Mai he defugit dels perills d’aquesta professió, sempre he pensat que els problemes poden venir de moltes maneres, i també sempre he comentat a tothom que m’ho ha preguntat que els serveis més perillosos son els de bosc i no els urbans com la majoria de gent creu.
El que passa però és que en tot servei hi ha elements que no controles. En els incendis forestals i de vegetació vària el foc camina o corre, vaja que es mou i avança a diferents velocitats en funció de múltiples factors que en la majoria de vegades no pots controlar. Per exemple en una vall de riu hi ha corrents d'aire, o en planures quan hi ha canvis de vent entre terral i marinada, o simplement en incendis de dies de fort vent en que el foc progressa a gran velocitat (i anem per darrera), però que també ens podem trobar amb alguna zona de rebufo i ens dona la volta... per tant els de vegetació tenen molts números per a que et sorprenguin.
Els focs d’interior, que son l’altre gran grup d’incendis son menys perillosos, a priori. Vaja, el resultat de l’incendi (i atemptat) de les torres bessones dels EEUU ja el coneixem tots, però que et caigui l’edifici a sobre no és un factor que calgui tenir en compte de forma generalitzada. Normalment un incendi en una cuina o el d’un menjador no son suficientment intensos com per a pensar que et poden debilitar l’estructura de suport de l’edifici. Una altra cosa és que caiguin elements del sostre o fins i tot una biga (que no ho he vist mai si no és en una construcció antiga de fusta).
Però clar, després de tants anys darrera el foc o anant-lo a buscar a l’interior dels edificis arriba el dia en que et pots trobar amb un servei que et faci reflexionar sobre el que estàs fent. I ara no vull ni crear por, ni tenir-la jo mateix, ni crear falses emocions. Simplement que de vegades el perill hi és. I aquí hi ha la nostra “habilitat” en fer les coses ben fetes, en fer tot allò que sabem. I el principal és que cadascú a més de saber fer la nostra feina, l’acabem fent.
La nostra feina és la d’apagar el foc, però també és la de muntar la línia d’aigua, la de posar-nos el casc, l’equip d’aire, preveure el temps que podràs estar respirant de l’ampolla, la dificultat del que t’espera, portar l’emissora, escoltar el que per allí s’hi diu, anar explicant tot allò que fas per a que els de fora sàpiguen en tot moment el que passa dins, assegurar-te de tenir un equip de “rescat” a fora per si mai el necessites. I moltes i moltes coses més. Al final, i com ja he dit, el que cal és que tothom faci el que li toqui fer.
Si el que ha de controlar la seguretat del lloc fa una altra cosa, no està controlant la seguretat, si el que està pendent de les teves comunicacions fa una altra cosa, no t’està escoltant, si el que ha de fer d’equip de “rescat” està fent una altra cosa, no fa d’equip de rescat... i per tant si el que està a dins i necessita de tot el suport exterior no disposa de tots aquests ulls, mans i cervell (perquè des de fora es controlen molts factors) simplement està actuant de forma totalment insegura. En tot servei d’interior t’endinses (és un buit de foscor), muntes la línia, tens el teu estrès tèrmic, el fum, l’aire de l’ampolla, apagues el foc i poc a poc vas sortint. Però si passa qualsevol cosa mentre ets a dins, necessites que tot l’operatiu exterior funcioni com un rellotge.
 |
| Foto al Diari Segre, de Itmar Fabregat |
Des de dins et poden passar mil i una coses. Et pot agafar un cop de calor, et pot caure alguna cosa al cap, pots trobar un bucle a la mànega que en tornar et desorienti i no sàpigues si avances o recules, et poden passar moltes coses sense que siguin un error per la teva part. El que si que necessites és de tot l’equip de companys que son fora o en una part del camí de sortida.
Un servei és una cosa molt seriosa. Tots depenem de tots. Tots hem d’estar al nostre lloc. Tots hem de jugar el nostre paper i fer-lo amb la determinació que l’ordre i la dependència d’uns i altres és molt més que important. Una simple mànega desplegada sense tenir en compte com estan totes les altres pot fer que al final se’t faci un nus, que impedeixi que aquesta avanci i retardi o posi en perill qualsevol altra acció.
Avui només volia explicar-vos la importància de fer les coses ben fetes. Els perills hi son, al bosc, al carrer i a l’interior dels edificis. Però no només hi hem d’estar preparats sinó que cal fer allò que toca fer. I no és criticar res del que es fa ni res del que no tenim (i segurament hauríem de tenir), perquè tenim les eines, els coneixements i som nosaltres qui ens pertoca aplicar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada