Gestionant el demà

Bomberilment parlant podria dir que estic en un bon moment. I això que segueixo sent un bomber amb la mateixa categoria que quan vaig entrar. Bé, s'entra amb nivell D i al 2000 varem passar al C. Que és un tema que des de cap sindicat ni cap negociació ha aconseguit arreglar. Els bombers que surten de l'Escola de bombers segueixen sent del nivell D i han de passar no se sap mai quants anys a que passin a nivell C. I ja va sent hora.

Això de ser d'un nivell o un altra no influeix de forma efectiva a la feina. L'únic canvi real és que el 2000 havíem acabat de fer un mòdul sanitari extra, que ens permetia, en aquell moment equiparar-nos a la gent que estava a les ambulàncies. Se'ns va vendre, o això portava l'aire, que potser tindríem alguna ambulància als parcs de bombers (ja n'hi havia puntualment alguna). Però el desenvolupament del SEM ho va impedir, i també el tenir consellers d'interior que eren metges i preferien donar als seus "amics" de sanitat i empreses del sector competències que nosaltres feia temps que volíem i estàvem preparats.

Malauradament la crisi ha fet que avui no haguem renovat pràcticament la nostra formació sanitària, tot i anar a la carretera a diari, tampoc hem fet guàrdies a ambulàncies. Així que amb el temps els tècnics del SEM i a base d'experiència de carrer en saben (la majoria d'ells) bastant més del tracte al pacient. Tampoc vull reivindicar res extraordinari ni queixar-me de la labor del SEM, perquè no seria just. Actualment, i si ho comparo amb quan vaig entrar a bombers, la sanitat a peu de carretera i també la extra-hospitalària ha millorat infinitament respecte a la gairebé nul·litat que hi havia fins llavors.

Avui em vull dedicar a la pèrdua de competències en aquest i altres camps que hem anat patint i digerint al llarg de tots aquests anys. Uns venen motivats per la crisi, que va obligar a retallar fins a límits impensables, i per altra l'anterior direcció de bombers que no va saber defensar la necessitat dels mitjans que tenia i havia de mantenir el Cos de Bombers. Tot això a més ha estat impossible de revertir, ja que els pressupostos dels últims anys a la Generalitat son pròrrogues d'anys anteriors. I per això s'ha arribat on estem.

Ja no tenim ambulàncies a cap parc de bombers. Les poques que teniem han anat caducant, fins i tot també les del propi servei GEM. Que sense personal ni ambulància ha mort sense pena ni gloria. Puntualment a l'estiu hi ha hagut personal específic contractat per als serveis forestals, on sembla ser que mereixem una mica més de consideració.

Actualment, i només després de la desgràcia d'Horta de Sant Joan, quan hi ha un servei s'avisa a les ambulàncies (les del SEM) per a que vinguin a fer un preventiu de la nostra actuació. I clar, no s'activa per un contenidor o un petit foc de marge. S'activa en aquells serveis d'habitatge, indústria o d'incendi forestal que per la seva complexitat i possible perill requereixin un retén de personal sanitari.

Horta va descobrir diversos problemes organitzatius i logístics de la casa. Un, i molt important, és que si un bomber pren mal a un servei, com ho fem per rescatar-lo i evacuar-lo cap un hospital? Horta va ser molt complex. Caos, desordre, manca de previsió d'un possible incident, la meteo totalment desfavorable i varies limitacions i factors més. Avui, i podem parlar de l'últim estiu, en l'incendi de la Torre de l'Espanyol, es van fer un parell o tres de rescats de personal per cops de calor. Els helicòpters aquell dia si podien volar, les ambulàncies també estaven a peu d'incendi, el centre de comandament estava perfectament delimitat i funcionava de forma estructurada. Aquest és un canvi a millor.

Que què passaria si tornéssim a tenir un altra Horta de Sant Joan? Segurament seria molt més difícil de repetir-lo. Actualment les previsions, les teories i les simulacions prediuen escenaris d'actuació que possiblement (i això confio) delimitin l'acció dels bombers en condicions realment adverses. Pel rescat ja no ho tinc tant clar. En condicions tant desfavorables seguiria sent molt complicat una evacuació d'urgència o l'accés medicalitzat a una zona remota.

Però també ens hem de fer la pregunta en recerques, en rescats de muntanya, en rescats a rius, a incendis d'habitatge. Estem preparats per a rescatar als rescatadors? La resposta és ben difícil. Com he dit al llarg dels últims anys no només hem perdut personal, competències i coneixement sanitari, sinó que s'ha perdut coneixement i competències de molta gent i molts parcs que abans estaven preparats per això i molt més. Hi va haver un dia que els parcs de la RELL havien fet cursos més o menys generalitzats de rescat en rius. El mateix curs sanitari de l'EMERSA incorporava rescat en mitjà aquàtic.

Una de les coses que tenim "sagrades" és el treball en binomi. Quantes vegades hem practicat el rescat, la recerca i l'ajuda a un company? Quantes vegades ens hem posat en situació d'alarma per si havíem de treure un company de dins un pou, una habitació fosca i plena de fum, o del fons d'un aparcament soterrat? Ho tenim per la mà? Realment som conscients que el pitjor rescat que farem mai serà a un company o el que ens faran a nosaltres mateixos? A la formació d'incendi d'interiors de l'any passat varem practicar el rescatar un company que trobàvem estès al terra, sense visibilitat i respirant de l'ampolla d'aire. Qui rescatarà al bomber del GRAE el dia que tinguin un incident? Qui rescatarà al bomber que té un problema a l'interior d'un habitatge mentre eren el primer vehicle que havia arribat, i el següent què es trobarà? Com ho farà? Quins mitjans té? Aquesta és la pregunta que cada cop em pregunto més sovint.

A la formació de l'últim mòdul de Risc Químic es fa el cas del rescat d'una persona (que també podria ser un bomber), que s'ha contaminat amb producte. Serveis com el de fa uns mesos a una fàbrica de Tarragona ens donen pistes dels problemes i les dificultats d'aplicar a la realitat tot allò que sabem. Per sort, cada cas ha servit per aprendre i millorar la nostra preparació per al següent servei.

El ser millor bomber no depèn de si has promocionat a caporal, tècnic o has entrat a alguna especialitat. Ser millor bomber és aprendre cada dia i descobrir que moltes coses apreses no són suficients, que altres cal desaprendre-les per aprendre'n de noves. Que segurament trobarem moments de caos que haurem de saber gestionar, situacions noves i realment complicades, però que a base d'haver practicat amb els companys, fet cursos, i viscut situacions complexes anteriorment, ens serviran per a sortir-nos-en de forma mig decent. Però sobretot, sobretot, ens serviran de base per a gestió i preparació de la propera situació complexa.

on és l'escola de bombers?

Vaig estar molts anys a tornar a l'Escola des que vaig acabar el curs bàsic. Més de 10 anys sense tornar-hi em van resultar estranys. L'Escola era un ens allunyat dels bombers, ja que només hi accedien els bombers de la zona, els formadors i els alumnes de les diferents oposicions. Però per als bombers de "provincies" l'Escola resultava un lloc que hi havies anat un cop i tenies molts números a no tornar-hi mai més.

Això en el meu cas va canviar, per aquelles casualitats que té la vida vaig ser convidat a un curs per a formadors de "teoria del foc", que no em va motivar, però em va permetre incorporar al grup de Risc Químic, i això em va permetre anar a l'Escola tot sovint per a donar classes de Risc Química als nous bombers, a una opo de caporals, a bombers d'empresa i a algunes reunions, pràctiques i a alguns invents raros que es volien incorporar a les noves promocions. Va ser l'època en que el contenidor d'amoníac (un Isocontenidor) aparcat al mig del pati de l'Escola s'hi deixava anar més amoníac en una sola entrada dels joves i tendres aspirants que en totes les fuites de l'any a la petroquímica de Tarragona. Va ser una sort que cap d'aquells aspirants prengués mal, amb prou feines havien gastat una ampolla d'aire i nosaltres els posàvem a dosis molt per sobre d'alguns llindars fatalistes.

La vida però dona moltes voltes i altra cop durant anys he estat allunyat de l'Escola. Només puntualment hi havia tornat a algun curs de Furgó de Risc químic. A raó de la meva lesió, operació i conseqüent baixa vaig haver de tornar a l'Escola a fer el curs de rescat d'accidents. I allí em va tornar a agafar el cuquet. Durant aquest any ja hi he tornat alguns dies més, i també per rebre formació de Risc Químic. Segueixo al dia.

Durant tots aquests 25 anys d'anades i vingudes, la distància ha estat sempre la mateixa (al bàsic hi anava des de Reus, després ja des de Lleida). L'Escola és lluny de molts parcs i ciutats. A més cal pensar que els parcs i els llocs de residència acostumen a no coincidir, cosa que agreuja el fet que a l'Escola s'hi va vestit de bomber i a la majoria de cursos et fa falta tota l'equipació complerta. Això vol dir que cal o bé portar tot l'equipament a casa i després anar a l'Escola, o que algun company de curs i que viu prop del parc te la porti. I aquí és on vull anar a parar.

Porto molts anys aguantant que els cursos es facin a l'Escola a les 8 del matí. Els de Lleida ens hem de llevar a les 5 del matí. I sempre som dels primers a arribar. Sempre hi ha qui arriba a 2/4 de 9... i quan hem fet cursos o pràctiques a Lleida els de fora sempre arriben tard. Que es veu que Lleida queda molt lluny. Doncs igual que anar de Lleida a l'Escola.

També porto molts anys aguantant (molts bombers i jo) que som l'exèrcit de Panxo Villa. Que si portem cabells llargs, piercings, tatuatges, camises, samarretes, folres, pantalons amb tira fosforescent, altres sense la tira... i què? no som bombers? nosaltres no estem per a donar el pego, fer de models, ni semblar els més bonics anant tots iguals. Nosaltres estem per fer feina, per ser humans i salvar vides. Si, salvar vides. I sovint això a la gent que dirigeix l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya se li oblida.

I se li oblida quan canvia les regles del joc de durant 25 anys, i ara els alumnes haurem d'aparcar a l'altra costat, com si fóssim un coi de poli. Doncs no hi estic d'acord. Ho he escrit abans, nosaltres portem la roba de bomber amunt i avall. Portem 2 cascs, un parell de botes, el jaquetó i pantalons d'intervenció, la motxilla, el bocata i un grapat d'estris i coses més. Si de normal portem 20 kg de més, imagineu quantes coses hem de portar a l'anar a fer un curs a l'Escola.

Doncs potser és hora de començar a demanar la contraprestació. Volem un vestidor, clau de guixeta, dutxa i espai per canviar-nos. Però sabeu què més necessitem? Unes taules i un lloc com Déu mana, per a seure i fotre'ns el bocata!. Portem 25 anys menjant el bocata d'esmorzar drets, al costat de la porta de l'aula i patint els cafès infumables de la màquina de vending.

Si l'Escola de Policia ens demana complir les seves regles, doncs que ells compleixin els seus deures com a promotors de la formació i gestors de l'espai que hem d'ocupar. Potser aparcarem als collons d'andares, però ara tenim excusa per arribar tard, perquè potser hauriem de demanar carritos i cintes transportadores per a tot el nostre material. Doncs això, on és l'Escola de Bombers?

les coses de la tardor

La tardor no és només de fred i dies més curts. A Bombers canvien més coses. Dinàmiques de guàrdia, tipologies de servei, torna la formació tant a nivell de regió com a la formació que ofereix l'Escola...

Per una banda hi ha l'activitat diària. Fer les revisions a les 8 del matí no són tant agradables com fer-les a l'estiu, i espera't, que quan estiguem a sota-zero fliparem (com sempre). Perquè ningú es pensi que les cotxeres a Can Bombers estan climatitzades. Aquí quan fa fred, en fa a tot arreu. Seguim revisant, amb la candela penjant del nas, els vehicles i maquines per als serveis. Seguim fent la revisió set,anal de les bombes, motors i fent la neteja de la cotxera (que sembla que no però en un parc gran ràpidament s'hi acumula de tot) i quan fa vent les fulles ho envaeixen tot. També tornen les escoles. És el moment en que els nens ens venen a visitar. Venen a veure camions de bombers i descubreixen que tenim una aula!. Aquí els passem un parell de vídeos de prevenció i els fem reflexionar una mica sobre els endolls i les calefaccions. També que han de trucar al 112 i tancar les portes. Uix, això potser ho hauriem d'exportar a les associacions de veïns i altres. Que això de tancar les portes, la gent ho porta força malament.

Fem pràcticament el mateix que la resta de l'any, però ara amb el folre posat i amb la foscor del matí. La pell se'ns torna més tersa 😜. Els divendres, dia de la neteja general, ens fem un fart de treure fulles. I a més o menys tots els parcs hi ha qui acaba podant els arbres. De fet ens agrada enjardinar el lloc on passem un grapat d'hores. Tenim jardins a molts parcs, amb alguns arbres més o menys bonics.

A la tardor les tardes es fan més pesades. A les 6 és fosc, no hi ha els forestals i la temperatura baixa en picat un cop el sol s'amaga. Així que és hora d'anar al gimnàs. La resta de l'any això del gimnàs és relatiu, perquè fàcilment es munten partits de futbol, volei o tennis (segons parc, torn i nombre de personal disponible). Però a la tardor i a l'hivern això es fa gairebé impossible. Toca aixecar ferro, o pujar a la bicicleta estàtica (que personalment trobo encara més avorrida que el gimnàs). Però s'ha de fer.

També hi ha les tasques comunitàries. Les de fer el dinar. I clar, el menú canvia. Passes de menjar paella a menjar paella. No, és broma. Tot i que la paella és el plat estrella a la majoria de parcs de bombers, les amanides de pasta o d'arròs passen a ser llenties i sípia amb patates. Segurament l'hora de dinar passa ser una cosa secundària. a l'estiu menjar abans de 2/4 de 2 és gairebé obligació, perquè fàcilment et quedes sense dinar si et descuides. En canvi a la tardor els serveis canvien de dinàmica i són abans de dinar o a mitja tarda. També hi ha dies en que gairebé no hi ha serveis, però en canvi és època de trencar estadístiques. Els dies de vent o pluja canvien la dinàmica d'una setmana de guàrdies gairebé improductiva a ser dies que, com al futbol, demanes l'hora.

Els serveis de tardor. D'això us n'he parlat altres vegades, però avui us escric en mig d'una tempesta de vent (a mig Catalunya) i de neu a l'Alt Pirineu. Així que és dies de sortides a arbres caiguts (sobretot després de les pluges, que estoven el sòl que els aguanta), i és que els arbres urbans tenen molt poca arrel i és el moment en que cauen al mig dels carrers. També és dia de treure persianes de finestres i balcons que la gent no ha recollit o tenien un suport muntat en precari. O simplement gent que ha deixat la finestra oberta i el vent ha fet obrir o tancar de cop i apa, fot-li, els vidres trencats.

També és època en que els pagesos van cremant marges i restes de poda de gent que neteja el jardí de casa. Llavors tenim l'alertant, que volent fer de bon samarità i creient-se tot el que diuen a la tele, "si veus foc truca al 112", acaba trucant i enviant bombers a incendis que no són incendis. Són cremes controlades. I una crema controlada no és un incendi, perquè està sota control i té definits uns perímetres i objectius de crema. I apa, ja tenim al tècnic de torn que envia un camió (o més) a un possible incendi de vegetació a qualsevol indret remot de les nostres contrades. Aix, que bonic.

 

A més dels boletaires, també hi ha els excursionistes mal previsors, que són sorpresos per les nevades, tempestes i la caiguda de la nit abans d'hora. Sovint, van mal tapats, o queden arrecerats a algun refugi de muntanya. Això dels polsadors i les emissores instal·lats en aquests llocs ha salvat a més d'un d'alguna que altra bronca amb la família.

I així estem. Esperant que la propera guàrdia sigui més tranquil·la que l'anterior (la del vent o la de les pluges) o que sigui una mica més moguda, que no va tenir res d'especial. Doncs això, que la tardor ja és aquí per a quedar-se fins a mitjans de desembre. La boira ja vindrà amb el fred i l'anticicló de l'hivern.

bombers 20 30 40

Somiar és gratis, que diuen. Avui faré de futurista, i encara que falti molt per escriure la carta als reis d'orient, intentaré posar algunes bases de com hauria d'estar el Cos de Bombers del futur.

Evidentment, primer cal acabar allò que s'ha començat l'últim any. L'estat al 2020 serà encara el d'un Cos de Bombers mediocre, en reconstrucció i sobretot obert a tot d'oportunitats que ens brinda aquest moment dolç que, aparentment ens mostra la nova direcció de l'organització.

De moment el que no podem perdre de vista, ni obviar, és la il·lusió i esforç (sempre entre cometes) que des de dalt s'està afrontant aquest moment delicat. De fet, era deixar morir el Cos o revifar-lo. El 2020 veurem l'entrada dels 125 bombers que en aquest moment estan acabant l'escola, veurem l'entrada a pràctiques de la següent tongada de 250 bombers (ara en plena opo), veurem també cursos de Caporal, Sergent i Oficial, que possiblement després de l'estiu ja estiguin treballant a parc amb les seves noves funcions. També haurem de veure alguns pocs tècnics més. I amb això començaríem a respirar als parcs.

A nivell de parcs, haurien d'estar acabades obres de parcs com Girona, Moià i Granollers. Però les obres les carrega el diable. Mai se sap què pots trobar sota un edifici mal construït de 25-30 anys. Durant l'any vinent també començarem a veure alguns camions BRPs nous, i també vehicles lleugers. Sembla com si l'any que ve entre bombers i camions poguéssim obrir una vintena de parcs nous, però la realitat és que amb això només fem que tapar forats i en prou feines tornar al punt de partida.

I pel 2030 què? Doncs no s'ha de seguir tapant forats. Cal renovar-se, cal reinventar-se, cal adaptar tot allò obsolet a les normatives (antigues i noves), cal adoptar definitivament els mecanismes d'organització del control i prevenció de la salut laboral als parcs de bombers, als camions i també al material tant en roba com equips tècnics i mecànics. És hora de conèixer quina és la mesura mínima de les portes de les cotxeres. Quina és la instal·lació d'extracció de fums que cal posar als parcs i cotxeres. Cal establir totes les revisions tècniques i reglamentàries que s'han de realitzar a tots els equips tècnics que utilitzem. Des dels compressors, passant per les ampolles d'aire, les ampolles i equips d'acetilè, les instal·lacions elèctriques dels parcs i edificis de la DG. Dubto que complim el 100% dels requeriments en quant a llicències, permisos i controls en  les instal·lacions fixes i mòbils, tant en industrial com en constructiu.

Això s'hauria d'aconseguir pel 2020, però amb l'alt volum de problemes estructurals del Cos, és impossible tenir suficients recursos per a realitzar aquesta tasca que no només és feixuga, sinó que des de més amunt de l'actual direcció hi han d'apostar. No pot ser que tinguem edificis i naus que si fossin privats no obtindrien llicència d'activitats per múltiples mancances, i que aquí permetem per ser nosaltres mateixos els qui regulem i inspeccionem. El mateix passa amb la llei de Riscos Laborals. La mateixa Generalitat és la que ha permès i ha promogut que no s'apliqués en l'àmbit operatiu, quant la majoria d'actuacions tipus les tenim sobre paper. Protocols d'actuació, protocols d'activació, protocols de comandament i un llarg etc de presa de decisions i controls de seguretat dels serveis que fins ara només ens han servit per salvar culs als tribunals, però no per dirimir responsabilitats ni millorar la salut de tots els que treballem en aquesta casa.

I tot això perquè? Senzill. Per tenir tots els parcs renovats en les millors condicions d'habitabilitat i seguretat possibles. Parcs amb espai als vestidors, amb zones ben definides (i operatives, no sobre paper) d'entrada i sortida a parc (zones netes i brutes) i si cal de colors diferents. Definir la mida de cada espai (menjadors, cotxeres, dormitoris, sala de comunicacions, gimnàs, etc) en funció de com ha de ser aquest parc. Evidentment hem de definir l'estratègia de desplegament al territori. I per tant obrit i tancar parcs allí on sigui necessari. No podem tenir parcs a menys de 15 km de distància entre ells quan hi ha llocs on n'hi ha més de 80. Potser operativament hi han de ser (Tarragona, Reus i Cambrils són un exemple de tres parcs que han de ser-hi), els habitants i la indústria ho avalen perfectament. Però tots coneixem altres casos on això no és justificable. En canvi trobem zones amb volums de trànsit de mercaderies i de persones de caire estacional que amb prou feines tenen parcs de bombers voluntaris. I ja no parlo de si son operatius o no.

I clar, després de tenir-ho tot en ordre al 2030, cal arribar al 2040. Malament aniríem si al 2030 no haguéssim començat a establir les bases pel què ha de ser un Cos de Bombers modern. Un cos de bombers en que no l'afectessin els talls de llum, les tempestes, els talls de transit, les caigudes d'internet, les mancances en el subministrament de materials i renovació d'equips. Això caldria tenir-ho per 2030, però hi ha tantes coses a fer fins llavors, que no sé si s'hi arribarà.

Al 2040 el GROS ja serà una anècdota. Tindrem drons, càmeres als cascs que enviaran les imatges per wifi o Bluetooth als camions que reenviaran als servidors de les Sales de control i del centre operatiu desplaçat (el GROS del futur). Estarem totalment monitoritzats amb captadors de temperatura externa, condicions corporals (pressió, gasos i ritme cardíac), els camions incorporaran la càrrega hidràulica de la majoria d'equips als armaris. La organització de les diferents especialitats ja tindran un bon grau d'experiència i potser serem referents mundials en més coses que els incendis forestals. Potser serem bombers del Clima. Perquè el canvi climàtic ens ve a sobre a mig termini.  per això caldrà tenir (pel 2030) totes les estructures bàsiques de Bombers adaptades (o en camí) als nous canvis i condicions climàtiques que ens esperen.

Segurament els camions, furgons i altres ja incorporaran sistemes que permetin la conducció i control dels vehicles en condicions gairebé de ceguesa total. Una gran tempesta o una gran nevada no haurien de ser un impediment per a que un camió de bombers arribés al seu destí.

En 20 anys poden canviar moltes coses, però ni al 2000 els cotxes volaven (com es somiava) ni tampoc portem vestits brillants. El 2040 tampoc canviarà tot tant. El futur està lligat a les comunicacions, la monitorització i evidentment en tenir la infraestructura suficientment ben dissenyada per a evitar els errors del passat. Hem de tenir una organització capaç de renovar-se i d'incorporar tot allò nou que ens permeti millorar. Tenir el control i el domini de les diferents àrees de coneixement. No és normal que siguem uns novells en recerca de persones, uns novells en actuacions tecnològiques, uns novells en vehicles híbrids, uns novells en el maneig d'animals (cavalls, vaques i altres animals que estan lliures a via pública).

Quan el temps s'atura...

Tenim un futur que ens espera. Avui, 2020, tenim el repte de ressuscitar, el 2030 ja ens hem de funcionar segons les bases de l'eficiència i el 2040 hem d'estar al top, hem de ser com qualsevol altra gran organització que domina el seu entorn. Els bombers hem de ser referents per a la gent. Quan algú vegi un bomber ha se saber (i ha de ser realitat) que és algú que domina, que domina molt i que darrera seu hi ha tota una estructura que li dona suport.