent i sobretot al·lucinant. Allí "va començar" tot. Hi havia feina anterior que des d'Operacions havien planificat trobar i formar un grup de persones amb un perfil concret per a poder entendre, dominar i especialment contribuir a la resolució dels serveis que la indústria química i energètica ens estava oferint.

Sempre dic que el primer servei va ser l'explosió d'IQOXE. Allí ens vàrem estrenar tots. Uns des del propi servei i altres des de casa donant tota la informació possible sobre el producte, reaccions i possibles afectacions sobre l'entorn. I quan encara estava tot calent, va aparèixer la COVID. Aquí es va fer un creixement de cop. Es va sumar a tots els formadors de NRBQ per a poder fer les intervencions a les residències afectades. Per una banda es feia una primera inspecció/visita on es determinava la possibilitat i necessitat de fer-hi una assistència i després ja venia el gran desplegament que suposava una desinfecció amb tota la seguretat i efectivitat. S'implicava des del GROS, els ECO, els Delta i els  4 furgons de RQ. Després, a mesura que es va tenir més material es varen poder doblar equips habilitant un parell de furgons complementaris amb material per desinfecció biològica. Després va tornar la pau.

A partir del 2021 ha vingut la guàrdia GRIT. Una acció tant senzilla com tenir una persona tots els dies de l'any amb preparació per donar el suport específic d'aquest àmbit. "Fàcil". Pot semblar-ho. Tots tenim llibres, apunts i informació diversa a portals i APPs específiques. Però només cal rebre una trucada avisant que hi ha hagut una explosió o una fuita per a que t'adonis que amb tot allò que saps i que pots buscar ja fas tard. El problema ja s'ha creat, els primers bombers ja hi han arribat o estan a punt. I llavors tothom espera de tu la solució màgica. Quines barreges es fan, quins productes es generes, son tòxics els fums? i tot un seguit de preguntes que pràcticament ningú pot respondre en un primer instant.

Sabeu quan a l'escola us deien, avui examen sorpresa! Doncs pitjor. Perquè en un examen sorpresa t'asseies al pupitre, esperaves sol a que et donessin papers en blanc i finalment arribava el full de preguntes. Recordo que en la meva època d'estudiant, els exàmens m'anaven de menys a més. A mesura que em concentrava i podia resoldre les primeres qüestions s'anaven resolent la majoria de les següents preguntes. En una truca de Sala Central no hi ha marge. Estàs a casa tot tranquil, mirant la teva sèrie preferida o badant per la finestra, i sona el telèfon del GRIT. El so ja t'avisa que ummmm, algo passa, veus que és SCB i et diuen... hi ha un servei a tal lloc, contacta amb el cap de guàrdia de la Regió X perquè hi ha aquest producte. I en el temps de penjar a SCB i trucar al Charli de referència has d'haver-te fet la composició mental del què està passant. Et donen 4 detalls i apa, la pregunta: Quins productes es poden generar?

Això és una guàrdia de suport del GRIT. Tot un procés mental en mili-segons per intentar donar una primera resposta coherent sobre si hi ha tòxics, perill d'explosió, d'inflamabilitat o alguna sorpresa addicional. I un cop t'has fet la primera teoria i l'has dit, seus a l'ordinador (si estàs a casa) i comences a cercar informació a tots aquells llocs que prèviament t'han guardat en una carpeta del Chrome. Així ha estat sempre que m'han avisat d'alguna cosa remarcable.

La setmana passada us escrivia sobre el simulacre de les sirenes a Tarragona. El Clor, aquell gran desconegut per la majoria de vosaltres i aquell ben conegut per nosaltres. Per això vaig poder-vos donar algunes dades que ja em conec de memòria. Altres productes cal buscar-los i altres ja els tenim més o menys preparats. Per això que dèiem, poder donar una informació inicial sobre el producte en qüestió. Hores més tard de publicar-ho, va haver el servei de Constantí. Una indústria que utilitza Sofre. El sofre és aquella pols groga que fa molts anys es tirava per les cantonades dels carrers per a que els gossos no fessin pipi. (Fa poc en vaig veure per un cèntric carrer de Lleida, després ens queixem que Lleida és una ciutat contaminada...). I després ja de nit hi va haver alguns problemes a la depuradora de l'Hospitalet de Llobregat. Al final qui ens ha donat problemes durant la setmana ha estat una empresa de fertilitzants (amb el sofre que tots hem tingut a les mans un grapat de cops) i una depuradora (o sanegen la merda que tirem per la claveguera). Ni petroquímica ni combustibles fòssils. El perill ens el pot donar qualsevol activitat humana. I també la natura. El coi de volcà canari va tenir ocupats els detectors de sulfurs i de diòxids de sofre durant molts mesos.

Doncs apa, ja podeu anar a treballar tranquils. Que les vostres empreses facin tota la paperassa amb els Plans d'Emergència, però sobretot sortiu. Després ja arribarem els bombers a solucionar el problema.

el simulacre de simulacre

Portàvem setmanes esperant. El simulacre d'avis d'incident químic a Tarragona era la gran acció mediàtica de Protecció Civil per seguir venent que ells són els gestors de les grans emergències. Tot i això, només a caire informatiu, recordar que en qualsevol gran problema qui va en direcció contrària al de la gent que fuig som els bombers. Uns organitzen reunions i els altres fem la feina bruta.

Finalment el dia va arribar. Tot estava preparat. Les sirenes a punt. El senyor que pitjava el boto davant l'ordinador esperant l'ordre. El Conseller reunit amb el Gabinet de Crisi del Simulacre. Els mòbils configurats i amb tota la wifi i bateria disponibles per a rebre els missatges i instruccions de confinament. I arriben les 18:30 i amb la mateixa puntualitat que un rodalies, de 5 a 10 minuts mes tard, algú diu que ja es pot tocar l'alarma. Fiiiiiiiiiiu. Fiiiiiiiiiu. Fiiiiiiiiu. Tres cops, com les negacions de l'apòstol Pere davant el temple.

Algú sap perquè la persona que havia de pitjar el botó era un home? Va ser una casualitat? Una decisió política? Era el cap de sala? Com és que si Interior està tant feminitzada no va triar una dona per a tant vital acció? De fet no és tant important qui ho fa, sinó el fer-ho. Finalment es va fer, ja està. Per fi han sonat les sirenes d'alarma de Tarragona, bé, les del Polígon Sud. En poques setmanes és el torn de les sirenes del Polígon Nord. Serà una dona l'encarregada de pitjar el proper botó? Veurem.

A mi me la sua qui acabi pitjant el botó. El que realment em preocupa és que sonin quan tinguem el proper incident al Complex de Tarragona. Experiències en tenim moltes. Massa i en cap d'elles ningú ha tingut el valor, l'empenta, la decisió de fer sonar res. Ans al contrari. L'experiència ens diu que fins ara la coordinació ha estat sempre un desastre. I l'ultima encara més. IQOXE és un servei amb nom propi, que tindrem al record tots aquells qui el vàrem viure d'aprop. Les sirenes no varen sonar però tothom sabia que passava alguna cosa greu. El més greu, les reunions de coordinació no es van realitzar en la forma planificada. Nomes cal que aneu a la documentació i informes d'aquell dia. Les No Sirenes va ésser el menys important dels problemes d'aquell vespre. I aquest simulacre ha demostrat que la gent sap el què ha de fer. Seguir les instruccions. Nomes cal conèixer els seus habitants. On treballen? A la petroquímica. Doncs tranquils, que quan vagin maldades, faran el que se'ls digui, perquè coneixen perfectament el que hi ha al seu territori. El problema es genera quan no es diu res a la població. Llavors ve quan s'intueix el caos dels gestors de l'emergència civil i podem trobar cues de vehicles creuant el Coll de la Teixeta.

Només a mode de detall. Els confinaments són bons, si, però fins quan? On? Perquè? I ha algunes preguntes que cal respondre per a entendre que no tot és vàlid.

Que cal fer en el minut zero? Confinar-se. Evidentment, no es pot evacuar una població de 130.000 habitants en uns pocs minuts. Txernobyl n'és un exemple.

I després? Depèn. Aquí hi juguen molts factors. El vent, la calor/fred, el producte... aix el producte.

Si el producte. Un producte que fuita o un producte que crema? Un producte que crema (IQOXE) molt probablement passarà a CO2 i vapor d'aigua (com qualsevol combustible) i potser una petita part es malcrema (CO). Però al lloc afectar també es poden malmetre instal·lacions que poden provocar altres afectacions. Cal per tant un període d'anàlisi i alerta. Veus? Les sirenes havien d'haver sonat aquella tarda de gener.

I un producte que fuita pot ser tòxic (o no ser-ho) i pot provocar olors, irritacions, malestar, etc. O pot ser inflamable i crear un núvol (a l'aire o soterrani). Per tant a qualsevol fuita cal tenir en consideració la densitat dels gasos que hi ha. Si són més pesats o no que l'aire. Recordo que quan era petit a casa els pares hi havia dues obertures a la cuina, una a dalt i una a baix. Va ser l'època en què es va substituir el gas ciutat pel gas natural.

El simulacre donava com a producte de fuita el gas Clor (gas tòxic i oxidant). Per als neòfits, és el gas que provoca la majoria d'intoxicacions als operaris de les piscines quan s'equivoquen de productes. Doncs el Clor és un gas molt pesat, que difícilment es dissipa per l'aire i es manté concentrat a les parts més baixes. Per entendre'ns, la típica i sorprenent imatge del fum anant cap a baix. I ara la pregunta. Quants de vosaltres us vàreu confinar al soterrani o als baixos del centre esportiu que teníeu més propers?

Recordeu fa unes poques setmanes que feia olor d'hidrocarburs a la costa tarragonina i que va arribar fins al Garraf? Curiós oi? Doncs el dia del simulacre de fuita de Clor el vent era de nord-est. Ni sirenes a Cambrils ni a Sitges. Deu ser que allí la gent no és cregudeta com a Tarragona. Un altra dia bufarà de sud, sort que els de Reus li fotem al vermut i morirem alegres.

Doncs això, que va ser un simulacre de fer sonar sirenes i que Protecció Civil tragués una mica de pit (o de tuit) fent-se escoltar a les xarxes socials. Però calma, quan passi res greu, allí estarem els bombers. I com deia fa uns dies, tranquils que tots morirem, l'important és no patir.

El canvi generacional ja ha començat

No és cap secret que des de fa una mica més d'un any, en aquesta casa, hi ha coses que sembla que van a millor. Algunes. Però no estem per a tirar coets. És cert que han entrat gairebé 650 bombers "nous" als parcs. I això es nota i molt. L'edat dels torns s'ha rebaixat amb escreix mentre que les ganes de fer coses han augmentat exponencialment. Això també va acompanyat d'un disminució, a priori, de l'experiència i bagatge del personal. Però en parcs grans on es treballa i molt, aquesta experiència l'han agafat de forma molt ràpida.

Tenir gent jove al torn, per poca experiència que tinguin, és molt bo. Tenen facilitat per aprendre i sobretot per a fer que els torns prenguin dinàmiques noves de treball. Tant senzill com canviar la manera com es tria el dinar, qui cuina o com es fa la gestió dels rols de convivència. Tant senzill com això. Però quan als torns s'acumulen elefants (als quals m'hi puc incloure) els costums per bons que siguin sempre són vells. Qualsevol canvi ha de ser benvingut i com a mínim tingut en consideració.

Recordo perfectament quan, 2-3 anys enrere, muntar una pràctica era tota una odissea. Tot es feia coll amunt. La gent no tenia ganes de fer recordatoris de maniobres ni tampoc alguna que altra pràctica pràctica per novadora que fos. Ara tot això ha canviat. Tots restem asseguts com bones persones i estudiants aplicats a l'aula mentre qualsevol company ens explica la seva experiència o una nova instrucció que ha aparegut per la intranet. Si és que fins i tot aquest últim cap de setmana dos "toros" del torn han anat a la cursa de Bombers de Barcelona a córrer amb l'equip d'intervenció posat. Segur que la propera guàrdia ens expliquen tota la seva aventura.

De fet, a Lleida aquesta dinàmica està als quatre torns. I quan ens arriben bomber d'altres parcs per a cobrir alguna manca de personal, al·lucinen amb el grau de motivació de tots els torns. Als concursos de trasllat ja no s'hi apunta segons qui. Des de fa algun temps qui ve a Lleida és perquè té ganes de bona marxa, quan abans era simplement anar més a prop de casa. Actualment hi ha parcs del nostre entorn més difícils que Lleida. Son més tranquils, per la nit sovint poden descansar, les guàrdies de dia son menys estressants i així tot de petites coses que provoquen que qui vol realment fer de bomber acabi, tard o d'hora, buscant venir a Lleida, la resta? Ja estan bé al seu balneari.

Però com us deia al principi. No tot funciona. Sobretot les coses que no depenen de nosaltres mateixos. Ah, la culpa segons els de dalt sempre és nostra. Però jo des del parc, a qui veig que no funcionen són ells. No els de baix.

Curiosament, des de que hi ha també promocions a sots-inspector l'edat i l'esperit dels nous tècnics també ha millorat. Deixant palesa la manca d'efectivitat de la "vella guàrdia". Els últims anys anys han aparegut diferents problemàtiques. Els manteniments amb la manca de control i seguiment de la facturació per les feines de reparació, els problemes amb les ampolles d'aire, que a més d'aire començaven a portar aigua (no som peixos nosaltres), la dificultat de complir protocols com el de recerques i d'altres serveis tipus. Això si, s'hi envia al camió de bombers amb la dotació mínima i ja farem... deixant el "marron" als qui estan al servei.

Si tenim bona gent amb l'excarceració, amb els incendis de llosat, en incendis d'interior o el GROS ha permès un salt endavant en gestió de recursos a grans serveis, ha estat perquè hi ha un gran equip humà al darrere. Si els parcs haguéssim d'esperar que la casa ens posés cotxes per a poder fer pràctiques de tall seguiríem amb les 4 eines bàsiques que teníem fa 15 anys. Ara no només s'han demanat lones i estris específics, sinó que tothom sap com utilitzar-los. I en sabem perquè a mig matí sortim al pati a trencar els cotxes que un company ha aconseguit. Si l'hagués gestionat un tècnic, encara estaríem al sofà esperant que els vehicles caiguessin del cel.

Per sort, els nous tècnics i els nous ECO son gent amb tant neguit de treball com els joves dels parcs. I així també ho veu la casa. Son els que han rebut l'encàrrec (els "vells" son elefants majoritàriament aposentats) de la nova gestió dels Equips d'Aire i els centres d'emplenat. S'han incorporat Drons. La incorporació i actualització dels Riscos Tecnològics dins una guàrdia de suport. Els Mitjans Aeris, que anys enrere també havien estat tant polèmics com els manteniments, ara son un exemple de gestió. Els GRAE han estat més visibles que mai, són exemple de la dificultat i problemes que hi ha a qualsevol activitat a l'aire lliure. Els MAER i GRAE donen suport a la resta de serveis importants o de risc dels propis bombers. Ha estat posar tècnics nous i joves a tasques de responsabilitat que les grans àrees han començat a funcionar. Perquè no funcionaven.

Per això, ara que estem davant les noves licitacions de camions, esperem que aquestes noves maneres de fer, demostrin que tenir nous camions també és sinònim de millors vehicles de bombers. Els Scania son bones màquines, però no son bons camions de bombers. Els nous BUL, BUP i AEA han de ser tot allò que no han estat els 92 BRP. Han de tenir el volum per a tot allò que han de portar. Vehicles intel·ligents (perquè han estat dissenyats de forma intel·ligent) i no només una caixa plena de coses a mode de Tetris (la millor definició dels 92 Scania). Han de tenir armaris pensats per a tenir les eines grans i les pesades a la part de baix, les petites a dalt i un sostre on si hi puges (si cal pujar-hi) que sigui segur.

El futur és dels joves i el present ja ho comença a ser-ho. I cal deixar-los espai per créixer. Els vells han estat desemmascarats, no saben per vells i son tant dolents com el diable.

On tenim la Prevenció i les campanyes institucionals?

És curiós com de vegades hi ha conceptes nous i ocurrents que quallen. Anar a buscar boletaires sembla un bon eslògan. Ara només falta que Protecció Civil, el Departament d'Interior i també, perquè no, Bombers, engeguin una BONA campanya de conscienciació, dirigida a tota aquella gent que va a la muntanya: Des de boletaires, runners, caminadors i també als que hi van per passejar i descansar. Tots han (i hem) de prendre una sèrie de mesures i millorar coneixements important per a no perdre's, i en cas que passi, poder facilitar les tasques de recerca. Però ja sabem tots que només interessen campanyes com la de "si veus fum truca al 112" o una més recent "si veus foc al bosc truca al 112".

Aquestes campanyes, que per una banda poden semblar súper fàcils i clares, al final, a nivell dels bombers que fem guàrdies al parcs ens són totalment contradictòries. I us posaré alguns exemples. Quants cops heu conduit per la carretera i veieu fum? Cada dia. La gairebé totalitat d'aquest prové de xemeneies industrials, altres d'habitatges i de masos, altres son núvols de vapor d'aigua. I gairebé cap prové de cremes o incendis a zones boscoses. I per tant una campanya on "castiga" el fum només fa que provocar a tots aquells bon samaritans que s'ho creuen i, sense cap anàlisis de l'origen del fum, avisen amb tota la bona fe (i desconeixement) que hi ha fum a la zona per on estan passant amb el cotxe. Evidentment desconeixen si hi ha una fàbrica, una casa o és un grup d'amics fent una calçotada. anècdotes d'aquestes us en puc explicar 1000.

Després hi ha l'avís d'incendis i de foc. L'eslògan parla de foc al bosc. Jo que estic en un parc urbà, molt urbà, m'he trobat en època de bon temps, ara a la tardor i també a la primavera, que la gent fa barbacoes a la terrassa de casa. Qui hagi tingut mai una barbacoa sabrà que a l'inici fas molta flama per a poc a poc crear brasa o que el carbó vagi agafant temperatura. Doncs s'haurà d'acabar promovent l'edició d'un comunicat (o avís al grup de whats de l'escala, del carrer o del barri) que tal dia a tal hora engegaràs l'esmentada barbacoa. Més que res perquè tot sovint els bombers ens presentem, sense invitació prèvia, perquè algun veí, ressentit per no haver estat convidat, ha trucat al 112 que veu flames al balcó d'un veí o l'habitatge de l'altra costat del carrer. No us dic res si l'enceneu cara al vespre, perquè poden avisar de 3 ó 4 carrers més enllà. I passa. I tant que passa.

I no només hi ha les barbacoes, també hi ha un tema cultural que cada vegada és menor, en que algunes comunitats cuinen xais o tenen altres costums ancestrals. Brasers al mig d'un menjador, sobre un llit d'arena i tot el pis ple de fum i evidentment finestres i veïnat. Per sort és un dia o dos a l'any i les mateixes comunitats ja busquen maneres de fer-ho al camp o en llocs més adients. Aquí la campanya se l'han fet ells mateixos.

També anem a apagar espelmes... per la nit una espelma en un menjador pot ser advertit pel nostre veí bon samarità com un perill, i recordant la campanya, "si veus foc truca al 112" ens la lia en un moment. Per sort la gent del Camp de Tarragona ja estan acostumats als seus amics de Repsol, que els recorda dia rere dia que "una mica" de flama en una xemeneia no és res. Bé si, alguna cosa passa dins els processos del complex Petroquímic, però més enllà de la contaminació per gasos i la Capa d'Ozó no passa.

Així que Bombers, policia i ambulàncies ens fem un fart de consumir benzina (ara que va barata) anant a desenes de serveis de fum de xemeneies, incendis de barbacoes o cremes de fullaraca en època de preparació de caps de conreu.

La qüestió de les campanyes institucionals sobre el foc són terribles. Provoquen tota mena de conseqüències. Aquests dies estan tancant accessos al Montseny, posen autobusos per a regular l'accés a la muntanya, però alhora es promouen curses i ultra recorreguts, que fomenten el turisme i coneixement de moltes poblacions, que d'altra manera poc atractiu turístic podrien tenir muntanyes i paisatge a centenars de quilòmetres i de corbes de la capital. Així que boletaires i senderistes els trobem escampats arreu. A les rutes habituals i també a les esportives. Amb lo bonic que és fer una ruta pel Passeig de Gràcia o el Born, allí com a molt pots "perdre" la cartera o quan et canses agafes el metro i et deixa prop de casa. Us proposo una ruta a La Boqueria a comprar bolets, segur que us estalvieu un grapat de diners en benzina, que va molt cara, i alhora reduïm les emissions de CO2. 

Després hi ha la gent gran, urbana, que són passejadors, caminadors o simplement tenen capacitat escapista i han de sortir si o si a caminar. Alguns agafen el camí cap al poble veí, altres el camí del riu, el camí de la font o el del cementiri. Quan costa activar el localitzador dels mòbils i poder-ne fer seguiment de les l'ordinador de casa un familiar? Són gent que no acostumen a allunyar-se massa de la ruta diària. Però el dia que el cap els hi juga una mala passada, dons aquell dia correm-hi tots. I ho fem, en això no us cal patir. però oi que hi ha solucions senzilles? Oi que tots utilitzem el localitzador amb el cotxe? Perquè no l'activem al mòbil d'aquell familiar que sabem que un dia o altra ens crearà un incident?

Campanyes institucionals se n'han de fer i moltes. Què fer quan hi ha un incendi a casa teva. Què fer quan al qui se li crema és al veí de sobre, el de sota o el del teu costat. Què fer quan atures un vehicle a l'autopista. Què fer quan vas a la muntanya. Què fer quan tens una familiar caminador (o escapista) d'edat avançada. Què fer quan veus fum al cap o al bosc (4 pistes per assegurar-se que realment és un incendi). Estem al segle XXI i en un incendi d'habitatge, no hauríem de trobar la porta oberta ni del que té l'incendi dins, ni del veí del costat, ni del de sobre, ni del de sota. A tots ells el hi correrà el fum i segurament també les flames. Tampoc hauríem de trobar ningú baixant les escales.

Així que ja sabeu, tenim tots feina paer endavant. Nosaltres com a bombers a estar preparats per tots aquests serveis, que ja fem, a les institucions a fer BONES campanyes de prevenció i a les comunitats de venïs a preocupar-se de que tot els inquilins coneguin què han de fer i què NO HAN DE FER en cas d'incendi a casa seva o a la d'un veí d'escala. Apa, tenim deures per tots aquesta setmana.

A la recerca del temps perdut

Començaré fent una puntualització al post de fa un parell de setmanes sobre els nous polos (polos si i polos no). Finalment m'ha caigut un quadradet d'un dels polos nous. Aquest només l'havia rentat un sol cop. A 30ºC. Sembla que la ciència aquestes últimes setmanes fallí més que un experiment amb Nitrogen a la UdG. L'última guàrdia tothom em deia que em quedava una rentada menys, fent un símil amb la peli Jumanji2 i les marques als avantbraços, que indicaven el nombre de vides. En aquest cas, les vides son les rentades que podrem fer als nous polos. De fet, ja hi ha polos on hi posa "Bomber_" o també "Bom_ers", a més dels quadradets que poden semblar simbologia binària (el meu és 1110 -binari-, que és el 14, doncs em deuen quedar 14 rentades...). També em diuen que hi ha qui ha posat el seu número de bomber als quadradets... Això portarà cua. Anem amb polos nous i ja cauen les lletres. Algú porta el control i el seguiment per a poder fer la reclamació o la millora en la propera partida de compra? Haurem de fer una estampació extra com la que es va fer a les jaquetes forestals que no anaven logotipades i ningú sabia si érem bombers o treballadors de carreteres?

I anant a l'actualitat, diumenge per la tarda em van avisar que l'avi de 82 anys que es buscava a la zona de Molins de Rei el van trobar viu. 👏👏👏👏

Aquest és de ben segur el resultat de dedicar molt esforç i mitjans a trobar aquesta persona. Com ell molts altres s'han perdut els últims anys. Hi ha diferents raons, persones que es volen suïcidar (no són difícils de trobar), els que per malaltia es desorienten (l'Alzheimer) que sovint no saben ni que s'han perdut, i finalment els estacionals (caçadors de bolets, però també muntanyencs, caminadors i passejadors que pateixen diferent tipus accident o incidència.

Són situacions que cada dia produeixen l'activació de Bombers, Mossos, Ambulàncies, Agents Rurals i altres organismes que es coordinen per a la recerca d'una o varies persones en entorns extensos i sovint complicats. Curiosament el ciutadà desconeix la gran quantitat de persones que es perden fent activitats "normals". Per tant tothom va a la muntanya a buscar bolets ignorant que potser son ells qui acaben sent buscats. Ara és el moment de tenir campanyes a tots els mitjans de comunicació de que és època de buscar bolets i també de buscar boletaires perduts! Cada dia hauríem d'escoltar, només obrir la tele a primera hora, o en obrir el diari, quines son les pautes a tenir present quan entres al bosc. Aquesta última setmana vaig veure la notícia sobre el resum de la Campanya Forestal. I la Campanya dels boletaires on és? Ningú a Protecció Civil pot començar una campanya informativa? Voleu dir que no val la pena evitar unes quantes recerques i operatius de recerca a canvi de dedicar unes hores a fer difusió dels perills del bosc? De consignes a fer en cas que et perdis. De sistemes d'avís. De coneixement de les diferents APP dels mòbils. Etc, etc, etc.... Segur que alguna cosa es pot fer. Millor dit, alguna cosa cal fer.

A Bombers, des de fa força temps, es dediquen molts esforços en organitzar i registrar cadascun dels nostres passos per tal d'assegurar que no deixem ni un pam de terreny sense rastrejar. Hi ha APPs, tracks de GPS, dossiers online, mapes digitals i la utilització d'un vehicle especialitzat amb tot de tecnologia aplicada per a coordinar les recerques.  I segurament, el coneixement o desconeixement d'aquest recurs ha estat determinant en la resolució d'aquestes actuacions.

Una cosa és el control de l'operatiu i l'altra el "centre de dades". Sovint el responsable de l'operatiu s'ha vist capacitat de portar el control de les persones i vehicles, dirigint-los ara cap aquí, ara cap allí i posteriorment anar dibuixant a mà sobre un mapa. No tots s'han adaptat a la digitalització ni als coneixements digitals. Per tant l'eina "màquina de pensar" no l'han utilitzat més que com a taula, cadira, ordinador i impressora. El primer que et demanen a la recerca és treure mapes. Mapes? Amb el GoogleMaps a tots els mòbils? Mapes que tens en directe a la pantalla de l'ordinador?

Avui amb un mòbil tens el registre de tot allò que has fet. Programes per crear tracks, d'enviament de posicions o la posició via Whatsapp son habilitats tecnològiques que tot bomber (i resta d'equips de rescat) hauríem de conèixer. També tots aquells que coordinen els diferents operatius. Manar és fàcil, però tenir control i anàlisi de tota la informació és algo que m'he trobat ben poques vegades.

Per sort tot això va canviant. Ara fa menys d'un any a la REL es feia un curs (passada l'època de caçar boletaires) sobre eines tecnològiques aplicades a la recerca de persones. I a inicis d'aquest any es va fer una edició aplicada a incendis forestals (per allò de tenir control de tots els equips i vehicles i poder-los organitzar de forma "organitzada").

I tornant a la recerca exitosa de l'home de 82 anys. Desconec les dades. Però estic segur que durant l'últim any l'estadística ens dona valors favorables. Estic segur que la mitjana en el temps de recerca de les persones perdudes (grup dels boletaires) ha millorat respecte anys anteriors. Avui a les recerques, a més de l'helicòpter (o helicòpters de bombers) hi participa els Grup Caní de Recerca, bombers de diferents especialitats, diferents unitats especialitzades de  muntanya de mossos i d'agents rurals i alhora utilitzem tota aquella tecnologia que comencem a dominar per a millorar en control i anàlisis de la situació. Tot d'informació real a l'instant, com als Incendis Forestals.