sabia nova

Com encara em falten un parell de mesos per tornar a fer guàrdies no us puc explicar cap batalleta recent, i segur que les més interessants ja us les he anat explicant en altres posts. Però com sempre us he dit, mai he perdut el contacte ni amb el parc ni amb el torn, així que estic al dia d'algunes de les coses que hi passen.

Fa uns dies vaig penjar al meu Instagram una foto (una composició en realitat) d'una truita de patates que havia fet un parell de dies abans. Una truita de patata en principi no té res d'especial, i aquesta tampoc, però si que estava feta amb un grapadet d'ous i força patata. Per tant, posant una bona perspectiva amb la càmera podies captar que m'havia quedat bastant gruixuda i era prou fotogènica. De fet, vaig aconseguir alguns comentaris de gent autoconvidant-se a casa i també el de la meva neboda, que és cuinera professional, reptant-me a veure qui la feia més xula.

Truita de patata al parc de bombers

Bé, i direu, què té a veure una truita de patata amb bombers? Doncs en el meu cas molt. Els que em seguiu per l'Insta haureu vist fotos de moltes truites de patata fetes al parc de Lleida. I és que al nostre torn el sopar acostuma a ser truita de patata, sovint amb ceba, però també hi pot haver albergínia o carabassó... tot depèn de la bondat i l'hort dels companys. Així que ja tenim el primer lligam.

Ara falta saber què té a veure la sabia nova... doncs és fàcil. Des de fa alguns mesos el nostre torn està coix. La meva lesió, la malaltia d'un company, la malaltia d'un altra, i tot un seguit de baixes mèdiques (totes amb motiu), han fet que el nostre torn hagi necessitat de personal d'altres torns per a fer mínims, el canvi de torn d'algun company i també la incorporació de bombers de l'última promoció. I aquí és on entra en joc la truita de patata.

L'hora del te

Quants de vosaltres heu fet truites de més de 15 ous? Doncs al nostre torn és cada guàrdia. I la gent que s'hi incorpora a més d'aprendre a fer paelles, fideuàs, olles immenses de verdura, allioli per pintar el camp del Lleida o 2 quilos de macarrons (amb sofregit inclòs), te per a més de 12... i aprenen a fer truites de patata de mida industrial. I com que queden al·lucinats amb el resultat acaben fent-li fotos a la truita, amb tot l'orgull de qui acaba d'aprendre alguna cosa nova i que enlloc més hagués pogut aprendre.

La sabia nova als parcs de bombers ens dóna vida. Ens aporta la il·lusió del qui vol aprendre, vol posar en pràctica tot allò que li han ensenyat a l'escola i sobretot ho vol compartir amb els companys de torn. Per sort la majoria de torns i de parcs estan oberts a recordar i a aprendre alguns detalls que potser son poc pràctics però que ens aporten recursos alhora de plantejar la resolució d'un servei.

Bombers no és un "jefe" que mana", que també, Bombers és un grup de persones que aporten idees, que busquen solucions infinites en moments complicats, sense gaire temps de maniobra i que ha de sortir bé. El líder és qui organitza, qui dirigeix, qui controla que tots els factors en joc estiguin sota el marge de maniobra. I en això estem. Una expressió que m'encanta és "finestra d'actuació". És això, pensem i actuem segons els temps i les possibilitats que tenim. I aquí és on entra la sabia nova.

La sabia nova ens aporta més idees, més ganes, ens recorda que els pobrebombers sempre hem de tenir la porta oberta al coneixement, que no hi ha res per sabut, que podem tenir dies de desencant, però que preparats sempre hi hem d'estar. Veure el somriure d'un "novato" quan entra de guàrdia i que la manté durant tot el dia, i fins i tot després d'un dia i nits durs, ens aporta i ens encomana les ganes de seguir fent les coses be.

Per això, i no només per mantenir el personal necessari als torns, sinó per tenir idees fresques, ganes, il·lusió i el somriure a la cara és necessari que cada any o que cada dos entri gent nova, en definitiva, a bombers el que necessitem és sabia nova, de la mateixa manera que a Can Bombers necessiten sabia nova als nostres dirigents, perquè per avançar també necessitem tenir gent que organitzi amb noves idees i nous reptes. El temps dels vells elefants ha acabat.

La ré-entrée

Després d'un cap de setmana de vent, quan portem ja gairebé dues setmanes amb tardes més o menys ventoses, els mals esperits i les cabòries ens invaeixen el cos a mesura que passen els dies. Si, quan fa vent és més incòmode fer coses, i sovint no ens permet anar en bicicleta ni córrer, que que és el que ens ajudaria a "ventilar" els maldecaps que tots anem acumulant.

Però curiosament avui us escric molt animat, encara que faci vent. Tot i la sensació de les últimes setmanes d'ensopiment durant el meu periode de recuparació (que des del primer dia sempre ha anat molt bé), l'avorriment i la monotonia començava a preocupar-me i així ho havia començat a expresar públicament. La setmana anterior havia agafat la bicicleta (sense caure, que ho tinc prohibit) i durant una hora havia pogut mantenir un ritme prou decent i sense dolor. Clar, muscularment i aeròbicament no estic encara bé, però és precisament el que estic treballant. També he començat a córrer a la cinta (fa vent i fred a ponent, i jo que sóc de costa em tira enrera sortir al carrer), el primer dia 10 minuts, però aquesta setmana he arribat al 20 i portant durant una estoneta un ritme alt (per a mi)... i el genoll sembla que està al seu lloc. Estic content. Si, molt content.

Començo a veure el final del tunel. Després de l'operació, a començaments d'octubre, em vaig posar la fita de tornar per Setmana Santa (6 mesos, temps mínim recomanat) i des de fa uns 15 dies començo a creure'm que serà possible. Per això, estic content, animat i en poques setmanes podré retrobar-me amb els companys de torn per anar als serveis.

Mentre tant no he perdut el temps. Porto més d'un any de baixa, però entre grups de whats, de telegram, visites als parc i trobar-me a molts companys tinc la impressió que estic bastant al corrent del que em trobaré. També he anat entrant a la part privada de la web de l'escola de bombers, mirant videos de temàtiques més o menys sensibles, un parell de cursos que he pogut fer (el de comandament i organització de sinistres i un de risc nuclear), i tot el que he anat llegint pel meu compte... (no serà per temps). Segueixo psíquicament lligat a bombers. Rebo cada dia un grapat de fotos i videos de serveis de tota mena... segueixo sentint-me bomber.

Poc a poc la condició física va tornant al seu lloc, començar a fer esport (córrer i bicicleta) fins arribar a temps i distàncies semblants a les que tenia fa un any. I veure que vaig recuperant el cos em fa sentir molt bé. Evidentment no tots els dies son perfectes, després d'algun esforç sembla normal tenir una petita molèstia o que s'infli una mica el genoll, res anormal, però que en aquests moments em costa assumir.

Però com us deia no desconecto ni de dia ni de nit, i d'aquesta manera he pogut veure que la paraula "fireman" ha deixat d'utilitzar-se... ho sabieu? jo tampoc. Creia que "firefighter" era un terme americà, però no. Des de que tenim noies fent de bombers, la paraula "fireman" no és correcta. Els parcs de bombers de Catalunya s'han anat adaptant a la circumstància i tots els que son de nova construcció o reforma disposen de vestidor per a noies. Això no vol dir que tots estiguin ja ocupats, l'índex de noies al servei encara és molt baix.

I un detall, tot i que al principi s'havien fer "famoses" (si més no a nivell periodístic), i sense ser una crítica, poc a poc s'han anat "amagant", que per una part és normal (ens agrada ser anònims), però per l'altra es deixa de donar visibilitat a la dona bombera. I us he de reconèixer una cosa... les bomberes no es queixen quan tenen la regla, ni quan ovulen, ni quan s'han de canviar la roba tacada. Ho fan i punt. Elles encara que es trobin malament pugen muntanyes, carreguen mànegues o estan tota la tarda  i tota la nit en un incendi d'indústria.

Bé, anirem preparant el Patró de Bombers que ja s'acosta. Serà una manera més n'anar fent la "ré-entrée" al servei. Preparar activitats per als companys, reunir-nos per repartir les tasques, establir un calendari amb totes les activitats i fer que no coincideixin amb les jornades de formació planificades per març i abril. Quan ho tinguem tot tancat també us ho posaré al bloc.

a punt de col·lapsar

Doncs com qui no vol la cosa ja fa 13 mesos que no puc treballar de bomber. Que fort! Espero poder tornar a ser-hi en altres tres. De moment va tot be, però l'avanç que he de fer en aquestes poques setmanes ha de ser considerable. Abans de Nadal m'havien dit que portava ritme de futbolista, llàstima que no diguessin que m'emportava també el sou.

El treball específic i diari és important

Ara per ara aquí estic. Puc començar a agafar la bicicleta (m'han prohibit caure) i l'últim dia de rehabilitació em van posar a la cinta de córrer, res, uns pocs minuts per veure com anava. Així que m'he de conformar en anar fent gimnàstica de rehabilitació, portar papers a l'INSS, que és qui em pagarà fins que estigui d'alta, i paciència, molta paciència i bon humor.

Però com toca parlar de col·lapses hauria de posar-me en matèria. sinó acabaré amb la vostra paciència. Col·lapse vol dir que alguna cosa que no estava prevista que fallés falla i se'n va tot a norris. En aquest cas i parlant de bombers en tenim de diversos tipus. El primer, i és el que se'ns ve primer a la ment seria quan l'estructura d'un edifici es trenca i acaba amb l'edifici a terra. Un altre seria, com en la cisterna que aquesta setmana ha cremat a Les (Val d'Aran), el moment en que les flames podien haver debilitat l'estructura del dipòsit i provocar una explosió, però això no va passar. Tot i que Bombers i Pompiérs estem justos de personal, la resposta en aquest i la majoria de serveis son suficientment ràpides com per a que els vehicles i la primera actuació s'efectui abans del temps (teòric) que triga el metall en perdre la reva resistència mecànica.

Un altre col·lapse també el podriem tenir el dia en que siguem tant pocs bombers com per a que determinat nombre de serveis no es puguin realitzar, haver de tancar parcs, tenir camions espatllats o pendents de ITV... Be, de moment als serveis s'hi arriba, però tancar parcs i vehicles pendents de ITV ja hi hem arribat. La sort ha estat que sempre ha estat de forma puntual.

freqüència ITV

Els parcs de professionals disposem d'un mínim de dos vehicles d'aigua, per tant sempre es poden repartir de manera que tinguem "apartats" els vehicles sense la ITV, encara que si son vehicles relativament nous (menys de 10 anys i sense deficiències) segurament en cas de necessitat els acabaríem traient. I en el cas de parcs de voluntaris segurament també n'hi ha (molts menys) amb dos vehicles d'aigua. Només és una qüestió logística de repartiment de vehicles entre parcs. Res complicat. El problema el tenim si aquesta situació s'hagués d'allargar gaires setmanes i acumulant ITV de camions (com a vehicles especials la majoria la passen cada 6 mesos, i els nous cada any). I en aquest cas (I RECTIFICO LA VERSIÓ ANTERIOR) tampoc és culpa del 155, aquí el contracte amb l'empresa de manteniment ha expirat i per tant aquesta ja no porta ni paga les taxes dels vehicles a la ITV.  Per tant, i per evitar problemes gairebé anuals o de fi de contracte, no entenc com no es preveu una partida anual específica per dotar econòmicament els imports de les ITV a tots els vehicles de bombers.

Però per sort i ara vaig a l'últim col·lapse, la voluntat de les persones que conformem Bombers som responsables i intentem sempre donar el millor de nosaltres mateixos. Per una part la gent que distribueix els vehicles i els mitjans materials, dins la pèssima planificació de compres, licitacions, contractacions i en aquest cas la més que horrorosa planificació econòmica de Can Bombers, ja que any rere any no permet disposar de servei de manteniment de vehicles durant les últimes setmanes de l'any, tampoc sap comprar roba en cicles suficientment curts com per a disposar de noves partides abans de que s'acabin els pantalons, samarretes, camises... de la mateixa manera que actualment es preveuen partides molt petites per a la reparació d'equips importants com son els d'escarceració, motxilles per al transport de mànegues i altre material per a la campanya d'estiu,... i per tant a partir de cert nombre de demanda ja no es pot reparar ni subministrar res fins a la propera licitació/comanda. Així que ens queda molt i molt per canviar, però no és tant a nivell operatiu sinó a nivel de planificació organitzativa, logística i d'infraestructura. Aquí si que podem dir que el col·lapse el portem arrossegant des de fa ja dues dècades. Però els cascs forestals, les jaquetes forestals i els nous jaquetons (des de 2017) eclipsen qualsevol mancança real en material bàsic.

Quan hi ha serveis en dies especials la gent dona tot el que pot i més. Els dies de nevades importants, els dies de plujes intenses o de ventades provoquen que els parcs implicats hagin de donar servei a més de 20 i de 30 serveis en unes poques hores. La majoria no son serveis complicats. Posar una bomba d'extracció d'aigua amb mànegues fins a la primera claveguera operativa, pujar i baixar amb la cistella de l'autoescala per tal de despenjar persianes trencades, finestres obertes i que a base de cops de vent s'ha trencat el vidre, baranes i parets de maó caigudes, branques que tallen carreteres i camins... son molts dels serveis que durant aquestes jornades ens porten a treballs senzills però intensos.

En dies de molta feina tots fem llistes. A Control, a parc i al camió.

Normalment acabem fent llistes de serveis que agrupats per zones/rutes vas assistint a mesura que acabes el servei anterior. Aquest seria un exemple de "col·lapse" bàsic, degut a l'acumulació de serveis (cap d'ells és urgent, però si important), però que si ho mires fredament no és cap col·lapse. I és fàcil veure-ho. Durant la majoria d'aquests dies també hi ha accidents de transit o incendis. Aquests no tenen espera, i sigui el que sigui que estiguis fent, t'atures, respires, i tornes al vehicle. Sense dubtar ho pares tot i et dirigeixes al servei en majúscules. Aquí no hi ha excuses. Dones el 100%, com sempre, com un dia de parc avorrit, però avui és un dia d'estar donant voltes, de balcó en balcó, de soterrani en soterrani, creuant la ciutat un cop i un altre.

Tots hem viscut aquestes jornades. Després de 4, 5 o 10 hores sense parar tornar al parc és com quan arribes al cotxe després d'un gran dia d'esquí, et treus les botes, et seus al cotxe i beus una mica d'aigua. Doncs això igual. Arribes al parc, et poses sabatilles còmodes, t'hidrates i menges alguna cosa fàcil. Després et poses a riure i comentar les curiositats viscudes. (Els fantasmes que tots portem al cap s'han de compartir, sols ens farien mal).

El proper dia de grans pluges, intenses ventades, nevades importants al Pirineu o els dies previs a Sant Joan penseu en els bombers... tot i que durant l'any ens anem queixant (i majoritàriament amb raó -pel col·lapse en planificació que he dit abans) ens trobareu al peu del canó.

Benvinguts a l'hivern

Ahir mirava fotos de bombers americans, no és el primer cop que ho faig, per comparar has de coneixer que hi ha a la resta de primer món, però aquest cop una simple imatge m'ha fet fer un post. La imatge d'un bomber amb gel al casc no és nova, tampoc la de façanes glaçades, no cotxes coberts de gel, però en aquesta ocasió m'ha encès la llum.

Els qui portem.anys a la casa hem.vist pràcticament de tot. Però jo no he vist mai un casc glaçat. Algú potser si. Però hem viscut jornades a -17° i sabem que cal buidar d'aigua els cossos de bomba dels camions. També se'ns han glaçat les entrades dels parcs i ens les hem ingeniat per trobar sal (ni que sigui de cuina, normal o gruixuda) per a desfer-lo. Hem tingut grans navades i muntat cadenes a les rodes de camió, i això que estem al pla de Lleida on quasi mai hi neva, quasi mai. Però no m'he quadat mai penjat per culpa del fred. Ni se m'ha gelat el casc, ni el camió, ni les mànegues ni molt menys els clients.

Hem aturat fuites a canonades que el gel havia rebentat, engegat calderes a llars amb nens petits (fent "apanyos"), ajudat conductors penjats a la carretera, tret gent de camins, i multitud de serveis relacionats amb la neu, el gel o el fred.

Però per una vegada i encara que costi de creure sembla que a Europa treballem bastant millor que als USA. Perquè imatges d'aquestes no en tenim aquí, o no en circulen.

He vist bombers finesos en plena acció i no utilitzaven vàlvules de bola, sinó amb rosca, per evitar que es garrativessin amb el fred. Però i aquí?

No anem amb una sabata i una espardenya, sabem apagar incendis de teulada als apartaments del Pirineu, amb sostres de fusta, xemeneies mal construïdes, i sostres comunicats. No, ni se'ns gela l'aigua, ni la manega ni posem una capa de gel a sobre.

Afegeix la llegenda

A l'hivern els camions dels parcs de muntanya porten rodes de contacte, tota la resta tenim cadenes per si ens fan falta, les cotxeres tenen aire calent (només l'atemperen una mica) suficient per a que no quedi sota zero... 

Segurament podríem tenir més camions autoescala per les teulades i xemeneies, però hi ha els que hi ha, i valen molts diners, però potser en un futur... mai se sap.

De vegades no hi ha més remei que anar a ajudar a posar cadenes a la gent, o això o queda la carretera col·lapsada tota la nit.

Els bombers d'aquí fem de tot, fins hi tot caminem per la neu i ajudem conductors passerells, però el més important és que sempre donem servei, i a l'hivern podem acabar amb els peus glaçats però no hi ha res millor que tornar al parc i mentre t'escalfes fas uns riures parlant del servei i com ens ho hem manegat per a que tot acabi tant bé com hem pogut.

Però també quedem glaçats, sobretot quan ens quedem amb el sou del 2000, més hores, més guàrdies i lligats de mans i peus. També ens quedem glaçats quan als nous (que han entrat durant 2017) no els respecten l'horari. Durant 2017 han fet hores de més (les vacances) i ara les podran fer durant un parell de mesos, això si, les hores no es restaran d'enlloc. Comoooor? Si, faran vacances sense descomptar les hores de més... això no té ni cap ni peus. Bueno, d'aquí a un parell d'anys sortirà la resolució del contenciós que els hi caurà les properes setmanes... quina pena. D'això se'n diu tossuderia i tenir el cap quadrat. Inutilitat? El dia que algú guanyi el de prevaricació començaran a caure els intocables, que ja va sent hora.

un 2018 sense tancar el 2017

 

Aquest post evidentment està escrit de l'any passat, bé, de fa un parell de dies. Però l'escric amb tota la il·lusió. Aquest any l'he volgut acabar d'una manera diferent, direu que és una tonteria, però per mi és molt simbòlic.

El dia 31 estava pel Pirineu, amb la família, i com jo encara no puc esquiar, vaig voler fer una visita a alguns amics, però el 31 és mal dia i vaig variar una mica els plans però no gaire. Tot i no conèixer a ningú del torn del 31 vaig voler visitar el Parc de Pont de Suert. I va ser tot un encert.

Primer perquè evidentment em vaig presentar com a bomber, de Lleida, i això per algú que fa 1 any que està de baixa i acaba de passar a cobrar (temporalment) de l'INSS, doncs és tot un símbol i una bona motivació. Em vaig sentir molt ben acollit, 3 companys molt majos, amb un d'ells ja havia coincidit a Lleida quan aquest feia campanya forestal. Parlant amb d'altres companys de bombers, i a posteriori, m'han dit que son una canya de torn, així que estic molt content d'haver-los conegut.

I en segon lloc també és especial perquè és l'últim parc de professionals (mixt en realitat) que hi ha a la Regió de Lleida, i això és així des de l'agost. Per mi era una visita que tenia pendent.

De fa anys que conec alguns dels bombers voluntaris de Pont. Els sap greu el que ha passat. Saben que no és culpa d'uns o dels altres, en realitat és culpa de tots! Ells volen seguir amb una tradició de 35 anys fent parc. I després d'haver-lo visitat (per segona vegada, l'anterior deu fer uns 5-6 anys) entenc el seu sentiment.

He vist un parc a mida dels professionals, on hi falta la figura d'un cap de parc i d'un lider per acabar de posar ordre. Un parc de professionals és un parc on no es fan els canvis d'un dia per l'altra. Els canvis son lents. T'has d'esperar mesos per a que et portin un sofà en condicions, arranjar un vestidor improvisat enmig del que fins fa poc era la sala de reunions. Un despatx de cap de parc reconvertit en dormitori, un magatzem en un vestidor de noies (ara no hi ha cap bombera) i altres petits desastres... Però tot i això és un parc acollidor. La gent el fa acollidor i poc a poc se'l van fent seu.

En favor dels voluntaris que hi queden, en aquest moment hi manca el contacte una mica més continu entre uns i altres. Que ni és fàcil ni per uns ni pels altres, però estic segur que els que queden tenen ganes de sentir-se que estan, encara, a casa seva però que ara és també casa de més gent. No, no és fàcil. Aquest ha estat un any dur per la gent de Pont de Suert i l'Alta Ribagorça. Però al final, i sent pràctics (que no vol dir la millor solució) s'ha garantit el servei a la Vall i a la N230 des de Sopeia al túnel. 

Però també ha estat dur per a molta més gent. I el 2018 ho seguirà sent. Tenim negociacions sobre horaris, sobre formació, sobre noves incorporacions que per la lentitud de Can Bombers i la retallada de l'article 155 ho han deixat tot empantanegat. Actualment els aproximadament 150 bombers nous estan tapant forats! No han ocupat places noves, només intenten minimitzar la catàstrofe d'un servei de bombers que no té prou bombers, ni de professionals ni de voluntaris.

2018 serà l'any en que haurien de convocar-se alguna de les gairebé 500 places de bomber professional que falten (i falten de veritat, els torns estan coixos), i també s'haurien de seguir convocant places de bomber voluntari, perquè els que ara fan el curs tampoc cobreixen la manca d'aquest tipus d'efectius.

També serà l'any d'un nou sots-director general operatiu, l'actual se'ns jubila. Segurament ha estat més llest que l'anterior, a mi al menys em deixa sensació d'haver fet alguna cosa positiva, però la imposició i la manca o poca capacitat de diàleg també ens queda als que estem als parcs, a les reunions i que ens preocupa la millora tant del col·lectiu com del propi servei.

No hi crec gaire en el recanvi, el que m'imagino que serà, a més de somriure i tenir cara de simpàtic no em dona confiança. D'ell depenien les obres de remodelació dels parcs durant l'anterior dècada i no va anar gaire be, no. També hi ha algun altre candidat, però repetirien els mateixos errors?

Tenim un futur difícil i incert. D'aquí a un any veurem on estem...