dilluns, 22 de març de 2021

Parlem de suïcidis i comportaments alterats?

No és fàcil parlar d'alguns temes, i més si ningú en parla. Però són serveis que existeixen, que hi anem i que hi fem tot allò que podem. I tant de bo poguéssim fer més, però això ni depèn de nosaltres ni del propi servei. Som una societat que amaga aquest tipus de serveis, al seu origen i també a les persones que el generen. Malauradament parlar de suïcidis i autòlisis és tabú. A tots els nivells.

Porto massa anys a la casa com per ignorar que hi ha coses que passen per molt que no se'n parli. Tots sabem que un dia o altre anirem a algú que ha perdut la vida de forma voluntària. Altres però tot i la "voluntarietat" podríem dir que estan alterats i que no són prou conscients del que fan i hi ha un últim grup del que malauradament no sabrem mai la causa real.

D'aquests tres supòsits el primer és el més evident. Del que mai ningú en parla. No és comú llegir als diaris que algú s'ha tirat per una finestra. En aquest cas encara se'n pot llegir alguna cosa, donada la magnitud mediàtica del moment. Però quan algú ho ha fet sol dins de casa, dins un cotxe o en alguna caseta al camp no se n'assabenta pràcticament ningú. Només la família i tots aquells que ens ha tocat fer la recerca, l'obertura de la porta o baixar el cos d'algun lloc sense accés.

El complicat però no és aquest. Al primer empasses saliva i segueixes, però al segon no hi estem preparats. Com dic, no ens n'han ensenyat i així és molt difícil veure que algú no és conscient del que fa. Però amb el temps aprens a llegir la situació. Sovint ens trobem amb persones que la seva malaltia mental (o trastorn) no els deixa veure la nostra realitat. Son malalts que veuen que algú els persegueix, que qualsevol cosa els espanta, que creuen que la policia, el de l'ambulància i el bomber són "persones" que el persegueixen i li volen mal. Fins que no ho veus no t'ho creus, i sobre el terreny no és fàcil adonar-te'n. La malaltia mental és un trastorn mental sever que pot afectar al pensament, emocions, sentiments i conducta de la persona.

Però poc a poc entre nosaltres també n'anem parlant i aprenem de l'experiència i del que ens han explicat els companys que hi han anat i comparteixen l'experiència. El tercer és simplement aquell accident pel quan no saps el perquè ha pogut passar. Algú que ha caigut a un pou, un accident de trànsit en estranyes circumstàncies, i alguns altres que sovint ni ens fan sospitar.

Parlem però dels segons. De vegades són serveis que surten bé. I en acabar és quan observes que sovint els pisos estan mig destrossats i t'expliquen que la persona fa dies que es sent perseguida i trenca coses. Algú que creu que l'observen, que hi ha càmeres amagades i les busquen (per això trenquen coses) en definitiva, algú que es sent perseguit i assetjat. I va i és quan apareixem nosaltres i encara empitjorem la situació per ell. Quan pots parlar amb la família sovint te n'adones que feia dies que no prenia alguna medicació psiquiàtrica, que després de trobar-se molt bé creia que ja no la necessitava o que li era contraproduent i poc a poc entra en una espiral paranoica reforçant la crisi anterior.

Llavors és quan un familiar el truca per telèfon, perquè fa dies que no en saben res, contesta malament i sospiten que potser podria fer alguna cosa indesitjada. I finalment avisen a Bombers. De vegades ja ens diuen que hi anem sense fer el soroll de les sirenes, que traiem un parell de carrers abans. De vegades simplement és anar a obrir una porta d'algú amb comportament alterat. Per tant la primera cosa que hem d'aprendre és saber que ens veurà com una amenaça.  I aquí hi ha la falta de formació, informació i entrenament en com actuar. Una de les coses que hauríem de fer és assajar, entrenar i preparar aquest tipus d'actuacions. Hem d'aprendre sobre les malalties mentals i com hem d'actuar.

Com afrontem un rescat d'algú que no vol ser rescatat, ans al contrari, que fugirà de nosaltres sigui com sigui? I això inclou saltar. Aquest saltar, tant dur d'assumir, no és res més que una manera de fugir de l'amenaça. Que fa molta gent davant el foc? salta. Que fa la gent davant "un monstre" què el vol mal? salta. I anar cap aquesta finestra o balcó no és una tasca gens fàcil.

Podríem dir que la millor forma de salvar-lo és prevenir la situació. Jo vaig tenir un veí que va començar a tenir deliris. Creia que alguns veïns el vigilaven, li feien mal i de fet la situació es va girar fins al punt que aquests mateixos veins el vigilaven precisament per evitar que els fes mal. Finalment hi va passar un episodi estrany  i després d'uns mesos d'ingrés va poder tornar a casa. D'aquell succés en vaig aprendre molt. Després també a raó d'altres serveis que han donat simptomatologies i patologies similars. I d'això és del que se n'hauria de parlar. No de quanta gent perd la vida voluntàriament, però si de quins són els senyals que ens fan sospitar d'algú que pot tenir problemes i que podrien derivar en per exemple sentir-se perseguit i derivant en una situació no volguda per ningú.


Aquesta és la raó per la que us he volgut escriure. Crec que per a la societat és important assumir que hi ha persones que tenen moments a la vida que el cap els hi fa una mala jugada i llavors no poden veure la realitat. Qualsevol cosa pot ser una amenaça. Els Serveis Socials són molt importants. Ara que ja no porten les residències de gent gran, haurien de donar un pas endavant en aquesta qüestió. A partir d'aquí podrem avançar. I, en definitiva, els bombers, els sanitaris i la policia podrem actuar de millor manera.

Nosaltres però, com a bombers, hem d'aprendre de l'experiència, del que han viscut els companys. Estratègies com que un bomber va saltar des de la finestra de dalt, amb l'autoescala, despistant-lo o  entrant per la porta mentre un company intentava parlar des del balcó del veí. Mil i una històries que de vegades acaben bé i altres on acabem demanant el suport psicològic per a nosaltres mateixos. I el que no s'hi val és que et diguin que no s'hi podia fer res. Amb formació i informació sempre podrem tenir algun recurs més i plantejar-nos altres estratègies.

2 comentaris:

Acosta`s ha dit...

Excelent article.
Amb una mica de formació canviariem moltes situacions. Bombers i policies hauriau de tenir una gran formació al respecte. Malauradament m'he trobat amb agents que han vexat persones amb trastorns mentals quan els portaven a Urgències. Val a dir que també n'hi han que ho fan bé, pero semblen minoria.

Xavi Miquel ha dit...

Molt bones reflexions 👏👏
Crec que malgrat tota la formació que es rebi, a can bombers hi ha bàsicament dos tipologies d'intervenció (intents d'autòlisi i fuites de gas) que malgrat tota bona predisposició hi ha factors de risc que ens són tan inabastables que no podem controlar tant com desitjaríem.
Salut

Vols rebre els articles per correu? apunta't!