Sant Joan 2018 a mig gas

I Sant Joan ha arribat. Fins ara hem vist a la gent preocupada perquè durant la primavera ha plogut (cosa que hauria de ser el més normal del món), els bombers preocupats perquè al ploure tant tindríem vegetació i herbassars alts com a campanars (però que al ploure segueixen sent verds i mantenint força humitat), la campanya de la sega que va avançant però poc a poc (les pluges i la humitat han retardat uns dies la campanya).

Bombers, però, ha mantingut els dispositiu previst (si, aquell que insisteixo els últims anys, que fa 30 anys que no canvia). L'helicòpter de Lleida, els forestals, conductors,... bé, una cosa si que ha canviat, aquest any no hi ha "esquadra mòbil", que no deixava de ser un "torracollons" per a tots. No podies posar 3 vehicles d'aigua i un lleuger i el seu personal (de 16 a 20) tots concentrats en parcs de bombers dissenyats per 6-7 persones de guàrdia... cotxes al sol, i problemes d'espai a l'hora de menjar, descansar i també de mantenir en condicions d'higiene de les instal·lacions.

Tot i això fins ara no hi ha hagut cap incendi destacable. De fet, en els més de dos mesos i mig que porto de "rentrée" encara no havia apagat ni una mísera flama. Incendis urbans, accidents, salvaments, façanes, "lladres d'un balcó", etc son els serveis als que si havia anat, però cap incendi de vegetació. D'abril a juny sol ser un no parar de perseguir els incendis de vegetació, però aquest any, i això és gràcies a la pluja, no n'hi ha hagut gairebé cap.

Els mapes de risc d'incendi forestal fins fa una setmana encara eren blancs i amb uns pocs punts de groc, avui, ja tenen petits punts taronja, tots els mapes son molt lluny del de l'any passat (i els anteriors? Mireu els mapes, plis, plis). Aquest any el risc (encara que a alguns ja els sembli molt) és molt baix. Puntualment hi ha zones que per "poca" pluja han eixugat abans, altres per l'acumulació d'anys de sequera i altres pels vents locals, tenen ja una mica més de risc que la resta, però tampoc hi ha res fora del normal, vaja, inferior al de l'any passat segur.

18/6/2016

18/6/2017

22/6/2018

L'inici de la sega ha marcat un petit punt d'inflexió. La calor la tenim instal·lada a casa des de fa unes dues setmanes i això ha provocat l'inici del treball de les segadores. Ja hem vist els primers mapes probabilístics d'ignició de cereal (segurament marcat per la previsió de la feina agrícola), i més o menys ha coincidit amb els petits incendis d'aquests dies. L'Urgell ha estat la comarca on s'hi han concentrat més hectàrees cremades, i fa uns dies es va arribar a uns 20ha en un únic incendi. Per sort son incendis que els tenim molt apamats, l'orografia de la zona també ens ha ajudat (son incendis plans, sense pendents) i també marcats per la manca de vent.

Quan aparegui el vent ja serà una altra cosa, però fins ara no hi ha hagut cap mena de dificultat en apagar aquests primers incendis. La humitat que es manté al terra, la "proximitat" de les últimes pluges i els marges encara verds en gran quantitat de racons fa i seguirà fent, uns dies més, que la progressió dels incendis sigui per una part lenta, que les flames no siguin excessivament altes i que els perímetres naturals, els camins i els marges verds permetin un fàcil control de l'incendi.

Altres anys els petards, que a molts ens agrada tirar, solien provocar un augment molt important dels petits incendis, camps propers a nuclis d'habitatges solien ser la primera via d'escapament de les flames provocades per les espurnes de petards i coets. El passat divendres, dia abans de la revetlla, semblava el dia idoni per tenir una gran quantitat de petites ignicions. Però no va ser com l'esperàvem.

A priori, un divendres on els nens ja han acabat el cole i que ja tenen els petards comprats, semblava el dia ideal per a cremar tots els caps al voltant de les poblacions, però no va ser així. Bé, sempre hi ha excepcions, al vespre, ja passades les 10 de la nit anàvem a apagar la primera muntanya en flames... res de l'altra món, però de nit, proper a les cases, i coronat per la torre d'un antic castell doncs les flames que avançaven cap avall i a contravent donaven una imatge molt curiosa que anava entre la preocupació d'un llarg front de flames i la d'una estel·la de llum preciosa (això només ho podem entendre els bombers) que va marcant per on després farem la línia d'aigua.

Fins ara no ens hem estressat, ni hem acabat la guàrdia sense dormir, esgotats, ni hem tingut la "nit del lloro" (de servei en servei, només parant alguna estona just per tocar el llit i tornar a escoltar l'alarma de sortida). De moment només hem pogut gaudir de la nostra feina apagant petits incendis, gens complexes, i això si, cada cop més fotografiats i gravats pels telèfons mòbils.