Fa uns dies escrivia sobre els nous furgons de salvament. Des del parc, a l'última guàrdia durant la revisió del matí, alguns companys em deien que quin nyap tenir equips pesants als armaris superiors, tot assenyalant diferents armaris i situacions concretes. I això al bloc d'un pobre bomber s'ha de poder explicar, com s'ha fet en els últims 14 anys. Perquè és important que, en propers dissenys de vehicle, aquestes coses es puguin millorar. De debò que mai ningú m'ha dit què podia i què no podia escriure. Sóc conscient que hi ha gent que ha treballat molt i molt per a que aquests furgons portin tot aquest material i que sigui d'una grandíssima qualitat.
En el meu dia a dia actual, fàcilment et pots trobar mil i un obstacles que se't mengen el dia a dia. Hi ha qui plega perquè el satura. Altres saben adaptar-se a aquesta dinàmica. Per la meva part intento avançar tant com puc. El meu correu hi ha dies que treu fum, altres ho fa el telèfon i sovint ambdós. Saps quan comences a teclejar sobre l'ordinador, però encara no he trobat el punt de saber parar. Hi ha dies que després de dinar segueixo fins que el cap comença a saturar-se, altres la dinàmica familiar et diu que prou. Però per feina sempre n'hi hauria per seguir, seguir, seguir.
Puc entendre perfectament els qui han fet tot el possible per tirar endavant els nous vehicles de bombers. Imagino el dia que arribin els nous furgons de riscos tecnològics. I que començaran a utilitzar els pobrebombers corresponents. On està l'equilibri entre el disseny, les licitacions, els constructors i el que finalment arribarà als parcs de bombers? Segur que s'haurà fet amb tant "carinyo" com els que han dissenyat els BUP, BUL i FSV. Però també és molt probable que no tot surti com s'esperava. Tenir el retorn del resultat és essencial per a millorar en futurs dissenys, futures compres.
Però el més important, no és saber qui ha fet què, sinó saber quina és la millora a aplicar en els propers vehicles. És com quan es va fer la renovació del parc de bombers de Lleida. En aquell moment ja es va dir que la solució dels parcs vells no era la reforma, sinó el construir parcs nous. Perquè els parcs vells poden donar moltes sorpreses (com va passar aquí), perquè sovint les despeses es disparen i també perquè al final estàs encotillat dins un edifici dissenyat per un cos de bombers de fa 40 anys. Per tant, un edifici nou, que permeti créixer modularment, que no depengui d'espais pre-existents, seria la millor de les opcions. 15 anys després d'aquella reforma a Lleida, es segueixen plantejant reformes de vells parcs de bombers. Possiblement molt millor estructurades i ja amb possibilitats de creixement. Però sembla que entre aquells gestors i els actuals, hi hagi papers, anotacions i aprenentatges que s'hagin esfumat.
Per això és important que hi hagi algú que vagi fent memòria de totes aquestes coses. La història de Bombers no és només la seva gent i els seus camions. També ho és el record dels encerts i els desencerts. Perquè millorar és la conseqüència de subsanar tot allò que d'una manera o altra no ha sortit com s'esperava.
Així que com a pobre bomber properament deixaré d'escriure aquest bloc. El meu dia a dia ha canviat. Les meves guàrdies segueixen sent tant il·lusionants com sempre, però en faig menys i les gaudeixo un munt.