caducitat bomberil

Fa uns dies estava al parc de bombers. Si, ja sé, estic de baixa i en tinc per mesos... però de tant en tant hi vaig, per a fer una mica d'esport al gimnàs mentre tinc als nens fent activitats per Lleida, o per deixar papers, veure companys o simplement perdre el temps i vagar una estona. Doncs això, era al parc parlant amb un company i varem començar a repassar lesions, i companys que tenien històries vàries. I aquí va venir la idea d'escriure alguna reflexió per al post d'avui.

Tots sabem que el perfil de bomber/a de la Gene és diferent al perfil de bomber de Barcelona (ajuntament), o del de Madrid, o de molts dels cossos de bombers d'Europa. Cada perfil té les seves repercussions finals dins la feina. Per exemple, que busquem, bombers que tinguin força? doncs busquem "machomans" capaços d'aixecar molt pes en pres banca, en halterofília i altres disciplines de força física. Aquest model de bomber, vàlid per la majoria de grans ciutats té dos handicaps importants (segurament n'hi ha més), un és la resistència, i si aquest bomber fort, que pesa molt en muscle i necessita talles grans implica que en serveis de llarga durada no tindrà prou resistència (com la que es demana als serveis de incendi forestal), i per la mateixa raó necessita el consum d'aliments energètics tot sovint per mantenir només el seu estat basal. Per tant tenim per una banda que és poc resistent i per altra que necessita alimentació freqüent.

Això és dolent? NO. Simplement és un perfil de bomber molt fort capaç de realitzar moltíssima feina però en un període de temps relativament curt. Això en ciutats com Barcelona o Madrid son perfils perfectament assumibles. Es poden fer molts serveis, sempre i quan puguis parar una estona, menjar, beure i descansar una mica.

En canvi el perfil de bomber de la Generalitat és un altre. Evidentment hi han entrat bombers molt i molt forts, altres molt ràpids, altres més baixets i també de molt alts, però en general el que s'ha buscat és un perfil més dinàmic i polivalent. Les proves de força sempre hi han estat, també les d'agilitat i les de resistència. Això ha fet que el bomber de la Generalitat estigui més adaptat que altres al treball "de les formigues". No parar. Serveis llargs on l'esforç físic és mitjà. Això a nivell d'incendis forestals és perfectament assumible. Personal capaç d'estar moltes hores caminant per la muntanya, transportant motxilles, arrossegant mànega, tirant aigua, vigilar línia amunt i avall, utilitzar eines manuals per anar repicant durant tota la jornada. I això a més amb una reduïda despesa energètica. Per tant les menjades son relativaments normals i el consum d'aigua no s'exagera.

Quan et barreges amb la resta de persones del barri no destaques com a persona excessivament musculada, voluminosa, ni alta. En tot cas és un perfil àgil i actiu. I ho veus perquè quan et poses amb un grup de gent a fer coses aviat te n'adones que molts no salten marges, o els costa pujar  a la caixa d'un camió, etc...

Però aquest perfil de bomber Gene, no tot és flors i violes. Quan necessites molta força física has d'anar a buscar aquell company que realment destaca, perquè la resta som aparentment "normalets".

I aquí és comença la veritable reflexió d'avui.

Detall de la cicatriu del meu genoll esquerra (el bo)

Normalets? Jo tinc 47 any. Porto gairebé 30 anys fent esport més o menys regularment, quan un esportista d'elit s'ha "jubilat" amb 35, quan les lesions el comencen a deixar massa dies sense competir, després d'uns 15 anys a molt alt nivell i anteriorment 5 com a juvenil?.

Quants de nosaltres comencem a tenir lesions per l'acumulació d'hores d'esport? El nostre perfil ens obliga a mantenir la nostra capacitat física i de resistència en bones condicions. I la majoria sortim a córrer regularment, o anem amb bicicleta, o fem treball de gimnàs, parapent, esquí, equitació, esports d'aigua, nàutics o de submarinisme, escalada, treking... i al final el cos comença a donar signes de desgast.

Parlant amb el company del parc, ens varem adonar que les lesions de genoll, caps de fèmur i espatlla no son cap cosa estranya als que tenim més de 40 anys. Desconec l'estadística de lesions. Unes seran laborals, altres seran no laborals, però gairebé totes tenen origen en l'esport. L'esport és bo? Si. L'esport és dolent? També.

Segurament és hora que algú faci una tesi doctoral o estudi específic amb les dades dels bombers de la Gene. Percentatges de lesions d'origen esportiu (laborals o no) del personal de bombers, separat per edat i per antiguitat a la casa. El resultat? segurament és el que molts comencem a intuir.

Fa alguns anys els bombers "molt més antics" no es cuidaven a nivell físic i la majoria varen caure,

Nosaltres som una generació que fem esport i caurem fent esport. El temps i per tant l'acumulació de treball físic ens passarà factura.

De la mateixa manera que el bomber de la Gene és resistent, quan arriba a un nombre d'hores necessita un canvi de peces. Com les peces d'un motor o d'un helicòpter. El "bomber Fontvella" té data de caducitat.

Perills amagats

Aquest cap de setmana passat tots els cossos d'emergència hem acabat consternats. La mort de dos companys del Cos d'agents rurals ens ha deixat tocats a tots.

Segurament la majoria de nosaltres som conscients que tenim un perill intrínsec a la nostra feina. A ningú se li escapa que un Mossos pot rebre un tret en una batuda, un bomber pot patir situacions de risc dins un habitatge o un bosc cremant, també els agents rurals quan estan amb animals perillosos... però situacions com les de dissabte, de rebre trets intencionats és algo que se'ns escapa a tots.

Perill "animals" sueltos

 

 

Però si reflexionem una mica sobre altres situacions ja viscudes, veurem que el perill hi és. Estem parlant del perill provocat per les persones. Recordo accidents de trànsit on havies de "reduir" algun dels passatgers o dels familiars, perquè impedien fer la nostra feina (rescatar la persona que realment estava greu i/o atrapada al vehicle, altres cops hem viscut situacions de perill en rescatar algú d'un ascensor (no seria el primer "client" que perd els nervis al sentir-se tancat i trencar el vidre) i en sortir començar a donar cops sense solta ni volta)... i recordo especialment una, en que un company de torn va entrar a obrir un pis des de la finestra, el client (malalt mental) "aparentment" dormia al sofà, i als pocs segons el tenia darrera seu, i qui sap què hagués pogut passar. Son situacions que et donen a pensar.

La mort d'una persona sempre és dolorosa, quan et passa defensant allò pel que treballes segueix sent dolorós, però forma part de "l'estadística" o el perill de la teva professió, però que la mort esdevingui perquè una persona no ha entès que nosaltres només fem la nostra feina, la fa especialment dolorosa i greu.

Situacions especials en tenim més sovint de les que externament un podria imaginar. Tot i que fins ara era un tipus de servei que no es "publicava" una de les nostres feines és anar a treure persones que volen treure's la vida. Uns es tiren de dalt (i tu pots estar a sota), altres ja els trobes que han fet la "feina" (per exemple un incendi o una explosió), però altres poden haver deixat alguna sorpresa pendent. Davant una persona que vol treure's la vida, quan ho fa no hi ha qui l'aturi, i sovint policies, sanitaris i bombers estem per allí.

Potser des de les institucions se'ns hauria de valorar més per la nostra feina que per les demandes (justificades o no) sobre la nostra situació laboral. I aquesta és una qüestió que mai ha estat tractada amb seriositat. El conseller sempre (o gairebé) defensa en public les actuacions dels seus cossos d'emergència, però realment la gent és conscient de la nostra feina? Som conscients dels nostres perills? Com hem d'actuar davant una persona violenta? No tot és el foc ni les explosions, les persones també causen situacions d'estrès i de risc per la nostra integritat.

El que va passar dissabte és molt greu, molt. I tots el personal dels cossos d'emergències hi estem exposats. N'hem de prendre consciència, hem d'aprendre a identificar la situació de perill, protegir-nos i saber com actuar-hi.

Descanseu en pau companys.

Campanya hivernal

Doncs sembla que la vaig encertar. La setmana passada us comentava que el Pirineu estava sec, que hi havia plogut poc, que mancava molta neu i que el risc d'incendi començava a ser alt en alguns punts. I mira per on que aquesta setmana hem tingut l'incendi de Garòs, a la Val d'Aran.

No hi he estat massa a sobre, només l'he seguit per les xarxes (poca cosa, la veritat) i després pels grups interns amb companys. Però tot i això n'he vist l'evolució. Podríem dir que ha estat tàcticament similar a l'incendi de fa uns pocs mesos a Esterri. Allí es treballava manualment (aquí poca aigua s'hi ha tirat també), amb equips de bombers de la Val i grups GRAF, eines manuals per anar traient combustible i també maniobres amb foc tècnic. També hi havia mitjans aeris. Però clar, helicòpters a l'hivern pocs en tenim. Son situacions tant excepcionals que ningú entendria tenir mitja dotzena d'helicòpters contractats i parats per si tenim un incendi de 200ha en un racó de pastures d'alta muntanya (ep, no sé quin potencial tenia, però proper a les poblacions ho estava, i ja sabem tots que a la Val de construccions de fusta n'hi ha unes quantes).

No, que ningú s'ho prengui com una queixa. Segur que ha estat un bon incendi per utilitzar totes les eines i maniobres que hores d'ara ja disposem a casa nostra. Parcs propers a la zona treballant amb eines manuals (això al pla o als parcs de la resta de la Catalunya "civilitzada" era impensable fa un parell d'anys). Ara ja poca gent posa en dubte la necessitat de la seva utilització en incendis com aquest.

El que vull introduir però és una reflexió. I comença com ja alguns anys anys vaig escriure per acabar un post. Els blaus hauríem de ser una mica més grocs i els grocs haurien de ser una mica més blaus.

Per l'experiència que tinc, al parc de Lleida, on compartim guàrdies bombers i GRAFs, estem força integrats (al "meu" torn és així). Una i altres ens intentem ajudar, però ni ells podem pujar als camions sempre que volen, ni nosaltres podem anar amb el seu Nevara a veure com fan una crema o com valoren l'evolució d'un incendi de fa algunes setmanes o anys.

Ho dic no només per la part pedagògica d'intercanviar experiències. Els GRAFs de tant en tant entren a torn amb nosaltres, i per tant acaben fent de bomber "normal". Nosaltres només tenim l'oportunitat de treballar amb ells (agafats de la mà) quan hi ha incendis d'alta muntanya. Allí si que s'ha de treballar utilitzant maniobres que fins fa no gaire eren exclusives dels GRAF.

Ara caldrà esperar al proper incendi al Pirineu per veure tot de bombers helitransportats muntanya amunt, pullanskis i gorguis o qualsevol altra eina manual, i principalment treballar sense gota d'aigua. Ja sé que la situació de personal i estructura a la Regió d'Emergències de Lleida és molt precària, però hauríem de començar a ampliar el nombre de parcs parcs que van a aquests incendis. Només per l'experiència didàctica i també per la part de tracte entre tots els grups val la pena fer aquest esforç.

Incendi 8/3/2012 Baix Pallars

D'aquí a Setmana Santa hi haurà més incendis, més helicòpters i més eines manuals a utilitzar. Segur que tenim l'oportunitat de posar-ho en pràctica. Ho farem? No sé. Però com sempre tot depèn dels recursos humans disponibles, i actualment a la RELL som 4 gats i 4 parcs. Portar bombers a un incendi és tota una feina de complexa logística.

Llàstima que aquest any m'ho perdré, però com diu en Terminator, I'll be back.

2017 any de què?

Recordarem el 2017? Doncs ho haurem d'analitzar d'aquí a un any, però de moment les expectatives que tots en tenim son ben fluixes.

Sembla ja confirmat que a primer de febrer comença una nova edició del curs bàsic per la nova promoció. I si ens ho imaginem podeu preveure que de cara a l'estiu començaran a fer guàrdies de pràctiques, segurament de 12h, de dia. I s'incorporaran, a la tardor? Però 125 bombers  per 70 parcs sembla una broma. Amb la majoria de parcs que ens manca de un o dos per torn i la provisió a dos anys de jubilacions, el panorama que tenim per davant aquest 2017 és molt decebedor.

Per altra banda és bastant probable que abans de la Setmana Santa ens arribin els nous equips d'intervenció. Així que tindrem novament campanya mediàtica: "La Genialitat s'ha gastat no sabem quina burrada de diners en equipar als bombers". Però no diran quants d'aquests es quedaran per estrenar, ni quants equips dels actuals es retiraran sense "estrenar" (que n'hi ha uns quants).

També fa dies que s'escolta pel boca a boca algo que clama al cel des del primer dia. Posaran el nom "bombers" a la jaqueta forestal! Sembla que per l'anterior gestor (no se'l pot anomenar de cap altra manera sense faltar-li al respecte) no calia, que costava diners. I després tothom porta el seu logo i la seva denominació menys nosaltres. Si clar, després qui apaga els incendis son tots menys els bombers.

Jo m'he fet una petita expectativa particular, que és la d'anar periòdicament al parc, això que el tinc a 20km de casa. Aprofitaré tardes tontes a Lleida, que per qüestions familiars en tinc, per passar-me pel gimnàs del parc, fer alguna hora del te (encara que l'hagi de preparar jo) i fer algunes conyes amb els companys. Segurament algun dia hi baixaré a dinar, ja que és el que la resta de companys que també estan de baixa fan de tant en tant. Farem veure que hi ha el torn al complert.

I de moment esperar, esperar a que plogui i nevi per la muntanya. El Pirineu està fet un desastre. Sec com mai. Fa alguns dies en que hi ha incendis de muntanya pràcticament cada dia. La diferència d'avui a la de fa uns pocs anys és que la neu els impedia progressar per sobre, i només sortien a vaure la llum quan hi havia alguna clapa sense. No eren gaire problemàtics. Son els típics incendis d'hivern del nostre Pirineu, però si no hi ha neu (i n'hi ha poca) i també sequera acumulada, un altra 8 de març com el del 2012 s'acosta irremediablement,

Així que esperem que algú hagi desitjat que pel 2017 a més d'aprendre Anglès, perdre pes, ser bons i fer aquell viatge que no fem mai, la meitat de bombers haguem desitjat una mica de pluja, res un dia a la setmana és suficient per aquest Pirineu que tant el necessita.

Apa gent, feliç 2017 i pluja.