Carta de Pep Gou, del Parc de Figueres, que va dirigir a l'assemblea del 31 d'agost al parc de Lleida
RECONSTRUIR LA UNITAT DEL COL·LECTIU.
Companyes i companys,
El que signa aquesta carta és prou vell com per haver assistit tant al naixement d’aquest servei com al del sindicalisme als bombers de la Generalitat. Des de que em vaig “jubilar” com a sindicalista, he procurat ser discret i no tocar els pebrots als que han vingut després. Ara, que ja han passat més de 12 anys des de llavors, em disposo a opinar.
Una de les raons que m’han fet decidir, és que em sabria molt greu que això acabés en una derrota. Penso que tots plegats la pagaríem molt cara. L’altra raó és que aquesta vegada i per causes molt diverses (guàrdies, vacances, baixa per malaltia, etc.) pràcticament no he pogut participar en res. He viscut tota la història d’aquest conflicte com un espectador. Això tant pot portar-me a veure les coses amb una certa perspectiva, com a pixar fora de test. Com que no tinc cap interès en fer carrera enlloc, m’arriscaré a opinar. Ho faré sabent que qui té boca s’equivoca i que els anys d’experiència no vacunen contra les cagades.
EL QUE US VOLIA DIR.
És cert que no som prou bombers com per a fer front, amb garanties, a la concentració de riscos que es dona a Catalunya. És cert que la nostra “escola” és precària, com de fireta. També és cert que a Horta hi va haver cagades que ens van costar molt cares i que convindria rectificar.
Penso que la majoria de persones d’aquesta casa, estarien d’acord en intentar canviar aquestes coses. El problema per tant, no és tant els temes escollits, sinó la manera com s’han enfocat i les eines de lluita que s’han triat.
Posaré alguns exemples:
1.- Crec que la immensa majoria dels bombers i bomberes d’aquesta casa estem d’acord en que cal revisar a fons el tema d’Horta i dels incendis forestals en general i demanar comptes a qui calgui. El que passa és que, a la vegada, hi ha molta gent que creu que el que va passar no va ser responsabilitat exclusiva dels alts comandaments i dels càrrecs polítics. Per aquesta raó, no estan disposats a participar en segons què, ni els agrada que es digui que es deixen menjar el coco per la DG.
2.- L’obsessió en demanar la dimissió d’una directora general que, amb tota la seva reconeguda prepotència, ha sobreviscut en el càrrec molt més temps que la majoria, costa d’entendre. 25 anys d’experiència ens haurien d’haver servit per veure que MAI ningú ha dimitit ni ha estat cessat quan els sindicats ho hem demanat. Però és que tampoc tindria sentit que fos cessada a les portes d’unes eleccions. Tampoc en tenia fer llenya amb uns comandaments cessats fa molts mesos o amb els que acabaven d’arribar, perquè estava clar que no els canviarien a les portes de l’estiu i al final de la legislatura.
En la lluita sindical, els delegats, que tenen molta més informació, han de proposar uns objectius realistes a la resta de treballadors. Portar la gent a lluitar contra cadàvers polítics o a fotre cops de cap contra una paret, només pot generar frustració.
3.- Una altra de les formes de lluita utilitzades ha estat novament el tema de les hores extres. I dic novament perquè fa dotze anys ja es va cometre el mateix error. Tot i que ara les regions s’assemblen mot més que llavors en la manera de funcionar, per desgràcia encara hi ha diferències importants. Vull dir que l’impacte d’un boicot a les hores extres als voltants de Barcelona o en algunes zones de Lleida pot ser molt important, però no ho és, en absolut, en d’altres llocs on se’n fan molt poques i es recorre sovint a desplaçar els sobrants.
Quan això es combina amb el tema de la MD, es generen discussions entre companys i hi ha gent que se sent maltractada.
Per molt que això fos aprovat per les assemblees, el fet que la majoria dels parcs encara no s’hagin pronunciat sobre el tema i que s’hagi notat una creixent divisió d’opinions, és molt significatiu.
És cert que l’Assemblea Permanent ha demostrat reflexos i que ha intentat evitar enfrontaments, tot reconeixent que hi havia companys que no podien seguir les mesures proposades, però el mal ja està fet. Ara uns se senten insultats, perquè els han dit esquirols quan molts d’ells no ho han estat mai i d’altres pensen que han fet el “primo”.
Donar prioritat a una forma de lluita que divideix el personal, és una cagada; fins i tot quan aquesta és eficaç en determinades regions. Crec que puc dir això perquè jo no he fet MAI ni reforç ni guàrdies amb hores extres. A més, sóc dels que van parlar en contra de la MD quan tocava aprovar-la i ho vaig fer precisament perquè pensava que ens dividiria quan hi hagués un conflicte.
NO ENS PODEM PERMETRE EL LUXE DE PERDRE.
Ho repeteixo: la derrota la pagaríem molt cara i no només a la DG.
La situació és greu i ho serà més encara. Volen aprofitar la crisi que han provocat per destruir, des dels governs i des de la Unió Europea, el precari estat del benestar que tenim. No parlo només del nostre salari, de les pagues extres o de la nostra jubilació. Parlo també del dret a tenir un lloc per viure, a la sanitat, a l’educació o a l’aigua potable.
Ens ataquen, però no estem indefensos.
QUIN ÉS EL NOSTRE CAPITAL ?
Primer.- El respecte i l’estimació de la gent.
Això és el més valuós que tenim i és la darrera cosa que podem perdre. Per això hem de posar per davant les nostres reivindicacions professionals i denunciar tot allà que perjudica el servei que prestem. No pot ser, per exemple, que retallin la plantilla d’auxiliars forestals i que callem.
Nosaltres som pocs però tenim autoritat moral i ens respecten. Nosaltres també servim per fer visible una cosa que ells volem amagar : que els serveis públics són un dret i no un privilegi.
Segon.- La mala llet que sentim.
Quan veiem tan feliços els que ens han portat al desastre i els polítics que els serveixen.
És cert que mai havíem patit una crisi com aquesta, però també és cert que jo no havia vist mai la tropa tan emprenyada i tan conscient de la injustícia que patim i de qui són els responsables.
Tercer.- La força de la veritat i la força de la solidaritat amb la resta de perjudicats.
S’ha vist clarament qui ha provocat la crisi i com els perjudicats som la immensa majoria. Aquesta veritat és incontestable, per això utilitzen i utilitzaran els mitjans de comunicació per diluir-la, per dividir als perjudicats i per buscar caps de turc (els aturats, els immigrants, els andalusos del PER, els vaguistes del metro).
Potser ara no serà tan fàcil, perquè els mitjans de comunicació, com ja ha passat amb els partits majoritaris, estan perdent credibilitat a marxes forçades. Ni els uns ni els altres podran continuar gaire més temps amagant als que tallen el bacallà i aquests, que són addictes als beneficis escandalosos, cada vegada estaran més sols. Els botiguers i els petits empresaris es posaran al costat del banquer que els nega el crèdit o de la multinacional que els arruïna ?.
Ara podem guanyar. És el moment de plantar cara i defensar el que és nostre. Els bombers hem de tornar a la primera fila de les manifestacions.
RECONSTRUIR L’ UNITAT DEL COL·LECTIU.
Això és imprescindible, és vital. Ens hem equivocat i ara costarà treure el carro del pedregar. Les persones del nostre cos no són idiotes; la insistència no convertirà una cagada en un encert. Cal rectificar. Hem de prescindir del que fa que discutim i ens emprenyem.
En la meva opinió, la solució és senzilla. Es tracte de fer rendir el nostre capital en el moment més oportú.
Hem de posar-nos al costat de la gent que ens respecta per cridar la veritat. Hem d’utilitzar la mala llet que sentim perquè ens doni forces. Hem de fer-la servir per soldar el nostre col·lectiu.
El dia 29 de setembre hi haurà una Vaga General i manifestacions. Si les dones i els homes que treballem a bombers demostrem, units, que tenim entre cames el que s’ha de tenir perquè ens respectin com a treballadors i com a persones, haurem fet un pas decisiu i la resta serà molt més senzill.
La pancarta que hi ha al meu parc, es queixa de la manipulació política del Cos. Està bé però NO N’HI HA PROU, els hem d’assenyalar amb el dit i dir coses com ara:
MÉS BOMBERS i MENYS BANQUERS !
Salut i a reveure, col·legues.
Pep Gou, Parc de Figueres.
