les refotudes INTs

Ja us he explicat que aquests últims dies estic de "reinserció" bomberil. Significa que les meves jornades les dedico a reaprendre coses, a practicar maniobres i equips que en teoria tinc mig oblidats. Oblidats no, però si que hi ha detalls que reconec que necessito pensar-los, quan abans ni et plantejaves ja que tenies totes les accions mecanitzades.

Per exemple, el simple fet de vestir-te amb tot l'equip per a poder entrar en un espai confinat, fa que hagi de recordar-me d'engegar l'emissora abans d'entrar i comprovar el grup de treball, revisar que porti la llanterna del casc carregada o simplement portar el passamuntanyes a la butxaca per posar-me'l al camió de camí al servei... i espera que encara m'he de trobar amb algunes "dificultats" més. Res que no es pugui solventar. Recordo fa molts anys, i en una pràctica al parc de Reus, quan encara era voluntari en que em vaig afegir al torn. Havia d'entrar amb ells a l'incendi que havien provocat a la torre de pràctiques... ostres, recordo que encara m'estic posant el casc, l'equip, l'emissora, etc quan ells ja estaven entrant. Aquell dia vaig aprendre a mecanitzar. No m'ha tornat a passar des de llavors.

Recordant la visita a Cerdanyola de fa poc més d'una setmana, he de reconèixer que allí també vaig tenir sorpreses agradables. Redescobrir les INTs. Les INT son totes aquelles instruccions i documents normalitzats interns, que regulen coses tan importants (i que no li donem la importància que mereixen) com quina roba ens hem de posar en cada tipus de servei, l'establiment de distàncies de seguretat i de treball en els serveis (AGO), o d'altres que aquests dies estic descobrint. Per exemple la info que has de donar i la que has de demanar al responsable de la propietat un cop abandones el servei (aquesta INT és nova).

Les INTs son com el nostre llibre de Petete, però en important. Després d'Horta de Sant Joan, el Bomber d'Oviedo, o qualsevol altra accident/incident que podem patir els pobrebombers, necessitem tenir clara quina és la nostra obligació i responsabilitat en cadascun dels serveis i casos que ens trobem dia a dia. Si cau una pedra d'un teulat... el primer que mirarà el jutge i l'assegurança és si portàvem casc, o si portàvem la jaqueta (que així ho posa a la INT)... i en cas de calor, servei de llarga durada, comoditat per a la conducció, etc. caldrà relaxar la protecció però de forma mesurada i possiblement pactada amb el comandament i segurament comunicada a Control de regió (per a que quedi constància).

Per cert, hem de millorar la nostra consciència en la seguretat a l'interior d'un camió de bombers. Algo tant senzill com el casc és incompatible amb el cinturó de seguretat. Així que ens l'haurem de posar a l'últim moment, abans de baixar i molt menys conduir amb ell... potser la propera revisió de la INT corresponent ho incorporarà, o no. Però si que hi comença a haver documentació de referència que ho justifica de forma coherent.

Als parcs no som conscients de que hi ha gairebé tot escrit. Molta gent em pregunta si hi ha establert el període d'absència pel qual et fan fer el Pal de reingrés... doncs si, hi ha una INT que t'explica pas per pas qui l'ha de seguir, com es fa, qui t'avalua, ... i si ets o no operatiu i en quines condicions.

Moltes de les preguntes que formulem als nostres caporals i sergents estan escrites a les INTs que tenim al parc en un carpesà i a la intranet de bombers. L'exercici que he hagut de fer jo aquests últims dies l'hauria de fer la majoria de gent operativa de la casa.

He escrit molt i molt criticant mil i una carències de la casa, i ho seguiré fent, però si una cosa cal lloar-la també ho faig. Les INTs son necessàries per la nostra seguretat. I les hem de seguir, però també hem d'aportar el nostre granet d'arena per a fer-les millors. Hi ha coses que potser no s'entenen suficientment, altres que poden induir a error, altres que simplement son errors del copia/pega... doncs tot això ho hauriem de comunicar via el responsable d'operacions de la nostra regió o directament als responsables de la seva elaboració.

Segurament la majoria serem simples usuaris afectats per les INTs però altra gent segur que per experiència o per formació coneix molt bé alguns temes. Doncs no hem de permetre que les INTs vagin en contra del que nosaltres dominem, donem un pas endavant i fem les aportacions pertinents. és la nostra seguretat, és la nostra feina, és la nostra vida o simplement és evitar problemes de cara a un possible conflicte d'interessos entre els nostres "clients" i nosaltres, que al cap i a la fi som els que actuem.

Apocalipsis bomberil

La setmana passada vaig estar a Cerdanyola, a Can bombers. Mentre conduïa de camí cap allí pensava que el cotxe que portava (un Ibiza del servei) anava prou be i que no em faria res agafar-lo dos o tres cops per setmana per anar a Cerdanyola a fer alguna cosa de profit. Però ja al migdia el pensament era el contrari... ni que em paguessin hi tornaria.

Només arribar em va sorprendre que la planta que es va cremar fa unes poques setmanes ja estava neta i havia desaparegut. Era un "altell" metàl·lic, que es va plegar per la temperatura. Per tant ha estat un exercici fàcil eliminar qualsevol perill, i permetre la vida normal a la resta de plantes. De fet això no és així. La planta de sota va quedar afectada pel fum i sobretot l'aigua que va caure després de tantes hores. Aquesta, hores d'ara, ja està en procés d'arranjament. Però comporta una sèrie de canvis que afecten als diferents llocs de treball.

Recreació de l'interior de l'edifici de Can Bombers (Camarote dels Hermanos Marx)

A dia d'avui hi ha despatxos, taules, ordinadors i molta gent acumulada en diferents sales de l'altre edifici. Son dos edificis, en realitat son més, però diguem que hi ha una agrupació d'edificis que fan façana mirant cap a la UAB i l'altre de perpendicular (el de l'incendi).

Allí hi vaig poder aprendre varies coses... una és que a banda de la "passarel·la" que sembla la part "més noble", tota la resta s'assembla més a qualsevol parc de la por que a un lloc on hi ha les ments pensants de la casa. Podria dir que Cerdanyola s'assembla més (o fins i tot ho supera) a Tarragona, Reus, Manresa o qualsevol altra parc en que no s'hi ha fet res des de fa 30 anys, que a un lloc on en teoria es fa la organització i tecnificació de Bombers.

Fotografia de l'interior del parc de Tarragona, fa un parell d'anys. Està igual.

Amb aquesta sensació tornava a casa. Per l'autopista pensava en la desil·lusió respecte al meu pensament d'hores abans. No hi vull tornar a Cerdanyola!, que fort. Sabeu la definició de cutre? doncs el següent. Va ser com un cop baix. Ara si que crec que Bombers el que tenim és una Apocalipsis, no hi veig futur. Si comparo Cerdanyola amb la Regió d'Emergències de Lleida és com la nit i el dia. Aquí tenim un grapat de problemes, però els edificis estan prou be (ei, que quan s'espatlla un lavabo és un drama, i amb raó), però tenir les parets blanques, portes amb pany (allà algunes van amb cordills), i que la gent a Lleida es respecta, és amable, i rendirà més o menys, però que veus que les coses es fan a gust, em va fer adonar de la sort que tinc d'estar, i haver-me quedat, a Lleida.

Els edificis de Can Bombers a Cerdanyola son el reflex de que la casa és un lloc decadent, sense futur. Cal renovar edificis, càrrecs que s'han fet seva la cadira, pensaments de possessió sobre projectes i mancats de crítica (ni la constructiva), gent que tot ho sap i que no toquis allò que no és teu. Això és el símptoma que estem davant l'Apocalipsis bomberil. No, no tot és culpa del 155. El 155 impedeix renovar càrrecs i modificar partides pressupostàries, però el 155 no canvia el caràcter de la gent, no fa avançar 30 anys els plans de renovació d'edificacions, no crea dinàmiques de treball noves... ni canvia res de res del que hi ha. Com ha de canviar algo que funciona malament? si a ell ja li va be!

Quilòmetre 0

Després de mesos buscant tornar a la normalitat, sembla que ha arribat el moment de sentir-m'hi. Primer havia de passar per una serie de passos. El primer va ser acabar la rehabilitació. Aquesta ja us vaig dir el seu dia que tot i anar molt bé (portava evolució de recuperació de futbolista) no havia estat el suficientment contundent com per sentir que realment s'havia fet tot el que calia. No per la meva part, jo vaig fer el que tocava i més, molt més. A partir d'aquí és quan et quedes sol, amb tu mateix. I vas fent segons el cos et demana. Un dia surts a córrer i a la nit tens el genoll inflat, una setmana després vas amb la bici i tot és oli en un llum i dos dies més tard tornes a sortir a córrer i et sembla que havies estat quinze dies descansant... Per tant és una època plena d'alts i baixos, un dia sembla bo i el següent és el pitjor dels últims deu dies.

Però la meva vida funciona a base de reptes. De posar dates. I en vaig posar una. El 15 d'abril havia de córrer la Cursa de Bombers. Reconec que fins aquesta mateixa setmana no ho vaig tenir clar. Per una part sempre he tingut por escènica a les curses (per això no m'agraden), em poso nerviós, i per l'altra que fins el dia de la cursa el màxim que havia corregut eren 7km i m'havia sentat fatal.

Però no hi ha com llevar-se pel matí i haver dormit tranquil. Així que esmorzo aviat i em canvio. I au, agafo el cotxe i cap a Lleida, que hi falta gent. Només entrar a Lleida veig que un grapat de gent es dirigeix a peu cap als camps Elisis... altres van en cotxe, i a tots se'ls coneix per portar samarretes tècniques. L'ambient es comença a respirar.

Un cop allí, i encara a l'aparcament veig un noi vestint-se amb l'equip d'intervenció, i l'animo. Em saluda i em reconeix, em confessa que és lector del bloc. 👍 . A mesura que m'acosto al centre de tot vaig trobant companys que fan de voluntaris, de col·laboradors i que formen part de l'ànima de la cursa. I intento saludar a la gran majoria d'ells. Per una d'aquelles casualitats passo pel lloc on els bombers que corren amb l'ERA es vesteixen, el dono ànim i ens saludem. Un cop arribat a la sortida segueixo trobant tot de gent coneguda i ens animem mútuament. Com qualsevol altra cursa on trobes tot d'amics i companys.

La cursa com a tal no té cap secret. Anar-me regulant. Aprofito el Runtastic per anar vigilant de no anar massa ràpid. En cap moment vaig tenir sensació que el genoll m'impediria acabar la cursa. I això em va fer sentir molt bé. L'únic que em preocupava és arrossegar un petit trencament fibril·lar a la cuixa... però en dies així ho superes. Després de la cursa ja aniré coix un parell de dies i m'hi posaré crema analgèsica.

Però acabo. Acabo els 10 km amb menys d'una hora! Ja ho sé, és un temps molt dolent, però per mi, venint d'on vinc, i sobretot perquè les distàncies que corria les últimes setmanes eren de 5 a 6 km. Poder fer 10km i a un ritme que fa quinze dies encara no podia dur, em dona molts ànims.

I aquí estic. Us escric per la nit. La cama la tinc adolorida per la lesió muscular, però el genoll està perfecte. Molt perfecte. Ni s'ha inflat, ni ha fet mal, ni absolutament res. Així que aquesta setmana em vestiré de bombers, segur de ser on toca, amb la sensació dels deures fets i la mentalitat de menjar-me el món. Torno, definitivament torno. L'abril ha estat un bon mes per a mi. Vaig començar fent el curs a Tarragona d'Amoníac, i el vaig seguir donant classe al curs dels nous bombers voluntaris, amb els vestits de protecció de nivell II i III. I finalment la cursa de bombers, que mentre creuava la meta enlairava els braços amb l'emoció d'acabar i haver tancat definitivament una etapa.

Aquesta setmana més. No sé encara ni dies ni horaris.... però aniré a Cerdanyola i allí començarà tot.

No estem malament, estem pitjor

Per fi m'he vestit de bomber, em torno a sentir viu. I no només això, sinó que durant aquesta setmana he pogut compartir amb molta gent coneguda aquestes primeres hores de bomber. Per un parell de dies vaig assistir a un curs dins el Polígon petroquímic de Tarragona, just al costat d'on vaig estudiar i amb empreses i fàbriques conegudes tant per haver crescut al seu costat i per haver tingut l'ocasió de visitar-les tant durant la carrera com per temes professionals propis. Per mi era un entorn conegut, tot i la visible espectacularitat de les xemeneies, torres de destil·lació i d'absorció, intercanviadors de calor, cremadors, tubs i canonades... en el fons és el meu ambient.

Aquí vaig poder conèixer gent nova, tant de la mateixa instal·lació com de Bombers de Barcelona. Tots tenim un grapat de coses en comú: coneixements i experiència en actuacions amb productes complicats. I allí varem compartir coneixements, experiències i també dubtes i neguits sobre si millor d'una manera o d'una altra. A nivell de coneixement vaig descobrir que tot i haver estar 15 mesos "fora" de bombers, els meus coneixements específics no se n'havien ressentit.

Bé, els coneixements no. Però si que em vaig adonar que em faltaven les hores de camp. No en el sentit de recordar, sinó en el de tenir en compte mil i un detalls que preveus abans de cada actuació, de vestir-te, de fer, d'actuar... Així era fàcil comprovar que em podia deixar l'emissora en un banc i que després la necessitaria un cop equipat, quan abans no s'allunyava de mi ni un pam... Havia de pensar en cada pas si portava tot a sobre, en revisar el que necessitaria en les seqüències posteriors per tal de tenir-ho preparat. Aquest va ser el principal handicap que m'ha comportat la falta de guàrdies.

En un primer moment patia per no haver-me posat el vestit d'intervenció més que un sol cop, quan me'l van donar jo ja estava de baixa. No només va ser posar-me'l, sinó que va venir seguit de l'equip d'aire, la màscara i el vestit de Nivell III (protecció Type I). Si, després de 15 mesos el que primer vaig fer va ser posar-me dins un globus de protecció NBQ, "amb dos cojones" que es diu. Passats uns primers segons de comprovar que seguia calmat, sense estrès, que sabia el que feia, que estava tot controlat, vaig anar seguint amb la pràctica.

La pràctica consistia en entrar a un contenidor tancat, ple de canonades d'una instal·lació d'Amoníac (la primera entrada va ser simulada amb aire) i vaig poder comprovar la meva poca habilitat utilitzant eines (en un NBQ és complicat de per si), però que al final de la segona jornada ja ho havia superat. A la segona jornada, amb Amoníac de veritat, protegit amb l'equip NBQ i 4 guants de protecció (un de sanitari, dos de protecció química i un de criogènic) era capaç d'obrir les vàlvules, tancar-les, agafar les eines de dins una galleda, pujar una escala vertical... i a més consumia quantitats similars d'aire a la resta dels meus companys (que només significa que estava tant "tranquil" com ells).

Però el que més m'ha sobtat, i creia que més o menys estava assabentat de moltes coses, és que les misèries de la casa son més grans del que em creia. Per una part hi ha tot el tema pressupostos, que com només hi ha el pressupost prorrogat no hi ha manera física de modificar partides. Si ara es necessita comprar X, com no està previst no es pot fer. Si es necessita reparar... tampoc. Bé, en partides obertes de reparació i manteniment si, però a la que apareixen necessitats especials no se'ls pot donar solució. Un exemple clar son els equips NBQ, que van caducant, fent malbé... i cal comprar-ne de nous. El mateix passa amb càmeres tèrmiques, equips de detecció i un grapat d'aparells i equips més.

Si no som capaços de comprar allò que realment necessitem, i tampoc renovar els equips que es fan malbé o caduquen, com pretenem fer valoracions de necessitats i realitzar estudis comparatius de materials, equips, màquines... per tal de trobar allò que realment funciona, és necessari i a més s'adapta a les nostres necessitats? Ja no pretenc millorar, sinó només optimitzar recursos. Aquesta setmana hi havia gent dins un NBQ amb 5 guants, el grup que en duia menys en portava 4. Això és un disbarat. I així ens va.

Som un Cos de Bombers amb molts coneixements, i els últims anys hem estat líders en la metodologia del Foc Forestal, el Risc Químic, la Excarceració... però acabem morint, no d'èxit, sinó perquè som incapaços d'invertir en mantenir-nos on estàvem. A dia d'avui només podem assegurar el coneixement, aquest no es perd, queda escrit, i mentre mantinguem a les persones el tenim assegurat. Però el dia que algun dels "liders" marxi perdrem molt més. Perdrem anys de coneixement.

Ara com ara amb uns quants centenars de millers d'Euros podríem tornar a equipar furgons de Risc Químic, vehicles de bombers o renovar parcs i ampliar plantilla. Però el més greu està per venir.

La meva setmana definitiva

Fa algunes setmanes us explicava que ja tenia l'alta i que després de les vacances, a mitjans d'abril,  començaria el període de "reinserció"... doncs poc a poc tot s'ha anat avançant.

 

Tenia ganes de tornar aviat, però sempre hi havia alguna cosa que ho anava retardant. Primer va ser una llista d'espera que de 4 va passar a 8 mesos, al qual havien de seguir 6 mesos de recuperació. Però tot i la lentitud (i a vegades inútil) rehabilitació oficial, en molt poques setmanes vaig recuperar la mobilitat total del genoll, en poc més vaig anar aconseguir guanyar força. Hi havia dies bons i altres que el seguien dolents. Unes setmanes m'animava jo sol i altres em quedava pensant si progressava com jo volia. Però finalment va arribar el dia de pujar a la cintar de córrer.

 

Pujar a la cinta de córrer va ser il·lusionant. Evidentment em cansava, no tenia fons físic, però poc a poc podia anar guanyant temps de running... tot i que la progressió en velocitat no l'acompanyava. Per mi eren altibaixos, encara que mai abans havia corregut en cinta. Per sort vaig començar a córrer a l'aire lliure, i aquí tot canvia.

No és fàcil recuperar la confiança de córrer quan aquest encara el notes un pel inflat, la inestabilitat a vegades és més mental que física i per això cal seguir corrent, amb sensació de córrer tort, coix, o amb una passa més curta que l'altra. Al final tot es supera.

Poc a poc guanyes confiança, el que fa 3 dies corries amb por i dubtes avui ho fas amb la seguretat del genoll recuperat. Després segueix l'etapa de voler augmentar de córrer uns pocs quilòmetres a fer-ne entre 5 i 7 amb la voluntat d'arribar aviat als 10... però el genoll t'avisa, és savi, i et deixa aturat més d'una setmana. Gel i la cama estirada t'acompanyes els dies següents i el cap comença a pensar si tot aquest esforç ha estat per a bé o no.

Però llavors agafes la BTT i et dones una volta de 30km, acabes cansat, et sobren els 5 últims quilòmetres i tot i la felicitat d'haver-los fet saps que encara et falta molt. Segurament massa. Però dos dies després surts a córrer i millores l'anterior registre (el del genoll inflat) i penses que si després dels 30km amb la bici les cames et responen bé és que per fi has aconseguit superar-ho. I sabeu què, dos dies després vaig tornar a tenir ganes de córrer. Ho vaig fer, i encara millor!

Les sabatilles noves. Amb menys d'una setmana ja porten més quilòmetres que el que havia fet l'últim mes.

Pel que sembla l'etapa de pors, males sensacions i dubtes ja han acabat. Segurament hauré de tornar a parar per alguna inflamació imprevista, però segur que em recuperaré ràpid i ja no pensaré en si acabarà tot bé o no. Aquesta Setmana Santa per mi no ha estat cap Via Crucis, al contrari. He anat en bicicleta, he sortit a córrer, he caminat muntanya amunt a bon ritme (els aires de Girona em deuen haver sentat bé). I no només em sento preparat per tornar a partir del dia 16, sinó que a partir d'aquesta setmana ja em torno a vestir de bomber.

Els propers dies assistiré a un curs per a formadors de riscos tecnològics on em posaré de nou els pantalons i camisa blava i de retruc el vestit d'intervenció, l'equip d'aire, etc. Estic molt il·lusionat. I no només això, el proper cap de setmana torno a ensenyar. Al curs bàsic de bombers voluntaris hi ha un formador que s'ha lesionat i m'han proposat fer la jornada que ell havia de donar. Així que començo a "lo grande". Primer anant a un curs i després fent jo la part pràctica d'una jornada al curs bàsic del bombers voluntaris. Ahh, i me n'oblidava, fa uns dies vaig superar la revisió mèdica interna de bombers.

 

He superat la lesió. 👏👏👏👏