Després de la primera onada

Un cop passats els embats de la primera crisi d'incendis de l'estiu podríem començar a extreure algunes conclusions. Algunes, que segur n'hi ha moltes més. I entre tots podeu deixar missatges a peu de post amb les vostres aportacions, això si, digueu el que us sembli però sigueu correctes.

Una conclusió, crec que compartida per tots, és que la gent durant aquest episodi s'ha posat les piles (com la majoria de vegades), però aquest cop podem callar moltes boques sobre si els bombers només fan paelles i molts dies de festa. Quan arriben jornades com aquestes la gent respon a les crides, va als parcs, es posa el casc forestal i aguanta el que faci falta. Hi ha alguns que fins i tot han deixat una foto seva a casa perquè quan tornin els reconeguin (és un xist). Però el que no és cap broma és el desgast físic que comporta anar tant dies seguits a Incendi Forestal.

En algunes ocasions, durant la nit, pots arribar a fer una petita becaina, però en els primers dies d'aquesta tipologia d'incendis no és possible. A Baldomar per exemple, l'incendi es desmarxava de cara a la tarda-vespre així que hi havia feina tota la nit. I la gent que hi anava dia si dia no, també dormien dia no dia si. Això és dur físicament. Per altra banda, els relleus de personal en un incendi forestal són un procés molt complex, que per sort es realitzen durant les primeres hores del matí, quan l'incendi està relativament calmat. I és el moment de fer-ho.

Durant la nit, un relleu és feina impossible. La gent que arribaria no coneixeria el lloc, tindria problemes per trobar la ubicació del seu vehicle, que alhora estarien en plena labor d'extinció, fent-la aturar per una estona, quan és la tasca més important del moment. Evidentment per la nit es circula, es busquen oportunitats, es fan cremes i és un període de molta feina. Un relleu ho distorsionaria tot.

De fet, entre 7 i 9 del matí (o més tard, depèn d'on vinguin els vehicles de relleu) els incendis funcionen una mica per inèrcia, com la feina d'extinció. Tot allò que no has pogut fer per la nit sovint ho deixes per al grup de refresc, donat que una bona part de l'incendi també està "mig adormit". Però crema, no ho oblidem. És quan encara no fa prou calor i el vent està calmat, això ens permet aixecar l'accelerador. I un cop fet aquest relleu, de personal de les línies, de personal de suport i també de comandaments (que han de fer un traspàs d'informació) s'obre un altra període operacional important, consistent en assegurar que no hi hagi represes en els punts més febles i alhora dedicar personal de refresc a posar el peu al coll a la part d'incendi que quedi per extingir.

Però com he dit, el moment dels relleus és un moment molt complex. Els vehicles de refresc arriben primer en comptagotes, fet que et permet pensar, després tot s'accelera i venen desenes de vehicles de cop. A tots ells els has de donar esmorzar i indicacions d'on és el seu vehicle. Aquí potser proposaria una millora a l'actual sistema. Diferenciaria la gent que va a l'incendi de la gent que en surt. Per tal que els qui van tinguin tot allò que necessiten (menjar, aigua, indicacions, informació precisa de l'incendi on van, PEVs, accessos, etc) i separats físicament (en un emplaçament diferent) dels qui en surten. Perquè aquests no tenen pressa, poden esmorzar allí, fer un cafè (recordem que molts no han dormit), descansar en una cadira una estona, tot just per agafar forces pel camí de tornada, que sovint serà de més d'una hora (i alguns de dues) fins arribar al seu parc, on es dutxaran, es posaran roba neta i podran tornar cap a casa. La trobada entre relleu i sortints ja s'ha fet al seu emplaçament, per tant no hi ha cap necessitat de barrejar personal de diferents parcs. Simplement és una qüestió de millorar el procés de relleu, agilitzar-lo. Jo vaig estar al del 16 matí i també al del 17 matí en el Punt de Transit de Baldomar. Realment hi passa molta molta gent. Si es pogués duplicar, en lloc de passar 500 persones per un sol punt, en passarien 250 per dos espais diferenciats, molt més digerible pels "pobres" que han de donar l'avituallament i alhora fer el control del personal que entra/surt de la zona de l'incendi. Però agafeu-ho com un suggeriment, un punt de millora a estudiar.

Els Lima, que portaven el dinar/sopar al personal dels vehicles en general han funcionat. En el primer dia d'incendi, el dinar i el sopar van arribar quan van poder. Sobretot perquè un incendi que surt a la una del migdia agafa a tothom sense dinar, sense saber l'abast de l'incendi i per tant de difícil previsió de la quantitat de menjar a preparar i portar. Tot i això, tothom va dinar i sopar (tard, molt tard, però ho van fer).

I Baldomar, al ser un incendi de molta dificultat i grans dimensions, fàcilment et quedaves curt en les previsions i possibilitats d'anticipar-te en el coneixement de l'estat dels camions i dels camps. Els que havies revisat, en dues hores ja no servia, s'havia cremat. Potser també caldria establir la figura del "ojeador". Algú amb possibilitat de moviment ràpid (semblant als Lima) per recórrer l'incendi i actualitzar tota la cartografia i ortofotomapes de l'incendi. Si, segurament és una feina que ja podríem portar feta de casa, però tots, tots els camins no els podrem tenir al dia. Una pluja o una tempesta et fan malbé un camí. Un camp a l'estiu, a la primavera, segat, plantat o no, et fa canviar les condicions d'un dia a un altre. I com no sempre pots tenir l'helicòpter dedicat a això, sinó que part de la seva feina és organitzar, dirigir i buscar oportunitats, aquesta part més "micro" podria ser un bon complement a tota la feina operativa i establiment de nous PEV i de zones segures.

I si, se'ns van cremar mànegues, vàrem tenir moments d'ensurt quan l'incendi es va escapar per enèsima vegada, vàrem tornar a tenir cops de calor de personal que no havia gestionat bé el seu descans/relleu/hidratació (culpa seva o del seu comanament) i segur que anirem descobrint altres punt de millora. Segur. Però per primer cop també cal valorar que el GRAE i el seu helicòpter estaven a l'incendi per si finalment passava algun ensurt més gran. No va fer falta, millor, però hi eren. I jo ho valoro molt positivament.

Ningú vol accidents, ni tampoc haurien de ser-hi. Però hi són. En un dels incendis d'aquests dies es va bolcar un camió. Per sort no va passar d'aquí, però el risc hi és. Com també hi ha el risc d'accident de trànsit anant a l'incendi o anant a treballar al parc. Jo en aquests més de 25 anys ja he viscut com dos companys de torn no arribaven a la feina per haver patit accidents mentre venien. Per tant, organitzem els incendis, fem-los llocs segurs i eficients, però recordem també que hem d'arribar primer al parc i l'endemà hem d'arribar fins a casa. Apa, salut.

som els bombers

Som els bombers, com si fos la cançó infantil. Però la realitat és molt més dura. En plena onada d'incendis cal valorar i reconèixer la gran feina dels bombers aquests dies de condicions extremes que fan que la nostra labor tingui encara més dificultat.

Primer us avanço que deixo a banda les crítiques i reivindicacions perquè ara el que toca és apagar els incendis i després ja analitzarem què ha anat bé, què no tant, que cal canviar i què cal incorporar. Però això ho deixo per quan sigui el moment.

Avui he de parlar d'incendis. Els bombers som els principals responsables de la seva extinció, anàlisi i organització. Tot un operatiu que aquests dies no para de treballar. Des del de més avall fins al de dalt de tot, tots i totes estan/estem donant el màxim de nosaltres mateixos. Els qui estem penjats dels diferents grups de comunicació oficials i no oficials rebem un constant de fotos, vídeos, anàlisis, plans, organigrames, relleus, plevisions, planificacions i també avisos de mobilització. Tot això només pot ser fruit de la capacitat que té la casa i el seu personal per a la gestió i extinció dels centenars d'incendis de la darrera setmana.

Des d'un simple camió, un punt d'emplaçament de vehicles, els "Lima" que porten el menjar al personal distribuït per tot l'incendi, el GROS-India que fa el seguiment i assistència mèdica dins la zona de l'incendi, el GROS que munta tota una "ciutat" i la seva logística i intendència, el Punt de Trànsit i la seva labor de conèixer en tot moment on és cada vehicle, el CCB com a enllaç amb la Sala Central i amb la resta de sales per a la gestió de tots els mitjans que són necessaris, el centre de comandament com a màquina de pensar... (i segur em deixo algo) són tot un entramat humà i de mitjans necessaris per a que el bomber pugui anar per l'interior de la zona de l'incendi amb el màxim de seguretat, informació i eficiència.

Això no escapa que puguin passar moments de dificultat donades aquestes consideracions de calor i treball esgotador que cal patir. Per això també hi ha un àrea per al seu seguiment i a ser possible prevenció, o la incorporació d'un retén del GRAE. I com he dit, sustillos en tenim. Ja vàrem tenir cops de calor a l'incendi de Torre de l'Espanyol de 2019 com ara també n'hi ha hagut. Apagar incendis per sobre 35° a l'ombra no és fàcil, sota el sol en plena onada de calor encara menys i si a més afegim la feina durant tantes hores, us podeu imaginar que és una feina gairebé impossible la d'evitar defalliments.

Des d'aquí, avui, només puc que demanar que els nostres polítics dotin al Cos de Bombers de la Generalitat les eines que ens són necessàries i que tant s'han demanat els últims anys i decennis. Aquesta estructura de gestió de l'incendi i organització s'ha creat a base d'imaginació i gestió de la misèria provocada per la infra-dotació pressupostària i la manca crònica de recursos tècnics i humans. I tot i així, els serveis urbans, accidents i rescats també es segueixen fent, com el del divendres passat a Lleida rescatant les persones d'un ascensor ple de fum, causat per un incendi al quadre elèctric a peu d'escala.

Imagineu què podríem arribar a fer amb pressupost, camions, parcs i personal. Segur que el que tenim ara, creat des de zero i que funciona (perquè funciona) amb simultaneïtat de serveis, quantes hectàrees evitaria de ser cremades si quan sortís un nou incendi no haguéssim de treure recursos dels altres serveis.

Tenim al millor personal del món mundial. Del no res en traiem or. Gràcies a tots els meus companys i companyes del Cos de Bombers, des del més petit al més gran.

un dia a la RET

No hi ha com anar a altres regions per a veure que hi ha vida més enllà. Sovint, ens passa a tots que, el que fem a casa nostra és tot el que hi ha arreu. També en el món de bombers. Evidentment no tot el de casa és el pitjor ni tot el de casa és el millor.

Aquesta setmana he pogut participar d'un parell de serveis a la RET. He de reconèixer que m'agrada molt anar-hi. En el fons és casa meva, on vaig néixer com a bomber, encara que m'he fet una mica de cada parc on he estat. He tornat a entrar al parc de Reus després de molts i molts anys.

És curiós veure la que es munta a un port com el de Tarragona quan s'enfonsa un vaixell (l'enfonsen). Desplegar les mànegues de contenció de l'hidrocarbur, els GRAE-Sub ancorant el vaixell per a que no se l'emportin les corrents a una part més profunda del port, el boters dels port, els bombers de l'entitat portuària, la policia del port... i el CCA del Port.

Si, em va sorprendre com un cop ja estava el mal fet, "només" quedava assegurar que el combustible no s'escampés per totes les aigües portuàries, es mantenia tot el sistema de coordinació. Bé, Bombers mantenia un dispositiu mínim i els seus GRAE-Sub. A casa nostra tenim el problema de les UCM (o CCA, CCB, o centre de comandament de Bombers). Cada any li canvien el nom, però segueix sense funcionar, no és una qüestió de nom. Son els recursos i les ganes. No és formació, són les ganes de voler que funcioni. Ja se sap, les maquines de pensar no agraden a qui no fa anar el coneixement per gestionar els serveis.

I com us deia, posteriorment vaig estar amb els meus amics de Reus. Jo quan sigui gran vull anar a fer de bomber  a Reus. Vàrem fer números i segurament seria el segon més antic del parc (hi vaig estar al 1993 per l'ajuntament i al 1995 per les practiques de l'oposició de la Gene). En aquest moment és queda un bomber en actiu d'aquells amb qui vaig coincidir el 93. I gratament m'emporto cap a Lleida que l'ambient salerós al parc és el mateix.

Però no significa que no coneixi a ningú mes. Posteriorment a Cambrils i Montblanc he anat fent amics i companys, que actualment es troben a Reus o Tarragona. També n'hi ha del mateix curs bàsic o formadors de NRBQ que en algun moment o altre hem donat classe junt o coincidit en algun seminari.

Per tant, canviar de Regió, als que ja portem alguns tiros fets, no ens hauria de ser complicat, al contrari, seria moment de retrobaments. Però com tots vivim on vivim i tenim els vincles allí on hem passat serà qüestió d'esperar una propera vida. Però seguirem aprofitant les oportunitats per retrobar-nos amb vells amics i companys per recordar i somiar.

Totes aquestes batalletes i histories són el bagatge que ens ha fet créixer com a bombers, se'n diu experiència i poder anar per molts parcs i trobar alguna cara coneguda no té preu.

fins l'infinit i més enllà

Cada cop que miro enrere em sorprèn. Són gairebé 12 anys escrivint, des d'agost de 2010 i pràcticament cada setmana. Aquest, l'estadística del servidor no falla, és el post número 600 que publico. Així que porto aquesta vertiginosa xifra d'escrits, propostes, crítiques, anàlisis i també aprenentatge sobre el meu Cos de Bombers. Crec que amb 12 anys d'escriure i de posts, puc dir amb orgull que el Cos de Bombers és una mica meu.

Han estat temps complicats, hem patit la gran crisi de 2009 i tota l'època posterior on no hi havia un duro. Després hem anat descobrint que molts dels gestors que hem tingut no han estat capaços de fer front a aquesta manca de pressupost, manca de ganes o simplement que ja els anava bé com estaven les coses.

Pepe Gotera  y Otilio, chapuzas a domicilio

Hem pogut viure la renovació d'uns pocs parcs, l'intent d'un cinquè torn (hagués estat un gran desastre, amb els torns sense gent), hores extra per cobrir les mancances de personal (i que trigarem encara alguns anys a reduir), el fracàs amb el manteniment extern (ja arribaran els judicis que ens posaran noms i cognoms), manca de pantalons, camises, samarretes, equips que s'han espatllat i no hi ha hagut manera que s'arreglessin en un temps relativament curt (que som un cos d'emergències!), problemes amb les espatlleres, la humitat dels compressors i les ampolles d'aire. Les màscares d'aire (de pop, les de l'ancoratge metàl·lic, els cargols trencats, les molles...) que ja ni ens en recordem. Camions bolcats, la porqueria de 4x4 dels SsangYong Rexton, els camions Renault, els Lukas amb un dipòsit d'oli petit per a treballar amb dues màquines alhora, un Servei de Prevenció de Riscos Laborals de la Señorita Pepis, sindicats del "yo me lo como yo me lo guiso", manca crònica de comandaments (caporals ni sergents), alguns oficials que no serveixen ni per caporal, parcs apuntalats, parcs on cauen sostres, parcs amb goteres (i fonts i cascades d'aigua), portes de cotxera sense cap mena de control tècnic, manteniments d'edificis inexistents, manteniments d'instal·lacions que ni el "Pepe Gotera y Otilio", EOLIA, barraques de 20 anys per la REC, l'incendi a la DGPEIS de Cerdanyola, l'antiga gestió dels mitjans aeris, etc, etc, etc ... aquí podeu posar un grapat de coses més, que la llista és inesgotable.

Tot i això, tenim un personal que enamora. La gent dels parcs fan i desfan per poder sortir als serveis amb les millors condicions. Alguns es formen en cursos de l'ISPC, altres amb autoaprenentatge (que posteriorment s'incorpora a l'ISCP), altres es busquen la vida fora o simplement practiquen i practiquen fins convertir-se en experts. Gent motivada capaç de tirar endavant un GROS com mai ningú hauria imaginat. La incorporació de canvis tecnològics (que tot i la nul·la formació que ens ofereix la casa) ens dona un plus en molts serveis, les guàrdies de suport i operatives que ens dona diàriament el GREC, GEM, GRCR, GRIT. També el GRAF, que ha aconseguit donar una volta de 180 graus a tot l'entorn de l'extinció forestal. Els Briefings del matí, de la SCB, de les Regions, dels parcs, dels grups de suport, etc, tota la informació que hem tingut i hem comportat ha estat clau per a la millora del Cos de Bombers. Operativament som punters en molts àmbits (en altres encara hem de millorar i aprendre molt), la incorporació de mètodes i eines per a l'ensenyament (principalment la simulació) per a la millora i experiència en serveis de gran magnitud o poc habituals han estat clau quan hi ha hagut grans inundacions, incendis i accidents d'infraestructures. La reestructuració dels mitjans Aeris per als rescats i els bombarders i AVA. Els cascs forestals, les jaquetes forestals, els vestits d'intervenció. Per tant, si som sincers, hi ha moltes coses que si han funcionat i s'han millorat en aquests últims 12 anys.

Però cal seguir millorant. Necessitem que els nostres parcs (casa nostra) siguin dignes llocs de treball (potser haurem d'incorporar-ho als nous acords de 2023), necessitarem seguir augmentant la plantilla (de bombers, caporals, sergents i oficials), necessitem els nous camions (era post Scania), noves instal·lacions (centres ERA, parcs GROS, etc), necessitem deslocalitzar la formació. Els últims anys l'hem tornat a centralitzar als 2000m² del pati del ISPC (Catalunya té 32.108 km² i més de 70 parcs de professionals). També necessitem que molts Inspectors i sots-inspectors tornin a fer el curs des de zero (alguns no aprovarien). I cal creure més (o simplement creure) en totes les guàrdies de suport, inclosa la UCM (que als SISCOM 2 i 3 son necessaris).

Moltes d'aquestes situacions amb recursos es podien haver evitat, el més greu però que algunes coses ja no poden revertir-se, com la vida de tots aquells que l'han perdut fent de bombers amb tota l'escassetat de recursos, controls, manca d'empatia i desídia de molta gent. Els diners quan no hi són no es poden inventar, però si que podem evitar la desídia que ha regnat aquesta casa durant molts anys. Aquest bloc, sense la desídia, la manca d'empatia a molts nivells, ni la misèria de tants anys no hagués existit.

I ara com ara queden moltes coses pendents. Així que queda tema per escriure. Aquesta DGPEIS no deixa de sorprendre'm cada dia, així que fins la setmana que ve, la següent i l'altra. Potser algun dia podré deixar d'escriure tanta misèria i podré fer un "noticiari" de totes les coses boniques que tenim. Mentrestant, salut i força.