Aquesta setmana varem tenir un incendi en una indústria prop de Lleida. No va ser res espectacular, no varen cremar les naus, ni caure el sostre. Simplement una màquina, que treballa amb aire calent, es va encendre. Encara que no tot és tant fàcil.
El primer avís era d'una fàbrica química on hi sortia fum. Després ja era una empresa on manipulaven olis, però que tenien un dipòsit de GLP a l'exterior i que no quedava afectat. Però si que hi havia fum negre...
En arribar el fum travessava la carretera, que estava tallada. Un cop dins, anem deduint tot el que hi ha. Un quadre elèctric afectat, després sembla que també hi ha foc a la part superior. Pugem al nivell superior de l'estructura metàl·lica i allí, a més de l'afectació a algunes parets de "sàndwich", hi havia fum sobre unes màquines. Amb la càmera tèrmica anem veient que la temperatura afecta a una gran part de la instal·lació. La resta és feina d'anar tirant aigua, tallar planxes i molta paciència.
No va ser cap servei espectacular, però si un de molt instructiu. Només arribar, el fum condicionava on s'havien de situar els vehicles. Un cop dins, calia fer de Sherlock Holmes per seguir el fil fins trobar el veritable origen del foc. Totes les màquines i tubs estaven folrats d'aïllant, a més de tenir doble capa. Gairebé una feina de cirurgià de fer cates, forats i anar traient capes de ceba fins trobar el lloc concret on hi havia la font de l'incendi. Els nois de pràctiques varen aprendre que un incendi no és només tirar aigua, sinó que és una feina molt més complerta. Buscar l'origen per a ser més efectius. En aquest sentit em va recordar una fuita d'amoníac en una fàbrica de gel de fa un parell d'anys.
Allí sabíem de la màquina que utilitzava l'amoníac per a fer glaçons. Plena de gel, desconnectada del corrent elèctric, però la concentració tòxica no baixava. Aquell vespre vaig aprendre dues coses. Que cal trobar la font o origen del problema. No val amb només desconnectar el sistema. La vàlvula malmesa quedava sota el gel i anava fuitant poc a poc, provocant que les concentracions seguissin sent molt altes. L'altra ensenyament va ser sobre els detectors de gasos.
No hi ha ningú que sàpiga de detectors. No ens en podem fiar de qualsevol "expert" que se'ns presenti, porti el color de vestit que porti. Allí hi havia qui deia que el seu equip ho detectava tot (?) i en preguntar-li, no sabia res del seu funcionament ni el rang de treball. Després va arribar un altre amb un detector específic d'amoníac. Vaig pensar, estem salvats. Res, tenia un màxim de 100ppm. El nostre arribava a 300ppm i allí es col·lapsava. També teníem un altre equip que, sense tenir cèl·lula específica, el detectava. I amb el nostre afany quantitatiu va venir l'error. També ens passàvem de lectura. Involuntàriament la limitàvem a 4999ppm però també era insuficient. En realitat, alguns dies després vaig entendre que hi podíem haver detectat molt més, encara que fos a costa de la precisió. Potser fins a 300.000ppm, amb un error de més 20%. Vàlid?
En un servei, perquè he de saber que tinc 250.000ppm d'amoníac? L'aprenentatge és que no. En un servei he de saber que hi ha o no amoníac i com evoluciona en el perímetre. Però no la xifra exacta a l'interior d'una nau amb fuita activa. De què em serveix si hi ha 3.000 o 30.000ppm si ambdues son mortals?
Doncs això, a més d'apagar incendis i salvar vides (que és molt) aprenem també dels serveis per a treure conclusions per a fer-ho millor en el següent. En el d'indústria, la càmera tèrmica ens va permetre buscar l'origen del problema i saber on havíem de tirar l'aigua (en altres serveis ens servirà d'ulls en la foscor). Els nois de pràctiques van tenir un gran servei, dels que et permeten mirar, observar i pensar. També gaudir de la feina d'equip i l'organització que manteníem. O com en el de l'amoníac, aprendre dia a dia de com treballen els nostres equips.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada